Pluja, pluja i més pluja. Avui, ahir i demà. És com si l'arribada d'en Rajoy hagués obert les portes celestials i estigués provocant un segon diluvi. I un va per la xarxa i es topa amb l'arxifamós tema dels Sisters en versió estesa (encara que si hem de ser una mica primmirats, han tallat dos segons). He de dir que la part final del tema es fa gairebé insuportable. Repeteixen una i altra vegada el mateix. Per sort quan van llançar el senzill i el videoclip es van cuidar prou bé d'acotar el tema raonablement. Espero que us agradi, mentre veieu com el món s'inunda...
Va ser aquest dissabte passat, el primer autobús que s'atura a la meva parada, de bon matí. El conductor és una mica més jove que jo, i té la ràdio encesa. Em poso en un seient còmode, molt a prop de la finestra, sóc l'únic passatger. Per la meva desgràcia, té posat un fastigós programa per acabar de despertar als dormilegues, d'aquells que la veu dels locutors ja és desagradable, que van a mitges entre la ignorància dels presentadors, la presumpta gràcia que m'han de fer i la merda de música que posen per unir les parts parlades. Poques vegades he pogut amb la música pop més comercial i ensucrada, però el que vaig sentir aquest dissabte passat no té nom. Totes les cançons eren refregits, coses que has sentit un milió de vegades, i el que queda d'indústria discogràfica intenta vendre'ns descaradament, són productes sense res darrere, són literalment fum. També el nou àlbum de The Smitheerens, 2011, des del títol a moltes cançons de l'àlbum, és una clara mirada enrere. A parer meu és un disc que s'acosta als paràmetres d'A Date with The Smithereens, en que el neguit y el desgast entre els components del combo de New Jersey començava a fer estralls. A això li afegim els problemes físics d'en Pat DiNizio o la deserció d'en Mike Mesaros, podrem contemplar una mica el quadre.
I malgrat això, és un àlbum que creix amb les escoltes, hi ha cançons notables com el mig temps perfecte del tema "Keep on Running" amb aquests arranjaments en segon pla que ho fan deliciós. El tribut als The Beach Boys que és "Turn It Around", el rock marxós i sotragant de "What Went Wrong" o "Bring Back The One I Love", on tenim en Pat parlant d'un dels seus temes recurrents que és el desamor i el dolor que això li provoca amb uns cors que funcionen com un rellotge, una de les seves millors cançons d'aquest àlbum.
Bring Back The One I Love - The Smithereens
Tenim "A World of Our Own", amb una intro grandiloquent per després passar a ser un tema segur, sòlid, imparable, com un locomotora de gran tonatge, la sensual i càlida "Goodnight Goodbye" o "Sorry ", digna hereva dels seus grans himnes dels 80, aquí parlem de pop amb lletres majúscules. Si que té una mica de sabor a passat, però ho fa posant tota la carn a la graella, no és una cançó amb mitges tintes, sinó que condensa el que és i el que hauria de ser un single: una composició amb contingut però també amb simplicitat i lleugeresa. Power pop forever!
Si algú en aquest món anomenat música ha pactat amb el diable, no ha estat ni en Keith Richards, el Mick Jaegger, l'Eric Clapton o Marylin Mason. Aquest sens dubte és el bon jan d'en Jonathan. Amb ja 40 anys bregant pel món, el paio encara manté aquesta vitalitat adolescent, aquesta joventut que el temps no aconsegueix trencar. Mr Richman a part, ha parit una obra amplia, sense prejudicis, anant a la seva, sense importar si un disc es ven més que un altre, fent un disc de country perquè li dóna la gana, o un disc en castellà per ell ho val . O actuant en pel·lícules merdoses com "Alguna cosa passa amb Mary", que no li han afectat gens el seu encant. La seva carrera és gairebé com un somni, amb prestigi però sense doblegar-se pel mercat, actuant només amb el suport d'un bateria, però descarregant temes que ja són petits clàssics. I el millor, fent les seves ballaruques que ja són marca de la casa. I d'això tracta la cançó, d'anar a ballar sense importar les desgràcies d'aquest món, ni el local on es remena el cul. Jonathan, sempre ens emociones!
Suposo que la majoria de vosaltres ja sabeu la notícia que ha inaugurat aquesta tardor, la separació dels R.E.M. Per a molts de nosaltres, els amics georgians eren el mínim comú denominador, la surgència alternativa que va matxucar els mercats, però ho va fer de forma serena, sense escarafalls, amb una forta càrrega política a vegades, i en altres, amb dolor i nostàlgia. Els veritables fans no hem lamentat la seva separació, no hi haurà una onada massiva de crides perquè no es separin. Els R.E.M. feia molt temps que semblaven enrocats en el seu estil i que el millor de la seva música ja ho haviem donat. Era com el vell amic, que celebres els seus èxits, però la seva música ja tenia un toc minvant, el que en el principi era un traçat serè i tranquil, en els seus darrers treballs tenien un patina accelerada i precipitada, amb masses mirades cap enrere. Sobre la seva discografia, ja vaig dir el que pensava en l'article que vaig escriure amb el Midas al seu blogExquisiteces:
Hola amics, em teniu aquí de nou. És estrany, penso en la trajectòria d'aquest blog i malgrat una bona constància no deixa de tenir els seus alts i baixos pronunciats. Dir-vos que aquesta temporada em penso serà bastant semblant a l'anterior, i si tinc esma, m'animaré a fer alguna altra cosa, apart d'aquest blog. El mes darrer en lo personal, ha sigut convuls, de baixades i pujades, però també amb moltes satisfaccions. I com em vaig acomiadar la temporada passada amb un tema bastant lànguid i una mica trist, us vull posar, l'altra cara de la moneda, amb un tema que reflexa l'alegria d'una dècada inoblidable i que aquests dies no he deixat d'escoltar. I amb el mateix grup. Que ho gaudiu!
Jolly Green Giant/Annie Fanny/Little Latin Lupe Lu - The Kingsmen
