A molts us sorprendrà que posi, a un dels discs, com dir-ho, que va fonamentar tot el moviment rock llatí. No nego que hi hagi un component de melangia, pel fet que per aquells dies vaig escoltar aquest àlbum amb gent molt propera i que també, una part de mi va acabar aquells dies, no sé si era part d'innocència, valentia i que vaig sentir el tast amarg de la traïció i també la pèrdua, disculpeu, però soc de l'opinió que també, l'art es trena profundament en les vivències de cadascú.
Per altra part, no hem d'oblidar que els Mano Negra eren ja coneguts en la part final dels 80, inclòs per a la gent que venia d'ambients més alternatius, a França per exemple, el seu èxit fou enorme, encara que les lletres en francès no fossin majoritàries.
Els germans Chao, portaestendards d'una fusió de rock "gypsy" amb gotes de rockabilly, reggae, western, rai i les barreges que fessin falta, es van iniciar amb Hot Pants i després amb Els Carayos, que en vaig fer referència (➜ AQUÍ) i en 1987 van fundar Mano Negra, on van cristal·litzar tota la feina anterior, amb el seminal i exitós Patchanka i reconeixement internacional amb el Puta's Fever, a partir d'aquí tot es va començar a tòrcer, amb un àlbum clarament dirigit al mercat anglosaxó com és King of Bongo que no va reeixir i amb una gira extenuant per Amèrica del Sud en tren de molts de mesos que deixa la banda trencada i sent l'àlbum que avui us descric com el testament i també i de forma molt clara, com en Manu Chao enfocaria la seva carrera en solitari.
Cal remarcar, que aquest àlbum deixa a la mínima expressió molt del seu passat, tant la part francesa, com les dinàmiques diríem més europees i aquí clarament guanya tota la seva experiència en la gira sud-americana i òbviament, hi té molta més rellevància les lletres en castellà.
Fem un petit repàs del què conté aquest treball, que s'inicia amb "Viva Zapata", un totum revolutum de locutors de ràdio, proclames, so de megàfon i mil coses més, recordar que a principis d'aquell any havia començat l'aixecament zapatista a Mèxic i òbviament els Mano Negra no es van saber estar i ho criden obrin l'àlbum. Segueix "Casa Babylon", amb un inconfusible so llatí, amb gotes rap, vents bufant ben fort i posant la directa. "The Monkey", dels millors talls del disc, amb aquest to rap, hereu total del "King Kong Five", és una llàstima que en directe es desdibuixi tant com fa poc he sentit, queda com una cosa inconclusa i grotesca, millor us deixo com està gravant originalment.
