Al Vic el vaig conèixer fa molt i molts anys i de manera inconscient en un disc de promoció del Rock de Luxe. I malauradament l'he tornat a redescobrir quan ja ha sigut massa tard, quan es va suïcidar aquests nadals, una època nefasta per l'espècie humana. Us deixo amb una cançó que és tot un reflex del dolor. Vist ara no deixa ser un cant desesperat i esgarrifós de com les dolències físiques ens condicionen envers a la resta dels humans i que el nostre músic d'avui patia des de els 18 anys. Vic, 0n siguis, mercès per la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada