Poesia, rock, pop, música i la resta...

 

Poesia, rock, música i la resta, que difícil i fàcil, que prop i que lluny. Aquí parlaré per experiència pròpia, que servidor fa molt poc ha tancat una etapa poètica, intensa, fructífera i sobretot, alliçonadora. Opino que la poesia i la música poden fer una bona combinació i dic poden, perquè en el meu devanir en el món poètic m'he trobat autèntiques aberracions, coses sense cap sentit o voler casar mons que no poden lligar amb res. Un exemple clar i que molts us hi haureu trobat si heu anat a algun recital és trobar-vos amb un rapsode i que li plantifiquin per la cara a un teclista o guitarrista que mentre es recita, el músic improvisa, òbviament aquestes situacions no queden mai bé, pel fet que si es volen fer les coses com cal s'ha d'assajar, provar fins que tot rutlli. La poesia, no és que ella soleta s'hagi carregat el mort de què diguin d'ella que és l'art menys comprès i que va de germana pobra, no. El que realment ha passat és que massa gent no ha volgut trencar amb res, es conformen a imitar i el pitjor, en reproduir tòpics sobre la poesia que a mi personalment, em cansen i em desesperen.
El rock i el pop han sigut ens que ha fagocitat, s'ha apropiat o al revés, que el rock s'ha deixat fer, li han passat pel damunt i ja no sembla el que en principi era. La poesia, com una disciplina literària era obvi que no podria escapar a tot això i així va ser que ja molt aviat, els seus camins es varen creuar. Ja en els 60 en els concerts de San Francisco, alguns poetes de la "beat generation" pujaven l'escenari on tocaven els rockers i projectaven les seves rimes, sonets i altres càrregues poètiques. I en aquest context de la costa est, els Doors van ser uns pioners, on la força de molts de temes la poesia anava pel davant de la música, com en aquest tall.

Horse Latitudes - The Doors

Personatges de tots coneguts com en Bob Dylan han estat molt propers a la poesia, a un món literari que era del tot aliè als primers rockers. I a redós del rastre del de Minnesota, en Leonard Cohen que en principi ell escrivia poesia es va posar mans a la guitarra i va voler seguir les seves passes, on a nivell lletristic va brillar intensament, tant ell com en les seves composicions musicals. Aquí us deixo un tema en què es va inspirar en un poema d'en Federico Garcia Lorca.

Take this Waltz - Leonard Cohen

Continuem amb una autora que li ha donat la mateixa importància tant a en Rimbaud com en Van Morrison. Aquí reblant el seu disc de debut amb una elegia...

Elegie - Patti Smith

Si hi ha hagut un continuador del rastre d'en Jim Morrison, ha sigut en Nick Cave, però en un sentit més fosc, menys epicúric i més afligit...

Fifteen Feet Of Pure White Snow - Nick Cave & The Bad Seeds

I en uns crepusculars 90, un sonet, a càrrec del senyor Richard Ashcroft i companyia...

Sonnet - The Verve

A Catalunya hem estat abundosos en fer treballar als poetes amb els músics, en tenim exemples a tones. He volgut posar aquest poema de l'insigne Pere Quart, perquè considero que el senyor Llach ha sabut interpretar-lo en la seva justa mida i si no compareu, és un poema en extrem difícil per cantar-lo, no hi ha terme mig, tots els altres que l'han volgut interpretar no li han trobat el seu punt, o es queden curts o es passen.

 

Corrandes d'exili - Lluís Llach

I per acabar us deixo aquest tema instrumental, del meu admirat Money Mark, que en lo personal, m'és significatiu i clar. Salutacions!

 

Poet's Walk - Money Mark