Avui us parlaré d'una pel·lícula que malgrat gaudir d'una bona banda sonora té un metratge bastant mediocre. Hi són retratades les trajectòries de vàries bandes de Manchester en els decennis dels 70 i 80 i on el senyor Tony Wilson és el protagonista absolut. La cinta està plena de frases fetes, frases lapidaries, i força tergiversació pel que sembla (sobretot en el cas de Joy Division). Tot i això té un deix de nostàlgia, d'oportunitats malgastades i moltes bandes que es quedaren a mig camí o que fracassaren estrepitosament (dir que el grup protegit d'en Tony Wilson, A Certain Ratio, és maltractat per tothom al film, inclòs no surten a la banda sonora). Amb tot, considero que la banda sonora ens introdueix fidelment a la música d'un temps i d'un indret. He triat aquesta cançó, per reivindicar el dret que tenen els grups de punk rock amb una carrera no massa extensa o no massa afortunada, però al què a nivell d'influència han sigut importants. Salutacions!
2 comentaris:
Vaig veure la pel·lícula farà un any més o menys, i la sensació és semblant, pareix un acudit de guió. Crec que aquella època mereix un tracte més acurat. Si t'agrada aquella època et recomane Joy Division de Grant Lee, el millor documental que he vist dels Division, per damunt de la pel·lícula Control de Corbijn, i que a més retracta aquella època de una manera magistral. Un Abraç
Chals! Merci per la recomanació. De fet ahir em vaig donar una volta per la xarxa i tothom en parla molt bé d'aquest documental. No sóc massa seguidor dels Division, ni dels New Order, ni dels Happy Mondays, però a un servidor li agrada explorar nous mons i farà uns cinc anys que tinc la pel·lícula en DVD i de tant en tant la torno a mirar. Merci per pasar-te i ens veiem per Matrix!
Publica un comentari a l'entrada