Avui fa 30 anys: Blow Up - The Smithereens. 1991, un gran any per a la música

 

El darrer àlbum dels 80 en els 90

Tinc afecte a aquesta banda, van il·luminar alguns passatges en el meu caminar pels anys 80 i em va doldre molt aquest àlbum, per a mi el seu pitjor disc, miraré de ser raonable, equànime, amb ulls del segle XXI i fer una crítica tan ajustada com sigui possible.
Els Smithereens van debutar amb dos àlbums més que notables com són Especially for You i Green Thoughts, àlbums amb un evident gust retro, però que en mans d'un gegant de la producció com és en Don Dixon va poder equilibrar tota la part nostàlgica i es van fer uns àlbums que a ulls alternatius eren més que acceptables. Només dir que en Kurt Cobain mentre treballava de transportista es va amarar ben bé de tot el pop del Especially for You i que ell mateix va reconèixer. Per a mi les coses es van començar a torçar amb el següent disc, 11. No és un mal àlbum, però aquí van canviar de productor i començaren a forçar tot el vessant més pretèrit i deutor. En efecte, els Smithereens són una banda de fans, uns fans acabats dels Beatles, de la British Invasion, dels Beach Boys, de la Motown, de tots els grans noms en el rock i en el pop dels 60 i 70 i em sembla bé, però per crear necessites quelcom més que saber-te tots els acords que empren els Rolling Stones. I és quan arribem al disc que analitzem avui i a més, en unes dates molt paradigmàtiques, ho sé, utilitzant el recurs del toro passat, de veure les bandes, les dades, els singles, tot el que segur que en Mike Mesaros i els altres no oblidarien.

Així doncs, que és aquest disc? Doncs és una mirada totalment enrere, és voler ser un beach boy, un fab four, una ronette i no saber que la història de la música estava a punt de fer una volta de guió ben sonada. Es varen deixar endur pels seus gustos i es van veure totes les costures, totes les seves influències restaven al descobert i tant de bo els hagués servit, però el que va passar és que semblava una banda ancorada en el passat i la història, immisericorde, els passaria pel damunt en qüestió de dies. No va ajudar gens el productor, l'Ed Stasium, que potser per altres bandes hagués funcionat, però en el cas de la banda d'en Jim Babjak va ser molt contraproduent. Dol, perquè el cantant i creador de quasi totes les cançons com és en Pat DiNizio és, era i segueix sent tot cor, amb una veu molt especial, dol perquè fet i fet la banda ja no podria aspirar a més. Fem una mica de repàs a aquest treball.
Emmarcant el que dit abans, aquest àlbum comença d'una manera més que obvia, més aclaridora com és la primera cançó i el primer single, "Top of The Tops", un homenatge als xarts, als temes que servien per enganxar i per vendre vinils. Un tema que també és paradigmàtic, vol ser un mig i mig de rock i pop, amb una tornada enganxosa i repetitiva. És divertit i tot, és com cuinar un pastís per a la Maria Antonieta mentre les peixateres revolucionàries ja són molt a prop de Versalles. O el mateix, un single que vol ser rock, vol ser surf, vol ser pop i el resultat és ben minso i es perd pel camí. 

 

Top of The Tops - The Smithereens

"Too Much Passion" és un homenatge al soul, també a les grans orquestres al servei dels crooners, però que personalment trobo la cançó molt intranscendent, amb una tornada sense emoció. Deien en la pel·lícula "24 Hour Party People" que quan una banda rockera s'embolicava a fer jazz és que ja no tenien res a dir i que musicalment estaven sense nord i és el que passa amb aquest segon single, que pot haver-hi un bon suport instrumental però no és un tema per llançar-la com a senzill, és més aviat un tema de farciment. 

 

Too Much Passion - The Smithereens

"Tell Me When Did Things Go So Wrong" és un exemple perfecte de com l'anterior àlbum, 11, va tenir una descendència nefasta. Rock pel broc gros, anant a tot gas, amb aquest punt en què els Smithereens es saben manegar molt bé, que és fer una cançó pop amb una bona pàtina de rock, però fallen, no l'acaben de resoldre bé, tant se te'n dóna aquest tema, al cap de pocs minuts t'oblides que existeix. Una cosa semblant passa amb "Evening Dress", una tonada que sembla que vulgui emular a "Blue Period" o "Maria Elena", tema que camina a poc a poc i es fa eterna.
Tenim per fi, una cançó que està totalment reeixida i que sense cap mena de dubte hauria sigut un gran primer single i hagués resultat amb èxit segur, és inexplicable l'elecció de tonades per promocionar l'àlbum, perquè "Get a Hold of My Heart" és un grandíssim tema, el millor de la collita del 1991 dels Smithereens. Reconec que les vegades que m'he posat a escoltar el Blow Up vaig a pinyó fix i fins fa molt poc no he descobert tota la dimensió d'aquesta cançó. Coescrita junt amb Diane Warren, té un excel·lent suport d'orquestra, extraordinàriament arranjada, amb un gran treball en la veu d'en Pat DiNizio i la tornada magnifica amb la Diane i a sobre, aquesta composició té dos ponts, que no malmeten en res la composició, al contrari, la realcen. Escolteu-la i digueu-me que en penseu. 

 

Get a Hold of My Heart - The Smithereens

On en l'anterior tema estava tot encertat, a "Indigo Blues" fa aigües per tot. Sí que hi ha un magnífic treball amb l'orgue, amb els vents i el solo d'en Jim Babjak no està malament, però tot lo altre és més que discutible, una tornada que produeix cansament i a sobre és més que "matxacona", uns cors que no resulten i amb una part final confosa, és com si no haguessin trobat la manera d'acabar-la. No sé si és de les pitjors composicions del combo de New Jersey, però segur que ningú té massa ganes de recordar-la.
"Now and Then", cançó composta per en Jim Babjak torna a pecar de tots els mals d'aquest disc, que es fa eterna, repetitiva i no acaben d'agafar el to. "It's Alright" un altre tema que sembla descartat de les sessions del 11, sona potent, els cors estan encertats, hi ha un bon solo a càrrec d'en Jim, però no deixa de ser el típic tema power pop de sempre, el pont no em convenç, es fa massa llarg i la cançó se n'acaba ressentint. En canvi "Girl in Room 12" està ben resolta, sona ferma, compacta i amb un ritme sense aturador, amb un bon treball amb la guitarra i per a mi és la segona millor cançó de l'àlbum.

Girl in Room 12 - The Smithereens

Arribem al final amb "If You Want the Sun to Shine", coescrita junt amb Julian Lennon. Abans ja us he advertit de la tirada retro dels nostres amics i aquí van anar molt lluny amb les seves filies i com haureu endevinat, aquí no es tracta de què soni a Julian Lennon, es tracta de posar-lo com excusa perquè soni el més Beatles possible. Jo crec que el fill d'en John Lennon no sabia on es ficava quan el Dennis Diken i companyia el van cridar per gravar i es tindria d'haver negat en rodó. Escolteu i reflexioneu. 

 

If You Want the Sun to Shine - The Smithereens

Aquest disc va ser un fracàs en comparació a la resta de llançaments d'aquesta banda i la companyia discogràfica ja estava preparant la seva sortida després dels mals resultats d'aquest treball. El Grunge va arribar per quedar-se, just el 1991 i moltes bandes van quedar obsoletes davant del naixement de noves formacions o les que aprofitaven l'onada per fer escalar les vendes. Aquest va ser el cas dels Smithereens que van quedar despenjats, malgrat la solvència de la seva carrera. Van fer a continuació dos àlbums més, A Date with The Smithereens i God Save The Smithereens dos àlbums millors que el Blow Up però ja era massa tard, la banda va pendre un descans a partir del 2000 i fins al 2007 no van tornar a gravar, ja amb una direcció més nostàlgica i aprofitant la base de fans que Amèrica en tenen un bon tou. Per últim, lamentar la mort d'en Pat DiNizio el 2017, i que li vaig retre homenatge (➜ AQUÍ). Smithereens, en record, amb nostàlgia i reivindicant les cançons, malgrat que no sempre ho van fer perfecte.