Als que em llegiu en castellà suposo que serà dels primers cops que sentiu a dir a aquest cantant. Qui és l'Adrià, o qui era? Dir que ha sigut un dels millors intèrprets i compositors en català, és fàcil de dir, però jo el que miro de fer és analitzar, i si pot ser, treure'n una visió global. L'Adrià Puntí és reverenciat per gent tant diferent com l'Enrique Bumbury, en Pau Vallvé o el Miquel Abras, i ha esdevingut un dels cantants més imitats per la seva veu, i la seva particular visió artística. Membre fundador i cap pensant del grup Umpah-pah, que ara fa poc ha sortit un àlbum homenatge on postil·len com "el grup més original i amb més talent del rock català". Bé, sona bastant pedant, rimbobant i desafortunada aquesta frase entre cometes, però tampoc van tant errats, un àlbum com Raons de Pes fa allò que se'n deia Rock Català no sigui només un munt de música per l'estudi antropològic, sinó que hi havia qualitat enmig de tants escarafalls.
Just desprès de la precipitada dissolució d'Umpah-pah, l'Adrià no va perdre temps, s'alia amb el Quimi Portet (ex-El Último de la Fila) i a l'any següent treu el seu primer àlbum en solitari: Pepa la Llarga i..., pel meu gust un àlbum fluix, on tret d'alguna cançó dispersa el resultat no va ser el esperat. Dos anys més i l'Adrià i el Quimi varen tenir prou temps per madurar i pariren el següent disc, L'Hora del Pati. Aquí si que tot l'imaginari de l'Adrià queda desplegat, lletres i música l'encerten, tot un àlbum ple de troballes.
I arriba l'any 2002 i un altre cop amb l'ajuda del Quimi, surt el disc que us comento, Maria. Òbviament amb el doble sentit, homenatge a la mare del senyor Puntí i a la planta que serveix per fumar i riure. Que hi trobem? Doncs tots els encerts de L'Hora del Pati són aquí ampliats amés d'un vessant més psicodèlic i surrealista, no hi ha la pesantor del seu primer disc i les referències infantils del segon hi són molt de passada.
Mirem algunes cançons. L'àlbum comença amb l'intro "Hecatombe Núm. 33", una bogeria molt a l'estil El último o com fa el Quimi en solitari. Després de descentrar-nos, l'Adrià ens fueteja amb una tríada genial. "Tomb", una cançó amb ressons psicodèlics, amb una melodia i una lletra sòlida com una roca, de les millors del saltenc. Enllaça amb "Mixeta", una cançó mig calmada, mig trista, genialitat en estat pur, però amb la naturalitat que al senyor Puntí li sobra. En grups recents com els Manel els hi trobo a faltar això, no cal retorçar i forçar les lletres, o buscar l'absurd perquè si."Lerele", una altra cançó ferma i ben feta amb un teclat deliciosament retro.
"De muda en muda" aquí hi torno a veure l'herència de El Ultimo i en la lletra és com un eco llunyà del Umpa-pah. "Senyor Doctor" la vida de l'Adrià i d'esdeveniments que en els anys següents el marcarien. "Flors i Violes", una versió del Quimi Portet, un tema directe al cor, trista, melangiosa, aquí amb la veu d'en Puntí que sona profètica i com diu la cançó, eterna, de les millors d'aquest àlbum.
I la cançó que culmina aquest recull, "Maria", un tema d'amor a la seva mare i a les mares, on tot el que és l'Adrià està concentrat aquí, amor, psicodèlica, surrealisme a l'estil Pau Riba i la lletra un altre cop sortint-se de la mitjana.
Malauradament desprès d'aquest magnífic àlbum, tot es va tòrcer. L'Adrià ha renunciat al seu nom artístic i ara s'anomena Josep Puntí, el seu verdader. Ha tingut problemes de salut, amb la discogràfica, i encara que ha tornat als escenaris, ho ha fet d'una manera erràtica, fallant la majoria de vegades. Josep, Adrià, si llegeixes això només espero que tornis a gravar i que seguim gaudint de la teva música. Anem tots, a fer un tomb, malgrat els carrers siguin tristos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada