Com vaig dir en el meu article sobre l'àlbum Ceremony (➜ AQUÍ), en aquest següent disc és on l'Ian Astbury tallaria més el bacallà, perquè sabia que ja tenia molt poc marge per innovar o almenys, trencar l'empremta que tenien The Cult de banda de hard rock amb tots els típics tòpics d'aquest tipus de formacions, de fet van travessar amb la gira del Ceremony, moments molt autodestructius, ja llavors la col·laboració amb el Billy Duffy era molt difícil. Posem-nos en situació: el grunge estava en el seu pic, bandes com Metallica també havien emprès el camí alternatiu, esgarrifant a més d'un fan. I el que van fer els nostres amics i crec que en part van fer bé fou mirar enrere i de fet, aquest àlbum és un gest de desconstrucció, de poar a on la crítica els va posar en un altar. Doncs si, els nostres amics es van fixar en el seu àlbum Love, aquesta psicodèlia amb algun toc gòtic tan "sui generis" va ser la idea de refer el seu camí i mirar de no ser el següent dinosaure que es repeteix com un lloro. Malauradament, ja no aconseguirien fer cançons com "Revolution", "Nirvana", "Hollow Man" o "Rain", en aquest àlbum hi ha tocs un punt més obscurs, un punt més sòrdids, però no tenen el carisma, el glamur, la potència del seu disc del 1985 i com era d'esperar, rere aquesta renovada façana hi ha, sense que l'Ian ho pugui evitar, tot el rerefons hardrocker, en Billy Duffy amb algunes coses sí que deixaria fer, però tots els àlbums més potents i en definitiva, més triomfadors també van deixar la seva petja permanent a la banda. Aquests darrers dies només he fet que escoltar-lo i a parer meu no arriba a l'alçada d'un Sonic Temple, però si considero que està en paral·lel amb el Ceremony, no té un single tan clar com el "Wild Hearted Son", però no té tantes cançons de farciment; els temes que podem anomenar com a secundaris són aquí molt més sòlids. El moment d'arrencada d'aquest àlbum que no pot ser més anticlimàtica, estranya, amb un piano i un baix que ens endinsen amb el "Gone", em recorda un xic a l'inici del "Dazed and Confused" dels Led Zeppelin. La tonada va travessant capes d'una guitarra desfermada en to Hendrix amb altres on torna la part més calmada, si volien descol·locar als seus incondicionals, de debò que ho van fer segur; la lletra tracta el món de l'adolescència, on t'han deixat sense xicota i penjat d'alguna substància poc aconsellable.
Gone - The Cult
El primer single fou "Coming Down (Drug Tongue)", que sí hauria sigut un tema d'inici espectacular; aquí primen els efectes de guitarra, la veu poderosa de l'Ian, una cançó que per res es fa embafadora i és afermada com un roure centenari. I on es tornen a tractar el tema de les substàncies i amb un marc de fons hippie, per imaginar-nos per on van els trets.
Coming Down (Drug Tongue) - The Cult
Un tema que s'apropa molt al Love és "Real Grrrl", amb aquestes guitarres que sonen per una part amb un punt psicodèlic i en d'altres es decanten cap a un rock més dur i aquí l'Ian declarant que està penjadíssim per la seva xicota.
Real Grrrl - The Cult
Si hi ha un tema que és on The Cult fan un màxim esforç per deslliurar-se del seu llast més hardrocker és amb "Black Sun", sis minuts i escaig d'un tall musicalment captivador inclòs solemne, que jo diria que té certa sintonia amb el llegat de The Doors, on l'Ian fa denúncia de l'assetjament i maltractament infantil i que ell també va patir. Un dels temes que més m'agrada d'aquest disc.
Black Sun - The Cult
Una altra tonada remarcable és "Joy", que és una barreja estranya, increïble, al·lucinada, d'un munt de coses; hi ha una guitarra lacerant, un orgue que no podia ser més punyent i protagonista, inclòs el solo té un toc jazzístic, senzillament genial!
Joy - The Cult
"Star" va ser el segon single i sona als Cult de tota la vida, de dalt a baix, no hauria desentonat gens en el Ceremony o en el Electric, encara que té el toc més psicodèlic a la guitarra i aquí l'Ian torna amb un tema devocional envers la seva noia, fregant el fetitxisme i el que faci falta.
Star - The Cult
A "Emperor's New Horse", l'Ian fa un repàs de la seva vida de rocker, des de la seva experiència amb les substàncies fins al seu avorriment que li produeix promocionar-se a la BBC. Per altra banda, no és fàcil desempallegar-se del passat i és que a "Be Free" sonen més tòpics, més en la seva línia que aquí hi cauen de quatre grapes, però ho sento pels seus detractors, és un tema que m'encanta, amb aquest toc del wha-wha i el solo tan típic del Billy Duffy.
Be Free - The Cult
I "Saints are Down", en la línia dels temes lents i tranquils del Ceremony i aquí, encara que sembla que torna a dedicar-li un tema a la seva xicota, però també reflexiona sobre la pèrdua de poder de les creences.
Saints are Down - The Cult
Malauradament, aquest treball no va funcionar, les vendes foren escasses i el que malament anava, més hi va anar. I després de la gira, The Cult semblava que s'havien acabat, de fet no va ser fins 7 anys després que tornarien a gravar un àlbum d'estudi, però això, amics, és una altra història.
Vull esmentar i celebrar amb vosaltres aquest recorregut de 20 anys dels Carcoma. Amb el Juanvi ens coneixem des de fa molts anys i he tingut la sort de conèixer-lo en persona juntament amb el Vi Cent l'any 2013. I es que Carcoma ha sigut una banda honesta que, a poc a poc, ha anat escalant des d'un racó de la Marina i han pogut afermar una carrera que molts ja voldrien i el que crec que és més interessant: que han fet compatible la vida de cada dia amb el fet de bastir una banda de rock. M'ha tret un somriure veure que el llunyà 2010, amb les primeríssimes passes d'aquest humil blog, els vaig fer una recomanació MySpace, juntament amb un repàs del seu primer treball Mejor en el infierno (➜ AQUÍ). Gràcies Carcoma, per aquests 20 anys, felicitacions per materialitzar el somni d'una banda de rock i que el rock es una visió de vida, un cor que batega amb nosaltres i vosaltres. FORÇA CARCOMA!
