La cançó que us presento avui, és filla d'un temps en què la destrucció amb les drogues (l'alcohol en el tema) era quelcom normal. La lletra té un deix depriment, i diria que autobiogràfic. Kerouac, el camí de l'excés, i cremar-se abans que un es faci massa gran. Per sort, molts d'aquests paràmetres de les joventuts dels anys 60-70-80 han quedat bastant obsolets, un romanent del romanticisme que fou traslladat hàbilment al segle XX. Tanqueu els ulls i marxeu cap el camí il·luminat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada