El retro que sempre torna
Salutacions, amics. Torno per rememorar un nou àlbum de l'inoblidable 1991, però també dir, com anuncia l'anterior títol, que aquest recull de cançons és una mirada enrere, però també ho van ser la majoria dels moviments del decenni dels 90, només el techno era un moviment en evolució i que faria la serà revolució particular. El que es refereix al rock, al pop, al funky, al soul, a la cançó d'autor, al folk, tots van arribar als noranta amb les idees esgotades i potser també va ser la grandesa d'aquesta dècada, fer una posada al dia amb nous intèrprets, amb nous arranjaments i producció, amb un millor so i amb algunes idees renovades.
Ús col·loco en situació. El bo del Lenny ja s'havia estrenat l'any 1989 amb Let Love Rule, un bon disc, amb molt de regust pel passat i que es va començar a donar conèixer en aquest món musical. De fet no va parar. Aprofitant l'èxit moderat d'aquest àlbum es va saber introduir enmig de l'estrellat, treballant primer amb la mateixa Madonna, composant la tremenda tonada "Justify My Love", un èxit en l'àmbit mundial i que el va fer ben reconegut per a tothom. El següent, col·laborant amb el Sean Lennon, fent una nova lectura del "Give Peace a Chance" del seu sant pare en John Lennon i amb una pila de convidats per protestar contra la invasió d'Iraq en la Primera guerra del Golf, ja en febrer del 1991. Com podeu veure el Lenny no va perdre gens el temps i va saber contactar i rodejar-se amb gent del negoci.
I arribem al disc que ens ocupa avui, que malgrat ser de la dècada dels 90, és una mirada continua, rescatadora i reincident dels grans moviments musicals dels 60 i els 70. És un àlbum trufat de mitjos- temps i balades, on predomina la psicodèlia, amb gotes de soul i on hi ha rock, però menys del que podria semblar a primera vista.
L'àlbum obre foc amb "Fields of Joy", balada bucòlica, tranquil·la i somiadora que es trenca momentàniament amb pirotècnia guitarrera, però que recupera el cantó tranquil just abans que finalitzi. I a continuació tenim "Always on the Run", un dels grans temes d'aquell any, escrit a quatre mans amb el Slash dels Guns N' Roses, una cançó potent reivindicat sense enrogir-se al Jimi Hendrix més explosiu, amb un fons de vents més que notables. Aquest hit va ser el gran ganxo d'aquest àlbum i que va catapultar en Lenny a les llistes i de retruc, tota la seva carrera. Tenim també "It Ain't Over 'til It's Over", com no podria ser d'altra manera, el senyor Kravitz reivindica les grans balades del soul, ben secundant per una orquestra i amb el resultat que es mimetitza perfectament amb els grans temes dels 60 i dels 70. Una de les cançons que més m'agrada d'aquest àlbum és "More Than Anything in This World", amb només veu, bateria i orgue, un excel·lent exercici minimal i que segueix clarament el rastre del tema que va composar per a la Madonna l'any abans. "The Difference Is Why" el tema que reivindica amb més força l'estiu del 66, amb records per a la Janis Joplin i els Jefferson Airplane. "Stop Draggin' Around", un poderós mig-temps, rítmic, amb una present guitarra i una enganxosa tornada. I "When the Morning Turns to Night", la balada més lenta i parsimoniosa del disc, amb el Lenny delectant-se, però amb bon orgue secundant el tema.
Mr. Lenny Kravitz després d'aquest àlbum va tenir una fructífera carrera en els 90 i segueix en la carretera avui, en bona part gràcies a aquest disc. Rememoreu aquell any i de també, aneu més enrere en el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada