Com moltes coses que em passen, deambulant pels ignots camins que ens proposen les cançons, afrontar un llarga durada té el deix del repte, de saber captar el que ens diu qui hi ha rera l'obra feta. És el que m'ha passat amb en Piers Faccini i el seu disc Two Grains of Sand, que encara l'estic descobrint, com en molts d'àlbums que en un principi no em deien res o ben poc, però alguna cosa per dintre barrinava perquè seguis i anés descobrint. I la majoria de vegades, aquests reculls al final m'han sigut imprescindibles. Potser perquè un disc té la suficient entitat per fer-nos canviar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada