Hi han músiques que semblen ex profeso per incrementar la tristor, el neguit i una pèl de melangia. Molts de vosaltres sabeu al que em refereixo. Tens un estat neutre, ni alegre, ni animat, però tampoc tens depressió o angoixa. I de cop, sents la música com et porta cap allà, cap un espai on l'escena sonora és perfecte per un ànim decaigut, desmotivat i on es rememoren els "mals tragos".
En el meu cas personal, en tinc unes quantes, que escolto molt de tant en tant. En una etapa de la meva vida molt difícil, posava constantment la banda sonora d'El Piano. Tot i no ésser una banda sonora especialment trista, si que m'induïa cap un estat de negror màxim. Tant és així, que molt poques vegades l'he tornat a escoltar.
Una altra banda sonora amb temes bastant tristos, tant per la temàtica de la pel·lícula, com per la força de la música és la banda sonora de The Killing Fields d'en Mike Olfield, que tret d'un parell, la majoria son temes curts com el tema que us poso:
Pran's Theme 2 - Mike Oldfield
Per acabar amb les bandes sonores, una de les meves pel·lícules preferides, Paris, Texas. El tema es "Canción Mixteca", que en el film hi és en la versió cantada com en instrumental. Aquesta darrera fa de fons a unes imatges alegres però que ens fan entristir, per obra i mestratge del director Wim Wenders.
I de cançons tristes soltes, em venen el cap un munt. La majoria de cançons de l'àlbum d'en Jeff Buckley Sketches From My Sweetheart The Drunk, llançat temps desprès que traspasses, té un deix amarg, que la producció hi ajuda a incrementar. Em passa alguna cosa semblant amb els temes darrers de Nirvana i en d'en Vic Chesnutt.
Una cançó trista i tot i això dolcissíma, es "Tears Are In Your Eyes" dels Yo La Tengo, us la recomano. Una altra cançó, que reflexa el menysteniment, la reducció d'una vida a res, és "Half a Person" dels Smiths, senzillament la lletra encerta molt bé l'estat d'ànim quan et sents menys que res. Podria recrear-me i recrear-me en infinitat de música que ens ha acompanyat en temps on ho veiem tot negre.
Acabaré aquesta nova secció amb un amic que ves a saber on pot parar ara, un cantautor de les Middlands angleses que va penjar un parell de temes al desaparegut portal Music Downloads i que per més que cerco per internet, no l'he tornat a trobar. Espero que us agradi i que us emocioni lleugerament. Salutacions!
Lonely Buoy - Peter Rowe
5 comentaris:
m'agrada!!!!!
Eps Anònim, merci per el comentari, pots passar quant vulguis. Salutacions!
T´entenc. A mi em passa. En el meu cas l´àlbum que sempre m´ha acompanyat des de que tinc l´ús de la raó, que em fa "gaudir" d'eixe estat de renegror existencial és "Darkness on the edge of town" de Bruce Springsteen, pese a que és considerada la seua millor obra "Born to run", pense que el Darkness descriu a la perfecció eixe estat obscur de l ànima des de un prisma de melancolia profunda. Per una altra banda no se si l´hauràs vist, però hi ha una pel·lícula del Wenders anomenada "Don´t come me knocking" (ací anomenada "Llamando a las puertas del cielo) amb un Sam Shepard i una Jessica Lange que ratllen la perfecció... i amb una banda sonora increïble a càrrec de l'omnipresent T.Bone Burnett.
Chals! Començo pel final. Si que coneixia la pel·lícula però no l'he arribat a veure. Paris, Texas a dia d'hui, es encara la meva pel·lícula nº1, el que passa es que he vist d'altres del senyor Wenders i m'han decepcionat totalment, no li arriben ni a la sola de les sabates. Però prenc nota i prometo que la veure.
Ups, amb el Boss ens hem topat. El vaig arribar a veure en un concert conjunt al Camp Nou, ja fa molts anys, el que passa es que quant va sortir, era tardissim i em moria de son, a dalt de tot de les grades de can Barça, recordo el primer tema que va ser "Born in the USA" y una que era lenta del Tunel of Love, que ara no recordo. El respecto molt al senyor Springsteen, el que passa es que en sóc bastant llepafils en el seu cas. M'encanta Nebraska, tots el temes, i algunes cançons soltes no massa conegudes com el "Downbound Train", que els Smithereens en feren una més que notable versió:
http://www.youtube.com/watch?v=HnJ6UBzJo3w
El que trobo inexplicable, és el nivell de fanatisme a Espanya, em refereixo a la gent que crida als 4 vents el nom del Bruce y després es incapaç d'aprofundir en las seva obra o ni es moltesta en llegir la traducció de les seves lletres. Ací a Catalunya tenim un cas molt irritant de fanàtic acerrim que es diu Manel Fuentes, que sempre va cridant el seu amor per el Bruce i sempre el tenen de fotre a la palestra quant ve aquí a Espanya. Si ho fes amb respecte i sobrietat, vale, pero sempre fa la gran pallassada amb els medis de comunicació i aixó cansa molt, tant de bo en Clarence Clemons li fotés el saxo pel cul.
T'agreixo molt que hagis tornat a revisar El Profeta i dir-te que tu tens un més que excel·lent blog i prefereixo tenir una mica més de temps per llegir pausadament els continguts. Salutacions gironines!
Doncs ho veig com tu, ho entendria fa més anys, a l´altura dels millors treballs d'Springsteen, ara... jo tampoc ho entenc, serà la tramuntana?
Bona nit Nahim
Publica un comentari a l'entrada