Desconec que hauria pensat el pare amb aquest homenatge que li faig aquí escrit, potser ho sabrà, o no. Potser puc parlar per mi, que d'alguna manera puc, així, amb paraules i música, en homenatge i en record, mostrar el meu agraïment. Gràcies, pare.
A l'hora d'escriure aquest article em trobo escoltant la totalitat d'aquesta banda sonora, que aquí no només posa fons sonor a una pel·lícula, no amics meus. La música en aquest film de ciència-ficció va més enllà, és quasi un actor més en la trama, perquè pel protagonista és un vincle que manté amb la Terra i també, la música és l'element aglutinador a quasi totes les seves intrincades aventures, sigui com una espoleta que desencadena l'acció o un element distractor per l'enemic com en una divertida escena del Vol. 1, entre altres serveis que presta. Per descomptat, hi ha un punt exagerat en tot això, però busqueu, busqueu en les vostres pròpies vides quan una melodia, una cançó, ha acabat d'arrodonir un moment memorable. En el film tot queda més enllaçat, inclòs provoca una mica d'enveja dels seus companys d'aventures, però amb tot, t'hi sents reflectit en aquesta memorable i més que ben trobada selecció de temes. Anem més enllà!
M'ha sobtat aquests dies, en què el gallinam feixista ha estat esvalotat, que a part de tota la puta simbologia habitual, s'hi afegís un component religiós que no deixa de sorprendre'm i fastiguejar-me. Que invoquen aquesta pila de llardosos? Al Jesús misericordiós? A un demiürg que llençarà foc i sofre contra als catalans que no siguin espanyolistes? Tenim la sort en aquest racó del planeta que la Il·lustració va obrir els ulls de molts ciutadans de les pràctiques i maneres extremistes que pot desenvolupar una religió i com a homes i dones lliures, també tenim dret a desemmascarar tot un compendi de pràctiques enfocades a mantenir un control i sotmetiment de la població. I gràcies a déu, també tenim el rock, el punk i que ens treu els draps bruts d'una església molt allunyada dels postulats del natzarè. I com es diu a Mateu 13,9: "Qui tingui orelles, que escolti". Salve!
Poesia, rock, música i la resta, que difícil i fàcil, que prop i que lluny. Aquí parlaré per experiència pròpia, que servidor fa molt poc ha tancat una etapa poètica, intensa, fructífera i sobretot, alliçonadora. Opino que la poesia i la música poden fer una bona combinació i dic poden, perquè en el meu devanir en el món poètic m'he trobat autèntiques aberracions, coses sense cap sentit o voler casar mons que no poden lligar amb res. Un exemple clar i que molts us hi haureu trobat si heu anat a algun recital és trobar-vos amb un rapsode i que li plantifiquin per la cara a un teclista o guitarrista que mentre es recita, el músic improvisa, òbviament aquestes situacions no queden mai bé, pel fet que si es volen fer les coses com cal s'ha d'assajar, provar fins que tot rutlli. La poesia, no és que ella soleta s'hagi carregat el mort de què diguin d'ella que és l'art menys comprès i que va de germana pobra, no. El que realment ha passat és que massa gent no ha volgut trencar amb res, es conformen a imitar i el pitjor, en reproduir tòpics sobre la poesia que a mi personalment, em cansen i em desesperen. El rock i el pop han sigut ens que han fagocitat, s'han apropiat o al revés, que s'han deixat fer, li han passat pel damunt i ja no sembla el que en principi era. La poesia, com una disciplina literària era obvi que no podria escapar a tot això i així va ser que ja molt aviat, els seus camins es varen creuar. En els 60, en els concerts de San Francisco, alguns poetes de la "beat generation" pujaven l'escenari on tocaven els rockers i projectaven les seves rimes, sonets i altres càrregues poètiques. I en aquest context de la costa oest, els Doors van ser uns pioners, on la força de molts de temes la poesia anava pel davant de la música, com en aquest tall.
Horse Latitudes - The Doors
Personatges de tots coneguts com en Bob Dylan han estat molt propers a la poesia, a un món literari que era del tot aliè als primers rockers. I a redós del rastre del de Minnesota, en Leonard Cohen que en principi ell escrivia poesia es va posar mans a la guitarra i va voler seguir les seves passes, on a nivell lletristic va brillar intensament, tant ell com en les seves composicions musicals. Aquí us deixo un tema en què es va inspirar en un poema d'en Federico Garcia Lorca.
Take this Waltz - Leonard Cohen
Continuem amb una autora que li ha donat la mateixa importància tant a en Rimbaud com en Lou Reed. Aquí reblant el seu disc de debut amb una elegia...
Elegie - Patti Smith
Si hi ha hagut un continuador del rastre d'en Jim Morrison, ha sigut en Nick Cave, però en un sentit més fosc, menys epicúric i més afligit...
Fifteen Feet Of Pure White Snow - Nick Cave & The Bad Seeds
I en uns crepusculars 90, un sonet, a càrrec del senyor Richard Ashcroft i companyia...
Sonnet - The Verve
A Catalunya hem estat abundosos en fer treballar als poetes amb els músics, en tenim exemples a tones. He volgut posar aquest poema de l'insigne Pere Quart, perquè considero que el senyor Llach ha sabut interpretar-lo en la seva justa mida i si no compareu, és un poema en extrem difícil per cantar-lo, no hi ha terme mig, tots els altres que l'han volgut interpretar no li han trobat el seu punt, o es queden curts o es passen.
Corrandes d'exili - Lluís Llach
I per acabar us deixo aquest tema instrumental, del meu admirat Money Mark, que en lo personal, m'és significatiu i clar. Salutacions!
Només heu d'anar al cercador per trobar munts i munts de cançons que es titulen igual però que els creadors són de diferents bandes i autors. Però quan ha sortit la darrera cançó dels Beatles que quedava per publicar, de seguida m'ha fet saltar el ressort i sí, una feliç coincidència. The Smithereens, una banda que jo diria que està composta per uns fans acèrrims de The Beatles i que l'any 1991, van compondre una cançó que es titula igual que la del Fab Four i que ja us va vaig deixar una ressenya del àlbum on està recopilada (➜ aquí). Us deixo totes dues tonades, perquè les gaudiu aquest diumenge...
Aquest sí que és una peça ben única i estranya i és un single flexy-disc que és l'únic en aquest format que posseeixo. Aquesta cançó va ser una cara B del single "Antenna" i que la revista on venia de regal deia que era una cançó única que mai més editarien en cap més format i bla,bla,bla, coses que llavors no s'imaginaven que veurien o veuríem. Tinc el tocadiscs espatllat i no el puc escoltar, tant de bo en un futur pugui reviure antigues sensacions, quan punxar era quelcom que anava més enllà i on el format sí que era important. Salutacions!
Ja em disculparan la gent de The Builders and the Butchers que els hi manufacturi aquesta recomanació sense que jo hi aprofundeixi massa, la faci de forma apressada i ràpida i sigui un pèl tendenciós a l'hora de com enfoco la seva discografia, en descàrrega els diria que una de les principals raons de tornar a posar-me a fer feina amb EL PROFETA ESTUDIANT ha sigut poder tornar a recomanar i escriure sobre bandes tan excepcionals com ells. Aquest grup originari d'Alaska que va anar a provar sort més al sud, a Oregon, ja pel clima més benigne i també per l'escena musical de Portland, d'on han sorgit grans noms en els darrers anys, tals com The Decembrists, The Dandy Warhols o Portugal The Man, aquesta darrera agrupació també han tingut el seu origen a Alaska. A principis d'aquest any estava molt enganxat a seu primer disc que s'anomena com ells (The Builders and the Butchers), que em sembla un disc fresc, urgent, desacomplexat i on hi ha retrats de drames rurals, dels treballadors de les mines, del dia a dia dels pioners americans del segle XIX. D'aquest seu primer treball destacaré tres temes.
"Bottom Of The Lake" amb una poderosa orquestació i un ritme sense aturador:
Bottom Of The Lake - The Builders and the Butchers
La vida dels minaires retratada en aquesta magistral tonada:
The Coal Mine Fall - The Builders and the Butchers
I per a mi la que és la cançó estrella d'aquest àlbum, un drama rural dels pioners, amb tota la seva càrrega de duresa:
Bringin' Home the Rain - The Builders and the Butchers
I la vida ha continuat i per a sort d'ells, han pogut continuar gravant i fent gires, destaco "Barcelona" del seu àlbum Salvation is a Deep Dark Well, on el cantant es va obsesionar en la Guerra Civil Espanyola i inclòs es va desplaçar a Barcelona per informar-se:
Barcelona - The Builders and the Butchers
I del seu treball a Western Medicine destaco "Poison Water", una balada inquietant, majestuosa, immensa:
Poison Water - The Builders and the Butchers
Per acabar us deixo amb un concert en viu presentant el seu primer treball, un directe antològic:
Personalment i per com estic m'és difícil escapar a tot el ritual de les tradicions, celebracions i dates de consum desenfrenat, ara i avui, que baixarem per un tobogan que no s'aturarà fins a dintre de dos mesos i escaig. Faig llista: Halloween/Castanyada, Tot Sants, el dia dels difunts, Black Friday, Pont de la Immaculada, Sorteig de Nadal, nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, nit de Cap d'Any, Cap d'Any, nit de Reis, Reis, Rebaixes. Notes com d'alineada està la gent i com respon a tota aquesta bogeria en què estarem immersos unes quantes setmanes. Què fer? Potser la clau sigui una estratègia combinada: nedar amb el corrent, sabent del perquè ens arrossega i fer també, guàrdies al nostre castell, preservar el que ens és propi i rebutjar en la mida que poguem, tota la porqueria malgastadora que ens volen imposar i sobretot tenir paciència.
.png)
