La xarxa moltes vegades no decep i ho explico. D'uns anys ençà, hem tingut la immensa sort que podies treballar i escoltar música, però no un merdós fil musical sense cor, els 40 desgraciats o alguna ràdio formula nostàlgica que no se surt del tòpic més rebuscat. No. Tenim canals temàtics de música dels anys 30 del segle passat, de música clàssica, de jazz, de rock, de música electrònica, música vikinga, música celta, música per programar, sons de la natura, sons del mar, sons de la jungla i així fins a l'infinit. Jo moltes vegades em sorprenc posant-me en el paper d'estar en un espai sofisticat, fumant puros i bevent un bon escocès, cosa que no faig i tampoc m'agrada fumar i el whisky no en prenc. Però si la música acompanya, és fàcil imaginar-ho...
M'ha passat quelcom curiós amb aquest article, tenia la sensació que l'article s'escriuria sol, però ha sigut passar les hores i només i trobo traves, entrebancs i altres punyetes que m'aboquen a la mandra. Potser ha sigut com l'ambició dels polítics, que ho he volgut inflar tant que m'ha desbordat, en fi. En aquest article no seré massa original i no aniré a cercar a l'últim tema guardat a la calaixera de l'artista de torn, no. Posaré el tema que crec que toca i per això està fet aquest blog.
Polítics, aquesta gent que et suplica el teu vot i que són els màxims responsables d'un territori i de milers de vides, no estic pas per definicions, però la veritat, costa molt trobar en ells a gent honesta, sincera i equànime. Entenc que per la feina que tenen de desenvolupar, ser bonista a l'hora de què les coses quadrin no és gens pertinent. La música els ha fotografiat de forma molt clara i molt propera, malgrat que hi ha gent del negoci que s'ha apropat a aquesta gent i n'ha sortit més que escaldat i cremat, en la major part de les vegades.
Per exemple, aquí teniu als Pink Floyd definint amb les imatges i amb la música el que és un discurs d'un polític, ho encerten molt en retratar com un polític s'apropa a la gent, com enardeix a les masses, les inflexions de veu durant el míting. Òbviament, aquí han plasmat a un líder autoritari, però repasseu si voleu vosaltres, com ho fan de forma molt semblant en les campanyes electorals els polítics reals.
In The Flesh - Pink Floyd
Hem d'agrair a l'Alice Cooper com va fer un dibuix fidedigne del que és un candidat polític i com és escollit i malgrat que hi posa molta conya i molta ironia, no està tan descaminat quan li porten un carretó ple de calés o quan es passeja pels carrers a cercar vots per a la seva elecció.
Elected - Alice Cooper
En aquest vídeo, a part de tota la càrrega distòpica que arrossega, ens mostra el polític com un titella i la realitat és semblant, on el polític té un exèrcit d'assessors, estrategs i gent fent els treballs més bàsics pel partit i pel líder.
Anthem for the Year 2000 - Silverchair
Una de les coses que a un polític li garanteix que pugui anar lluny en la seva carrera és tenir un punt que faci d'atractor, diguem carisma, diguem mirall on reflectir-se o el desig que sigui com algú proper de la família o de les amistats. Així tenim el culte a la personalitat que ens exposen els Living Colour. Això ens ve de molt endins i de molt antic, quan la gent tenia a algú superior, diguem senyor feudal, rei, bisbe, abat, que se li dispensava una atenció que anava més enllà i que arribat fins als nostres dies i la raça de polítics actual en sap de la seva existència i ho ha aprofitat tant com han pogut.
Cult Of Personality - Living Colour
He dividit aquest reportatge en tres parts, per no carregar el blog i que es faci molt llarg. Pròximament us serviré el pròxim capítol. Fins aviat!
Torno a publicar aquest article molt antic, perqué en Billy ha decidit pujar el video original, que ansiava molt torna-lo a trobar i que personalment em va tocar molt en el llunyà 1997. Per si de cas decideix tombar-lo, ja el tornarè a pujar jo, perqué l'haurè guardat allà on son els records importants. Us deixo amb l'article original: L'empremta que té l'adolescència és d'una època feliç, plena de tòpics romàntics. Però per mi i per a molta gent també ha sigut temps de tristesa, de molta inquietud, de prendre decisions que marquen per sempre, siguin encertades o no. Aquest és en part l'esperit de la cançó d'en Billy, una mirada cap els primers anys en què res és fàcil.
Fent provatures, recol·locar peces i resseguir la fórmula
Recordo escoltar aquest disc dels Sonic Youth en poques ocasions, així que, malgrat això, sí que faré un exercici de reivindicar discs que potser no tenen el pes en les carreres de bandes, però sí que són frontissa entre grans treballs. I aquest és el cas, encara que alguns opinadors diuen que és un disc accessible, jo soc del parer que té part d'experimental, com resa en el seu títol. Òbviament, aquest disc no té el carisma del Goo, ni la rebaixa d'aspror del Dirty, potser el seu intent més solvent de ser un xic comercials. Sí que trobo que és un reprendre el seu camí però amb la lliçó apresa, fent una mínima concessió i tirar pel dret. Així que anem per feina. Engegar màquines amb "Winner's Blues" és ben atípic en les coordenades dels Sonic Youth, és un tema relaxat i tou, que el podria tocar el mateix Sufjan Stevens, però tampoc és res de l'altre món, ni que faci variar la rotació de la galàxia. I a continuació, "Bull in the Heather", l'únic single d'aquest treball, amb totes les premisses sòniques, però sabent que l'utilitzaran com a mascaró de proa per a la promo del disc.
Bull in the Heather - Sonic Youth
Personalment, "Starfield Road" és la banda en la seva salsa, una exquisidesa de descontrol, sirenes, fressa i tot el que esperes d'ells, aquesta amalgama bruta i electrificada, com xipollejar en una bassa plena de fang i aigua podrida.
Starfield Road - Sonic Youth
La Kim ens serveix el "Screaming Skull" recordant llunyanament el "Drunken Butterfly", aquesta veu que hi posa, mig afogant-se, mig orgàsmica, amb una intro amb el wha-wha i rodant el tema com una piconadora accionada a la màxima potència.
Screaming Skull - Sonic Youth
"Self-Obsessed and Sexxee" una tonada més tranquil·la, però no absenta de guitarres lacerants que se't claven com mil agulles, amb aquest to únic que té el Thurston Moore a l'hora de cantar els seus temes.
Self-Obsessed and Sexxee - Sonic Youth
"Waist"/"In the Mind of the Bourgeois Reader" semblen dos cançons troquelades amb el mateix patró, amb un ritme ràpid, embogit, que faria perdre els nervis al monjo budista més seré i centrat. I aquest treball es tanca amb "Sweet Shine", cantat per la Kim i igual de parsimoniós que el tall que obre l'àlbum.
Sweet Shine - Sonic Youth
El ritme que van imprimir els Sonic Youth a la dècada s'acabaria arrodonint publicant el 1995 el Washing Machine, 4 discs que va ser lo milloret que van publicar. Ara és hora de recordar i tornar-los a sentir.
On acaben les fronteres, on comencen els encreuaments de camins
A molts us sorprendrà que posi, a un dels discs, com dir-ho, que va fonamentar tot el moviment rock llatí. No nego que hi hagi un component de melangia, pel fet que per aquells dies vaig escoltar aquest àlbum amb gent molt propera i que també, una part de mi va acabar aquells dies, no sé si era part d'innocència, valentia i que vaig sentir el tast amarg de la traïció i també la pèrdua, disculpeu, però soc de l'opinió que també, l'art es trena profundament en les vivències de cadascú. Per altra part, no hem d'oblidar que els Mano Negra eren ja coneguts en la part final dels 80, inclòs per a la gent que venia d'ambients més alternatius, a França per exemple, el seu èxit fou enorme, encara que les lletres en francès no fossin majoritàries. Els germans Chao, portaestendards d'una fusió de rock "gypsy" amb gotes de rockabilly, reggae, western, rai i les barreges que fessin falta, es van iniciar amb Hot Pants i després amb Els Carayos, que en vaig fer referència (➜ AQUÍ) i en 1987 van fundar Mano Negra, on van cristal·litzar tota la feina anterior, amb el seminal i exitós Patchanka i reconeixement internacional amb el Puta's Fever, a partir d'aquí tot es va començar a tòrcer, amb un àlbum clarament dirigit al mercat anglosaxó com és King of Bongo que no va reeixir i amb una gira extenuant per Amèrica del Sud en tren de molts de mesos que deixa la banda trencada i sent l'àlbum que avui us descric com el testament i també i de forma molt clara, com en Manu Chao enfocaria la seva carrera en solitari. Cal remarcar, que aquest àlbum deixa a la mínima expressió molt del seu passat, tant la part francesa, com les dinàmiques diríem més europees i aquí clarament guanya tota la seva experiència en la gira sud-americana i òbviament, hi té molta més rellevància les lletres en castellà. Fem un petit repàs del què conté aquest treball, que s'inicia amb "Viva Zapata", un totum revolutum de locutors de ràdio, proclames, so de megàfon i mil coses més, recordar que a principis d'aquell any havia començat l'aixecament zapatista a Mèxic i òbviament els Mano Negra no es van saber estar i ho criden obrin l'àlbum. Segueix "Casa Babylon", amb un inconfusible so llatí, amb gotes rap, vents bufant ben fort i posant la directa. "The Monkey", dels millors talls del disc, amb aquest to rap, hereu total del "King Kong Five", és una llàstima que en directe es desdibuixi tant com fa poc he sentit, queda com una cosa inconclusa i grotesca, millor us deixo com està gravant originalment.
The Monkey - Mano Negra
Entrem amb ratxa amb el "Señor Matanza", on en Manu ens fa un retrat ben acurat del que són els cacics a l'Amèrica del Sud, on en els seus concerts per Colòmbia era habitual que se'n trobessin d'aquests personatges. Un gran tema de denúncia i que va sevir com a primer single.
Señor Matanza - Mano Negra
Una de les cançons més divertides del Casa Babylon és el "Santa Maradona", cantat en francès, ens recuperen els Mano Negra més humorístics, fent conya dels seguidors esportius i denunciant per sota, la devoció religiosa del putu futbol.
Santa Maradona - Mano Negra
Una altra cançó notable és "Bala Perdida", on abunden els efectes i amb un baix potentíssim i tota la banda estripant, amb alguna gota de rap.
Bala Perdida - Mano Negra
Amb "Machine Gun", amb un orgue somnolent i ritme tranquil, ens denuncien l'estat de la terra, amb un clar missatge ecologista.
Machine Gun - Mano Negra
A partir d'aquest punt l'àlbum baixa de nivell, temes com "Mama Perfecta" o "El alakran", per a mi són temes totals de farciment, inclòs prescindibles. Amb "Love And Hate" tornen a posar nervi i empenta a l'àlbum, amb aquesta combinació explosiva d'orgue i baix.
Love And Hate - Mano Negra
I amb "Hamburger Fields" fan un retrat cru de la vida rutinària, encara que sigui enmig d'una tonada alegre i vital, no deixa de tenir un regust agre.
Hamburger Fields - Mano Negra
Casa Babylon va ser el punt final d'una gran banda com Mano Negra i que paradoxalment li va donar impuls a la carrera en solitari d'en Manu Chao i jo crec que els temes de l'àlbum avui recordat li han servit de guia i model. La vida segueix, sí, 30 anys després.
