Veig encara la casa, en un carrer sense asfaltar, a Sant Daniel, primavera del 1984. És un dissabte qualsevol. Hi ha llum al menjador, la casa és encarada cap el sud. El televisor omple de música la llar, de hits de aquell any. Les meves mans sobre la llibreta, fan un resum per les classes de català del llibre Aloma, de la Mercè Rodoreda, on parla de la perdúa de la innocencia i com els grans manipulen als joves. Els mobles fan olor verís, els han pintat fa poc. The Jacksons sonen ara, en blau, a la llum, en metall. Parlar i parlar, i no puc advertir-me dels errors que farè. Només faig que recordar. Sona el "Crime of Passion" d'en Mike, un títol contudent per un videoclip d'un son infantil. Erem tots innocents. No recordo com vaig tornar a casa. Suposo que decepcionat i derrotat. Com sempre.
4 comentaris:
La memòria ens reserva records complets i estranys. A mida que s'allunyen en el temps van agafant significats...
A mi em passa que hi han records que pareixen morts i de sobte un bon dia et refresquen, per a be o per a mal. Aquestos últims fan mal de debò.
Salut company!!!
@ Lluís. En el meu cas no sempre complerts, i moltes vegades magnificats. Amb lo altre tota la raó, ja em vàrem parlar en el teu post del Grial. Meric per passar-te pel Profeta en català ;-)
@ Chals. Espero que sigui passatger lo dels mals records. A mi em passa quelcom semblant de vegades, com si fos un atac. Em ve algun record dolorós i és com si m'haguesin donat un cop de martell. Per sort el mal s'en va al cap d'una estona i amb el temps també hi saps conviure, abans ho portava molt malament, alguna aventatge té fer-se gran. Salutacions i si saps alguna cosa de lo d'Arbucies, digue'm quelcom. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada