El triomf de la màquina de metall
Salutacions, amics. He de ser sincer, d'aquesta banda no en soc un fan acèrrim ni de lluny, però ser reconèixer el valor, la qualitat i l'audàcia d'aquesta banda de San Francisco. I com no podia de ser d'una altra manera, aquest post, com els altres que he fet en aquest especial sobre els grans àlbums del 1991, he de remarcar sense cap mena de dubte que aquest disc és excepcional també, malgrat els malgrats que molta gent poc oberta pot abocar sobre una banda. Conec la trajectòria, conec moltes cançons anteriors al treball que avui ens ocupa i per això em centraré en aquest disc, perquè igual que que els R.E.M. amb l'Out of Time, (us deixo el meu article ➜ AQUÍ) l'àlbum negre va ser el punt d'inflexió més important en la trajetoria de Metallica i que ha condicionat la resta de la seva carrera, sobretot en els 90. Us faig un breu respàs d'alguns dels temes que conté aquest disc.
"Enter Sandman", que dir d'aquest magnífic primer single? Doncs que és la mixtura perfecta entre potència devastadora i comercialitat, amb un solo a l'estil wha-wha que tal li agrada al Kirk Hammet. I no nomes és la cançó més prominent de la banda californiana, és tot un referent de la música feta els anys 90, sense cap mena de discussió. Aquí tracten els terrors infantils, els malsons, la por del desconegut cristal·litzat en "L'home del sac" d'Amèrica com és "l'home de sorra".
Enter Sandman - Metallica
"Sad but True", tema lent, però que és tant inqüestionable i majestuós com una marxa militar. Tot una altra cançó puntera d'aquest àlbum. "The Unforgiven" un tema que té la intenció de balada, que es transforma en un mig temps i que desguassa en un magnífic solo ben amanit per un entorn ben dur i pesant. Mestratge total en les acústiques, en les melodies vocals, en tot l'enfocament de la composició, amb una lletra amarga, brutal, però clara com el vidre com és el maltractament dels infants, com ho va fer en Miguel Hernández en el poema "El niño yuntero" i també és deutora del "Working Class Hero" d'en John Lennon. Aquest tema tindria també continuació en àlbums següents de Metallica.
The Unforgiven - Metallica
"Wherever I May Roam", que enceta amb una intro de sitar i un embolcall oriental, que passa a paràmetres lents, pesants, típics d'aquesta banda i marxa directe amb un ritme contundent, però jugant també, amb interludis i ponts, potser un punt en la seva contra i que per això no ha sigut tan recordada, però per mi és brillant i amb un solo increïble altre cop, on la lletra ens parla de la vida errant, d'un continu divagar, anar pel món i dormir en el primer lloc on pots trobar recer.
Wherever I May Roam - Metallica
Si hem parlat abans que "Enter Sandman" era un dels singles més reconeixibles dels 90, una de les balades que també es mereix estar entre les millors d'aquella dècada és "Nothing Else Matters", com va ser el "Still loving you" dels Scorpions en els 80. Amb un ritme lent, però contundent, amb una bateria envoltant tot el tema i secundat per una orquestra de fons. Un dels cims de la carrera d'en Jason Newsted i companyia.
Nothing Else Matters - Metallica
Dir que amb aquest àlbum, Metallica es convertí en la banda de metall més famosa, aclamada y reconeguda el planeta i es dedicaren molts de mesos en fer una gira ben extensa pel món i que va ser reflectida en l'àlbum en directe Live Shit: Binge & Purge i després, per a mi, un període negre que ben bé els va durar uns 10 anys, amb els àlbums Load i Reload, que no són mals treballs, però que implicaren sonoritats allunyades dels seus discs més clàssics, va produir estranyesa i molts fans clàssics els van abandonar i després vingué el St. Anger, on és sabut per tothom que la mescla final de les bateries va ser un desastre, només s'ha de repassar la videografia i veure com n'és de pesat el senyor Lars Ulrich en la producció i després això passa factura. Gaudiu amb mi, en negre i brillant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada