Repassant la història dels U2, em vaig trobar que una les cançons més immerescudament oblidades com és "Red Light" qui va posar els vents de manera magistral va ser la orquesta que us presento avui: Kid Creole and the Coconuts, una banda ben, ben amagada en un racó de la meva ment. La veritat és que hi havia moments que el Kid i companyia te'ls posaven fins a la sopa encara que en un primer moment no m'importaven gens i després els vaig començar odiar, primer perquè el que feien em sonava a la música que posaven les orquestres en les festes majors: salsa, salsa, litres de salsa que em tenia inflades les pilotes. Segon, perquè el tipus que feia de mascaró de proa es disfressava de manera estranya i extravagant, com un pallasso, ara sé que anava vestit de pachuco i que si no fos per la seva tendència a portar els "Zoot suits" amb colors cridaners, encara tindria una mica de la meva aprovació i tercer, perquè el que escoltava llavors estava totalment als antípodes i no anava amb mi el que feien. Amb tot, avui una mica em reconcilio amb les Coconuts i companyia, perquè van ser pioners, de tota l'onada neo-soul dels 80 i també, del neoswing dels 90, el Kid Creole se li va avançar per la dreta d'en Prince en alguns aspectes i pel que he dit al principi, van col·locar potser els millors vents a la banda d'en Bono. Gaudiu-la!
