Hi ha pel·lícules que mostren indrets que escapen totalment de la realitat, idealitzant des del punt de vist del director i/o productor del film, però no és el cas, sinó més aviat al contrari. "Un cos al bosc" és un retrat molt fidedigne del que eren i en alguns aspectes, encara ho són, les comarques interiors de Girona i Barcelona, no més enllà. També en el cas dels personatges, són d'una realitat molt aproximada, de fet jo he conegut a uns quants personatges que encaixen totalment en els desenvolupats en la història. He llegit algunes crítiques, dient que en el film es mostra la "Catalunya profunda", eufemisme de com es titlla en algunes ocasions a indrets endarrerits, amb costums primitives i on la ignorància és el pa de cada dia, quan no és veritat i es veu perfectament, tant el flux de gent nova que hi accedeix a aquesta contrada, com alguns detalls actuals llavors, com era un pòster de Nirvana. Hi ha moltes capes sedimentades en el relat i molta gent segur que no les capta, que només hi veu un thriller policíac, quan el verdader encant és trobar-te de nou amb el neorural hippie, amb l'empresari cacic, amb un restaurador vingut a més, amb la pagesa matrona o amb la llegenda carlina que no és més que un fil llunyà, ancestral, que connecta directament amb aquesta història ja en les darreries d'una època i que al tombant del segle segurament en començaria una altra.
Just quan començo a escriure aquest article em queden dos dies per pujar-lo al blog i sento que no sé fins a quin punt puc aportar-hi quelcom a aquesta gran banda. Mmmm, ja ho tinc, escriuré la meva història paral·lela amb el Jagger i companyia. El meu primer record d'escoltar un tema dels Stones segur que va ser per la ràdio o la televisió i la cançó no cal dir-ho, havia de ser el "Satisfaction", que per a mi, sempre m'ha impressionat el riff inicial d'en Richards, aquest fuzz té quelcom que t'enganxa, que va més enllà, no sé si és la pura essència del rock, quelcom etern i vibrant. La meva segona immersió en el seu món va ser a través del programa de TVE, "Pleitaguensam", on per a la capçalera utilitzaven imatges del "Undercover by the Nigth" i que jo mateix vaig comentar el videoclip (➜ AQUÍ). Però el temps en què m'hi vaig introduir més a fons va ser en l'any 1989, quan van llançar el Steel Wheels i el Jordi Tardà en va fer un seguiment més que exhaustiu a través del seu programa de ràdio i també, les seves cròniques a la revista Popular 1, inclòs vaig tenir l'oportunitat d'anar a un dels dos concerts que van fer l'any 1990 a Barcelona i que en vaig desaprofitar l'oportunitat. I arribem a l'any 1994, amb aquest àlbum, que personalment no vaig escoltar fins anys després. A la contra d'algunes opinions, considero el Steel Wheels un disc millor i on es capten de lluny les bones vibracions de la gravació després que els dos caps principals de la banda enterressin les destrals de guerra, es deixessin de collonades i fessin el que millor saben fer i és fer de Stones. D'aquest disc, destacaria la triada inicial, on es nota que la màquina engega amb les revolucions fins a dalt, amb el Jagger comença llençant floretes i la canya també, a la seva pròxima conquesta.
Love Is Strong - The Rolling Stone
"You Got Me Rocking" és una declaració total del superpoder que tens quan el rock és el centre de la teva vida, tant si ets un carnisser, un escriptor en hores baixes o com si ets un rolling stone.
You Got Me Rocking - The Rolling Stones
Si no estic errat, en Richards explica que estava en una barbacoa quan va veure volar guspires i això li va servir d'inspiració per fer aquesta tonada, coses que sols un geni com en Kizz li pot passar pel cap.
Sparks Will Fly - The Rolling Stones
A partir d'aquí, l'àlbum perd pistonada, això no exclou que hi hagi bons temes i sigui camp per experimentar, per introduir instruments inusuals com el clavecí a "New Faces" o vents a "Brand New Car".
The Rolling Stones, també en l'any 1994 fent-se amb un espai i amb la màquina ajustada i rendint a la màxima eficiència.
Recordo, ja fa molt, que vaig fer un test per veure quines habilitats
tenia. Em van dir que podia tenir bones aptituds per escriure, però que
per això necessitava una carrera universitària, si no, ja em podia
oblidar. Després descobreixes que grans escriptors catalans com la Mercè
Rodoreda o en Joan Vinyoli no van passar per aquest tràmit. Amb això
m'hi he trobat més d'un cop, no et donen consells per arribar o quin grau
d'esforç necessitaria, no, et tallen les ales abans que puguis volar. I
en el meu cas, m'hi he trobat amb més d'una ocasió i per fer cas a
aquesta merda al final, ho he pagat ben car. I avui voldria tornar a on vaig fer aquell test i dir sí, que pots tenir una puta carrera universitària i
escriure fatal. He dit!
Trobar el terreny fèrtil i aplegar la millor collita
És interessant trobar-te amb un àlbum com aquest i que vengués el que no està escrit, fins fa pocs dies tenia els meus dubtes d'incloure aquest àlbum dins dels treballs més prominents del 1994, però ha sigut tornar-nos a escoltar i malgrat alguns dubtes, al final m'he decidit a incloure's. I de fet grups molt semblants als Hootie & The Blowfish com Edie Brickell & New Bohemians o River City People uns anys abans ja havien aterrat en el nostre imaginari i ni es van acostar al que van vendre els nostres protagonistes d'avui. I si em permeteu la meva humil opinió, va haver-hi dues circumstàncies que els van catapultar molt més enllà de les expectatives més optimistes. La primera és que ja portàvem uns anys de guitarres desbocades i trinxades, de lletres depressives i depriments i la gent estava més que saturada de negativitat i frustració. l la segona, una obra com Automatic for the People va clarificar a molts que aquesta era la via per on anar, o sigui, el sender acústic, el predomini de les guitarres atmosfèriques i que tota la sèrie de MTV Unplugged només va fer que ratificar. Òbviament, el grup d'en Darius Rucker feia molts anys que girava i no sempre la resposta del potencial públic va ser la més pertinent, però van arribar a l'estudi per gravar amb els temes molt treballats. Aquest primer disc hi ha una influència molt clara dels Simon & Garfunkel (aquestes guitarres acústiques, els cors immaculats, els lleugers tocs elèctrics), Tom Petty and The Heartbreakers i per descomptat, ells mateixos anomenen als R.E.M. com una de les seves màximes fonts d'inspiració. Fem un repàs a algunes de les tonades que s'inclouen en aquest disc, que l'enceten amb "Hannah Jane", un power pop de "tota la vida" i el desplegament més elèctric en tot l'àlbum, un tema que t'obre la porta, però que no ha fet variar el rumb de la galàxia. I arribem a la cançó que els va fer coneguts arreu i que és "Hold my Hand", que se li pot retreure moltes coses, però és un tema honest, que arriba al cor, on tenim un orgue dylanià i una tornada i uns cors extraordinaris que haurien signat els mateixos Simon & Garfunkel, però la lletra és el que definitivament et fa decantar, un text de suport i esperança que molts necessitàvem i allà els nostres amics hi van fer diana.
Hold my Hand - Hootie & The Blowfish
El disc avança amb "Let Her Cry", on continuen amb l'orgue dylanià en el fons, un tema lent amb un contrapunt elèctric al solo i és una cançó totalment contrària a l'anterior, aquí plantegen un trencament, de deixar anar una relació que ja no funciona. Amb "Only Wanna Be With You" ens descriuen un amor amb dues visions de la vida, amb un mig temps amb ritme i que traspua bones vibracions.
Only Wanna Be With You - Hootie & The Blowfish
A "Running From an Angel" fan una bona de combinació de violí, percussió i guitarra elèctrica i ens descriuen una situació de trencament inclòs de despit, però malgrat això encara llança una última frase, en què malgrat tot la continua estimant.
Running From an Angel - Hootie & The Blowfish
Una cançó que et posa el cor en un puny és "I'm Goin' Home" on descriu la mort de la mare d'en Darius de forma crua i alhora espiritual, amb un doble sentit de tornar a casa tant per al cantant com per a la mare, emoció és dir poc d'aquest tema.
I'm Goin' Home - Hootie & The Blowfish
Com he dit abans, aquest àlbum va tenir un èxit esclatant, premis a dojo i un inici de carrera més que prometedor. Malauradament, tot s'aniria desinflant. El segon àlbum va vendre bé, però ni de lluny com el disc que comentem avui i a partir d'aquí el camí faria baixada en els pròxims treballs que llançarien. En 2018, després de 10 anys de separació, han tornat a la carretera i continuen recordant aquest àlbum, que avui fa 30 anys...
