M'ha passat quelcom curiós amb aquest article, tenia la sensació que l'article s'escriuria sol, però ha sigut passar les hores i només i trobo traves, entrebancs i altres punyetes que m'aboquen a la mandra. Potser ha sigut com l'ambició dels polítics, que ho he volgut inflar tant que m'ha desbordat, en fi. En aquest article no seré massa original i no aniré a cercar a l'últim tema guardat a la calaixera de l'artista de torn, no. Posaré el tema que crec que toca i per això està fet aquest blog.
Polítics, aquesta gent que et suplica el teu vot i que són els màxims responsables d'un territori i de milers de vides, no estic pas per definicions, però la veritat, costa molt trobar en ells a gent honesta, sincera i equànime. Entenc que per la feina que tenen de desenvolupar, ser bonista a l'hora de què les coses quadrin no és gens pertinent. La música els ha fotografiat de forma molt clara i molt propera, malgrat que hi ha gent del negoci que s'ha apropat a aquesta gent i n'ha sortit més que escaldat i cremat, en la major part de les vegades.
Per exemple, aquí teniu als Pink Floyd definint amb les imatges i amb la música el que és un discurs d'un polític, ho encerten molt en retratar com un polític s'apropa a la gent, com enardeix a les masses, les inflexions de veu durant el míting. Òbviament, aquí han plasmat a un líder autoritari, però repasseu si voleu vosaltres, com ho fan de forma molt semblant en les campanyes electorals els polítics reals.
In The Flesh - Pink Floyd
Hem d'agrair a l'Alice Cooper com va fer un dibuix fidedigne del que és un candidat polític i com és escollit i malgrat que hi posa molta conya i molta ironia, no està tan descaminat quan li porten un carretó ple de calés o quan es passeja pels carrers a cercar vots per a la seva elecció.
Elected - Alice Cooper
En aquest vídeo, a part de tota la càrrega distòpica que arrossega, ens mostra el polític com un titella i la realitat és semblant, on el polític té un exèrcit d'assessors, estrategs i gent fent els treballs més bàsics pel partit i pel líder.
Anthem for the Year 2000 - Silverchair
Una de les coses que a un polític li garanteix que pugui anar lluny en la seva carrera és tenir un punt que faci d'atractor, diguem carisma, diguem mirall on reflectir-se o el desig que sigui com algú proper de la família o de les amistats. Així tenim el culte a la personalitat que ens exposen els Living Colour. Això ens ve de molt endins i de molt antic, quan la gent tenia a algú superior, diguem senyor feudal, rei, bisbe, abat, que se li dispensava una atenció que anava més enllà i que arribat fins als nostres dies i la raça de polítics actual en sap de la seva existència i ho ha aprofitat tant com han pogut.
Cult Of Personality - Living Colour
He dividit aquest reportatge en tres parts, per no carregar el blog i que es faci molt llarg. Pròximament us serviré el pròxim capítol. Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada