Sí, fart d'aquest món, fart que a la mínima que et descuides et tornen menys canvi i es queden una propina sense adonar-te'n. Als infants, als joves se'ls hauria d'advertir que no tot és de color de rosa, ni que tots van en bones intencions. Inclòs en el videoclip que avui us plantifico, hi ha més del que no s'explica. Es veu a la Patricia Morrison, que és com un agent de camp multidisciplinari, que sap moure's en un país estranger i que al final sembla com si s'hagués carregat a l'Andrew Eldritch i aquest hauria acabat fet fiambre en el maleter del cotxe. Doncs ara torno a la realitat i us dic que el cantant viu més cabró sobre la capa de la terra es va fer amb els drets de totes les cançons on participava la Patricia i els va registrar a nom seu. La pobra baixista quan es va adonar que li havien pres el número el va demandar, però tot figurava com a propietat de l'home de les ulleres fumades i com es natural ella va perdre. Recordeu, quan sortiu de casa, que TOTS MENTEIXEN, TOTS ENGANYEN, TOTS MANIPULEN, TOTS ROBEN.
dimecres, 23 d’octubre del 2024
Tots menteixen, tots enganyen, tots manipulen, tots roben. Dominion - The Sisters of Mercy
Sí, fart d'aquest món, fart que a la mínima que et descuides et tornen menys canvi i es queden una propina sense adonar-te'n. Als infants, als joves se'ls hauria d'advertir que no tot és de color de rosa, ni que tots van en bones intencions. Inclòs en el videoclip que avui us plantifico, hi ha més del que no s'explica. Es veu a la Patricia Morrison, que és com un agent de camp multidisciplinari, que sap moure's en un país estranger i que al final sembla com si s'hagués carregat a l'Andrew Eldritch i aquest hauria acabat fet fiambre en el maleter del cotxe. Doncs ara torno a la realitat i us dic que el cantant viu més cabró sobre la capa de la terra es va fer amb els drets de totes les cançons on participava la Patricia i els va registrar a nom seu. La pobra baixista quan es va adonar que li havien pres el número el va demandar, però tot figurava com a propietat de l'home de les ulleres fumades i com es natural ella va perdre. Recordeu, quan sortiu de casa, que TOTS MENTEIXEN, TOTS ENGANYEN, TOTS MANIPULEN, TOTS ROBEN.
dimecres, 16 d’octubre del 2024
Sorpreses musicals en el supermercat. You Can Have It All - Yo La Tengo
dijous, 10 d’octubre del 2024
Avui fa 30 anys: The Cult - The Cult. 1994, un gran any per a la música
Mirant enrere per fer camí en un camp de mines
Com vaig dir en el meu article sobre l'àlbum Ceremony (➜ AQUÍ), en aquest següent disc és on l'Ian Astbury tallaria més el bacallà, perquè sabia que ja tenia molt poc marge per innovar o almenys, trencar l'empremta que tenien The Cult de banda de hard rock amb tots els típics tòpics d'aquest tipus de formacions, de fet van travessar amb la gira del Ceremony, moments molt autodestructius, ja llavors la col·laboració amb el Billy Duffy era molt difícil.
Posem-nos en situació: el grunge estava en el seu pic, bandes com Metallica també havien emprès el camí alternatiu, esgarrifant a més d'un fan. I el que van fer els nostres amics i crec que en part van fer bé fou mirar enrere i de fet, aquest àlbum és un gest de desconstrucció, de poar a on la crítica els va posar en un altar. Doncs si, els nostres amics es van fixar en el seu àlbum Love, aquesta psicodèlia amb algun toc gòtic tan "sui generis" va ser la idea de refer el seu camí i mirar de no ser el següent dinosaure que es repeteix com un lloro. Malauradament, ja no aconseguirien fer cançons com "Revolution", "Nirvana", "Hollow Man" o "Rain", en aquest àlbum hi ha tocs un punt més obscurs, un punt més sòrdids, però no tenen el carisma, el glamur, la potència del seu disc del 1985 i com era d'esperar, rere aquesta renovada façana hi ha, sense que l'Ian ho pugui evitar, tot el rerefons hardrocker, en Billy Duffy amb algunes coses sí que deixaria fer, però tots els àlbums més potents i en definitiva, més triomfadors també van deixar la seva petja permanent a la banda.
Aquests darrers dies només he fet que escoltar-lo i a parer meu no arriba a l'alçada d'un Sonic Temple, però si considero que està en paral·lel amb el Ceremony, no té un single tan clar com el "Wild Hearted Son", però no té tantes cançons de farciment; els temes que podem anomenar com a secundaris són aquí molt més sòlids.
El moment d'arrencada d'aquest àlbum que no pot ser més anticlimàtica, estranya, amb un piano i un baix que ens endinsen amb el "Gone", em recorda un xic a l'inici del "Dazed and Confused" dels Led Zeppelin. La tonada va travessant capes d'una guitarra desfermada en to Hendrix amb altres on torna la part més calmada, si volien descol·locar als seus incondicionals, de debò que ho van fer segur; la lletra tracta el món de l'adolescència, on t'han deixat sense xicota i penjat d'alguna substància poc aconsellable.