Rock amb arrels i al caire de l'abisme
Per mi, aquest és un dels grans grups de la història del rock, la llàstima és que ha tingut durant molt de temps en el seu interior, la llavor de l'autodestrucció, dos líders que sempre estrenyen perquè la seva part sigui la vencedora i en aquest àlbum les tensions van començar a ser preocupants.
Fem una mica d'història. De les cendres del primer grup del cantant Ian Astbury, Southern Death Cult, comença a treballar amb el guitarrista Billy Duffy i el baixista Jamie Stewart en nou material que serà l'àlbum Dreamtime de l'any 1984 i ja amb el nom The Cult, disc amb moltes influències postpunk, però que el nervi del rock ja hi era implantat i comencen a fer camí.
El seu segon àlbum seria el de la consagració definitiva i per a molts, el millor àlbum d'aquesta banda, el Love, de l'any 1985, on en realitat, ja hi havia totes les directives que explotarien en els anys següents. I és que és un disc notable, on hi ha rock, però també un punt de psicodèlia, balades poderoses i tota la iconografia dels Cult en la seva màxima expressió, com és la tirada a la cultura dels natius de l'Amèrica del Nord. Temes immortals com "Hollow Man", "Nirvana", "She Sells Sanctuary", "Rain", sense cap mena de dubte, un dels grans àlbums dels 80.
De totes maneres, aquesta gent van ser visionaris i es van flairar que tot el rock hereu dels Led Zeppelin tindria molt d'impacte en la segona part dels anys 80. Així seria i així ho van aplicar en el seu següent àlbum, Electric de l'any 1987, produït pel Rick Rubin, on s'incideix d'una manera més taxativa en el hard rock, en temes com "Wild Flower", "Peace Dog", "Lil' Devil", "Outlaw", "Electric Ocean", com va dir un periodista del Popular 1, una primera cara dura i seca com una garrotada al ventre.
Hereu total del Electric és el Sonic Temple del 1989, on les directrius apuntades s'expandeixen en aquest àlbum i també les primeres tensions. Amb tot, l'èxit comercial és total, els herois del "turbo rock" com els anomenava el Jordi Tardà van convertir a la banda en una màquina de fer hits rockers amb temes com "Sun King", "Fire Woman", "Edie (Ciao Baby)", "Sweet Soul Sister" o "New York City".
Així és com arribem a l'any 1991 i el llançament del Ceremony, on ja no apareix el baixista Jamie Stewart a la banda i el duel d'egos es fa més palès que mai, a part de problemes associats, com per exemple, la nena índia de la portada, que els seus pares van denunciar al grup per treure una imatge d'ella sense permís. De fet és molt clar el perquè a partir d'aquest àlbum la relació entre els dos integrants supervivents fos més que espinosa. L'Ian és un visionari del món musical, algú avançat al seu temps i que no li fa fàstics en dir llavors que la cultura rave era un dels futurs de la música. En canvi el Billy Duffy és molt més disciplinat, més pragmàtic i molt més aferrat a la música establerta. Sembla que en aquest disc van arribar a un pacte, en què el Cerimony dominaria més els paràmetres del guitarrista i en el següent, l'Ian seria el qui tindria la darrera paraula. Fem una mica d'anàlisi del disc.
La cançó que dona nom a l'àlbum té un aire majestuós i pesant, a l'estil del "Sun King" del Sonic Temple. Tema que s'allarga, però que es recrea de forma deliciosa amb el rock més punyent i potent.
Fem una mica d'història. De les cendres del primer grup del cantant Ian Astbury, Southern Death Cult, comença a treballar amb el guitarrista Billy Duffy i el baixista Jamie Stewart en nou material que serà l'àlbum Dreamtime de l'any 1984 i ja amb el nom The Cult, disc amb moltes influències postpunk, però que el nervi del rock ja hi era implantat i comencen a fer camí.
El seu segon àlbum seria el de la consagració definitiva i per a molts, el millor àlbum d'aquesta banda, el Love, de l'any 1985, on en realitat, ja hi havia totes les directives que explotarien en els anys següents. I és que és un disc notable, on hi ha rock, però també un punt de psicodèlia, balades poderoses i tota la iconografia dels Cult en la seva màxima expressió, com és la tirada a la cultura dels natius de l'Amèrica del Nord. Temes immortals com "Hollow Man", "Nirvana", "She Sells Sanctuary", "Rain", sense cap mena de dubte, un dels grans àlbums dels 80.
De totes maneres, aquesta gent van ser visionaris i es van flairar que tot el rock hereu dels Led Zeppelin tindria molt d'impacte en la segona part dels anys 80. Així seria i així ho van aplicar en el seu següent àlbum, Electric de l'any 1987, produït pel Rick Rubin, on s'incideix d'una manera més taxativa en el hard rock, en temes com "Wild Flower", "Peace Dog", "Lil' Devil", "Outlaw", "Electric Ocean", com va dir un periodista del Popular 1, una primera cara dura i seca com una garrotada al ventre.
Hereu total del Electric és el Sonic Temple del 1989, on les directrius apuntades s'expandeixen en aquest àlbum i també les primeres tensions. Amb tot, l'èxit comercial és total, els herois del "turbo rock" com els anomenava el Jordi Tardà van convertir a la banda en una màquina de fer hits rockers amb temes com "Sun King", "Fire Woman", "Edie (Ciao Baby)", "Sweet Soul Sister" o "New York City".
Així és com arribem a l'any 1991 i el llançament del Ceremony, on ja no apareix el baixista Jamie Stewart a la banda i el duel d'egos es fa més palès que mai, a part de problemes associats, com per exemple, la nena índia de la portada, que els seus pares van denunciar al grup per treure una imatge d'ella sense permís. De fet és molt clar el perquè a partir d'aquest àlbum la relació entre els dos integrants supervivents fos més que espinosa. L'Ian és un visionari del món musical, algú avançat al seu temps i que no li fa fàstics en dir llavors que la cultura rave era un dels futurs de la música. En canvi el Billy Duffy és molt més disciplinat, més pragmàtic i molt més aferrat a la música establerta. Sembla que en aquest disc van arribar a un pacte, en què el Cerimony dominaria més els paràmetres del guitarrista i en el següent, l'Ian seria el qui tindria la darrera paraula. Fem una mica d'anàlisi del disc.
La cançó que dona nom a l'àlbum té un aire majestuós i pesant, a l'estil del "Sun King" del Sonic Temple. Tema que s'allarga, però que es recrea de forma deliciosa amb el rock més punyent i potent.
Ceremony - The Cult
Si hi ha un tema resum, inclòs tòpic per citar als The Cult seria aquest tremend, comercial, rocker fins al moll de l'os com és el "Wild Hearted Son", una meravella rock sense miraments, anant al gra i amb el segell inconfusible d'aquest combo com és la devoció cap a les cultures natives nord-americanes.Wild Hearted Son
"Earth Mofo", ja és un rock més convencional que no desentonaria gens dins el Sonic Temple, amb un gran treball a càrrec del Ian a la veu i amb un gran solo a càrrec d'en Billy. Earth Mofo - The Cult
"White", un mig temps, amb una intro que em recorda horrors a The Mission. Molt bona combinació de guitarres acústiques i elèctriques, aquestes darreres, malgrat ser un tema no massa ràpid sonen més poderoses que mai."If", un tema que sorprèn amb una intro de piano, que mig ens enganya, sembla que serà un tema lent fins que ens explota en la cara la guitarra d'en Bill, un altre tema amb unes guitarres que sonen ben fermes i potents.
If - The Cult
"Fult Tilt", tota una canonada rockera, retornant als temps del Electric, pur hard rock, pur turbo rock, pur Cult. Fult Tilt - The Cult
"Heart of Soul", un tema que juga mig i mig entre l'acústic i el rock més macarra. Fer notar que aquest videoclip va ser gravat a La Puda de Montserrat d'Esparreguera, Baix Llobregat, Catalunya. Heart of Soul - The Cult
"Indian", acústiques i xel·los i l'Ian que ho torna a clavar amb la veu. Tema dramàtic incidint en el tema de la tragèdia dels nadius americans.
I per arrodonir-ho, "Wonderland", reblant amb el millor rock un àlbum més que reeixit.
Després de la gira d'aquest àlbum, la banda signa el seu àlbum més personal, més experimental i que no va satisfer a ningú, amb el mateix nom que ells, The Cult, de l'any 1994, té bons temes com "Star", "Black Sun", "Joy" o "Be Free". Despres d'una curta presentació, el duet fa una aturada de tres anys i fins al 2001 no treuen material nou amb l'àlbum Beyond Good and Evil que té més d'una semblança amb el Sonic Temple, malgrat tenir molt bona recepció i girar acceptablement, la casa discogràfica es va aprofitar tot el que va poder, com diu l'Ian, va ser una relació "destructora d'ànimes" i no els va quedar altre remei que fer una altra aturada en la seva carrera, després que l'onze de setembre del 2001, canviés moltes coses en el món, afectant també els tours i les gires dels músics. Després han reprès la seva carrera, ja com una banda que no té de patir per la seva audiència i crec, que també estabilitzada la relació creativa entre l' Ian i el Bill. Salutacions!
I per arrodonir-ho, "Wonderland", reblant amb el millor rock un àlbum més que reeixit.
Després de la gira d'aquest àlbum, la banda signa el seu àlbum més personal, més experimental i que no va satisfer a ningú, amb el mateix nom que ells, The Cult, de l'any 1994, té bons temes com "Star", "Black Sun", "Joy" o "Be Free". Despres d'una curta presentació, el duet fa una aturada de tres anys i fins al 2001 no treuen material nou amb l'àlbum Beyond Good and Evil que té més d'una semblança amb el Sonic Temple, malgrat tenir molt bona recepció i girar acceptablement, la casa discogràfica es va aprofitar tot el que va poder, com diu l'Ian, va ser una relació "destructora d'ànimes" i no els va quedar altre remei que fer una altra aturada en la seva carrera, després que l'onze de setembre del 2001, canviés moltes coses en el món, afectant també els tours i les gires dels músics. Després han reprès la seva carrera, ja com una banda que no té de patir per la seva audiència i crec, que també estabilitzada la relació creativa entre l' Ian i el Bill. Salutacions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada