Avui fa 30 anys: Dookie - Green Day. 1994, un gran any per a la música

Canvi de paradigma amb coordenades semblants

Aquest és sens dubte, uns dels grans àlbums d'aquell any, bé, grans ho són tots els que us presento aquí, el que em refereixo és que, a part, és la plasmació d'un canvi de paradigma d'una banda de l'entorn californià mirant de tu a tu a l'escena de Seattle, fins llavors, santuari indiscutible de tota la música alternativa feta a USA i aquest seria el primer pas de què part d'aquesta música basculés cap al sud amb característiques ben pròpies, com són entre d'altres, una major lleugeresa en les lletres, més mundanes i accessibles i una fixació més que evident pel mercat, deixant pel camí postulats fins llavors que semblaven infrangibles, encara que si ens fixem en tota la problemàtica personal que es plasma en les lletres les coordenades utilitzades són bastant semblants.
Si, ho sé, un pot mirar el passat com si tot estigués disposat en un tauler on saps cap on es mouran les peces, doncs fem-ho. Pocs dies abans que es remoguessin de dalt a baix tot l'inconscient musical del rock, aparegué aquest àlbum amb un èxit sense aturador, però ells no eren una banda feta en un laboratori per aprofitar l'onada, no, ells malgrat que eren ben joves ja estaven més que avesats en els escenaris i també a escala personal. Els Green Day arrenquen a les acaballes dels 80 integrats en l'ona punk de l'Àrea de la Badia de San Francisco i amb molta celeritat comencen a escalar. El seu segon treball, Kerplunk!, ja amb la banda estabilitzada amb els seus 3 membres, és ja un treball ben sòlid i prometedor que els serviria per guanyar en experiència i començar a girar de veritat. I arribem al 1994 i l'àlbum que ens ocupa i que ara us comento alguns dels seus talls.
L'àlbum arrenca amb "Burnout" una cançó que és d'orfebreria pop-punk anant a tota pastilla i ens dona pistes d'un que es crema i no creix, que una vida que ens prometen és una puta falsedat, que ens infantilitza mentre que per dins ens desgastem mirant de trobar-hi una sortida. "Chump/Longview" són dues cançons unides, la primera és veure enemics imaginaris, portant la pròpia culpa de no saber el que passa, us juro que vaig conèixer una persona així i el més greu, que li agradaven els Green Day. I la segona va ser com aquesta banda es va donar a conèixer al món, amb aquesta tonada que desenvolupa un joc de bateria/baix molt suggerent, però sobretot és el baix que fonamenta tot el tema, fins que la guitarra i a la tornada ens fa adonar de quina banda estem escoltant. Masturbació, marihuana, indolència i avorriment són els eixos amb què gira el tema, amb un videoclip on a l'habitació on roman en Billie Joe Armstrong em recorda molt al local on assajava, segur que havia de fer la mateixa olor d'humitat i de tabac. 

Longview - Green Day

 

"Welcome to Paradaise", potser alguns es pensen que és fornada punk, però per a mi és el power pop de tota la vida i on substitueixen el típic solo per un joc entre el baix, bateria i finalment guitarra, un enginyós i interessant treball. 

 

Welcome to Paradise - Green Day 

Amb "Pulling Teeth" aprofundeixen un xic més en el seu vessant més pop i més melòdica i on es fa palès a la lletra la submissió i l'encadenament dins d'una relació. 

 

Pulling Teeth - Green Day

Si amb "Longview" vam conèixer aquesta banda amb "Basket case" va ser el single de confirmació i també on podem reconèixer el so dels Green Day de la forma més clara i evident, el mínim denominador d'aquesta formació i on dibuixen la roda en què el protagonista de la lletra es veu immers, sigui per l'abús de substàncies o no trobar una solució a les obsessions mentals i que ho van il·lustrar en un dels videoclips més famosos dels 90.

 

Basket Case - Green Day

I amb "When I Come Around" aconsegueix un molt bon equilibri entre unes guitarres poderoses i el to pop de la resta d'elements que hi intervenen en la cançó, inclòs el solo és suau i imperceptible.

 

When I Come Around -  Green Day

Amb aquest àlbum se'ls va obrir el cel, van tocar a Woodstock aquell mateix any en un concert caòtic per culpa del llançament de fang als músics, però ells s'ho van prendre prou bé inclòs s'hi van divertir. A partir de llavors i fins a l'actualitat i malgrat problemes d'excessos i de parella que sempre ha acompanyat a aquesta banda, no ha sigut suficient per destruir-la, tot el contrari, amb el seu àlbum del 2004 American Idiot van assolir una segona tongada d'èxits de venda. Green Day, van venir i van canviar el paradigma i ara són un clàssic i que ho siguin per molts anys més.