En la frontera de dues dècades
Hem vist en el capítol anterior, la gestació d'alguna de les grans bandes gironines. Les coses en el món de la música no surten per generació espontània o hi aterren per casualitat. Els grups i bandes van covant el seu arsenal en l'espera de temps amb bons auguris o directament es tiren a la piscina esperant que estigui omplerta. I per suposat, pel rock fet a comarques va ser una sort que es donessin els barems necessaris perquè hi hagués un esclat de grups i música.
Sopa de Cabra, arribar i moldre
Aquests dies he revisitat la banda d'en Gerard Quintana. Sobta que poguessin aconseguir el que ja a aquestes alçades tot déu sap. Que una banda de rock en l'estil dels anys 60 i 70 pogués arrasar amb tot, des d'un racó de Catalunya.
Sopa de Cabra, abans de les grenyes d'en Gerard
I el millor, sense tenir deutes amb ningú, ni amb la llengua catalana ni amb la música hereva de La Nova Cançó. Per suposat si que havia una línia que connectava amb en Pau Riba (sens dubte, el músic més influent a Catalunya), però res més. Era el moment i el lloc. I a rockejar. I un hit com "L'Empordà" va obrir moltes portes, primer les dels cors dels gironins i després, les de la resta de Catalunya.
L'Empordà - Sopa de Cabra
I son els dos primers àlbums dels Sopa: Sopa de Cabra (1989) i La Roda (1990) àlbums de rock sense complexos, bastant influïts pels Rolling Stones amb algun toc de regaee i country, i amb lletres desvergonyides i que tocaven els temes habituals d'una banda de rock en un país normal: l'enfrontament al sistema, l'amor i el desengany, i de vegades (malauradament, també en principi), amb algun apunt de moralina.
Sangtraït, fent els deures
Conscients que lo seu era el rock dur, ratllant al heavy metal, els Sangtraït no es varen encaparrar massa en si tenien de canviar d'estil o treballar en algun súper hit. Era millor seguir com sempre, perquè les coses ja anaven bé, els Sopa de Cabra havien obert mercat i la gent de La Jonquera ja feia anys que hi estaven en el negoci, tenien taules per enfrontar-se a qualsevol escenari, petit o gran. Treuen l'any 1990 el Terra de Vents, un disc totalment acord de com es feia la música llavors.
No Recordo - Sangtraït
Sui Generis, banda tipus
Si hagué a Girona una banda tipus, amb tots els tòpics típics a nivell estilístic, són sense cap mena de dubte els Sui Generis. Amb un excel·lent guitarrista comandant la nau, en Jep Pradas, junt amb en Jordi Bonet al baix i que acabaren completat en Pato Àlvarez a la veu, que provenia de la Mami Oplins Band i en Pau Marques que militava a Swimg Sec i que temps desprès s'uniria als Umpah-pah.
Jep Pradas, "guitar hero"
Graven a Mallorca i treuen l'any 1989 l'àlbum Sui Generis. Un disc amb les coordenades abans esmentades, blues rock o rock blues, amb algun esquitx de pop. Malauradament per a ells, no tingueren la projecció dels Sopa de Cabra i tret d'alguna sortida puntual, la seva zona d'actuació fou sempre les comarques gironines.
Kitsch, fora del ramat
Com he dit abans, el rock dels anys 70 (tipus Led Zeppelin , Deep Purple, Free, Bad Company, Jetro Tull o Thin Lizzy) amb alguns tocs de reggae, country i pop, era la font d'inspiració principal de moltes bandes de les comarques gironines, que llavors estaven nasquen o que ja començaven a caminar.
Kitsh, etapa post-Kitsch III
Per sort no tothom feia el mateix. Com vaig comentar en el capítol anterior, els amics de Banyoles són dels que saben desmarcar-se d'aquesta onada. Treuen l'any 1990 el primer LP, Kitsch. Rock amb majúscules, però amb influencies gòtiques, amb remanents de The Cure i Joy Division, i unes lletres sobresortint de la mitjana. Aquí no hi ha parides tòpiques o cançonetes d'amor. No, no. El que hi han són lletres corrosives, presons mentals, ofec emocional o obsessions malaltisses. Molt més acord amb els temps que corrien. Un disc molt brillant a nivell de lletres, composició, producció, que contrasta molt amb el que es feia en general a l'escena gironina.
Treuen l'any 1991 el Kitsch II, una continuació amb els mateixos paràmetres que l'anterior, potser donant un pèl de cantxa al pop i no tant aconseguit com el primer, però amb la mateixa potencia a les lletres. Ja a l'any 1992, surt el seu directe Kitsch III, en opinió meva, dels millors discs en directe facturats a Catalunya.
Oracio II - Kitsch
Umpah-pah, de Salt i Girona al cel
Fa poc s'ha editat un disc d'homenatge a aquesta banda. Sens dubte, de les bandes més influents sorgits de l'escena gironina. Amb un líder carismàtic, excel·lent lletrista i ja llavors, un pèl passat de voltes, l'Adrià Puntí.
Umpah-pah, els fruits d'investigació botànica
Combinant pop, blues, regaee, els Umpah-pah són un pas endavant i de qualitat de La Moguda Gironina. Raons de Pes (1991), un disc de referència, desbordant de qualitat i bon fer, i amb un single com "La Catximba (i els Rostolls d'Angelina)", que els projectarà fins l'infinit.
La Catximba (i els Rostolls d'Angelina) - Umpah-pah
27-04-1990. Concert a les antigues casernes. Tothom mira cap a Girona
En aquesta data actuaren els Umpah-pah i els Sopa de Cabra a les antigues casernes de la ciutat de Girona. Va ser retransmès pel Canal 33 de Televisió de Catalunya. I a parer meu va ser la consagració definitiva de La Moguda Gironina. Tot el remanent de feina silenciosa que s'havia fet en aquells anys quedava consagrada. I l'aixeta va restar oberta durant anys, perquè molta gent s'unís al moviment, amb més o menys fortuna, i que va posar a les comarques gironines en el rovell de l'ou de la música manufacturada a Catalunya.
Bevent Passat - Umpah-pah
Dies de Carretera - Sopa de Cabra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada