Avui fa 30 anys: Cracked Rear View - Hootie & The Blowfish. 1994, un gran any per a la música

Trobar el terreny fèrtil i aplegar la millor collita

És interessant trobar-te amb un àlbum com aquest i que vengués el que no està escrit, fins fa pocs dies tenia els meus dubtes d'incloure aquest àlbum dins dels treballs més prominents del 1994, però ha sigut tornar-nos a escoltar i malgrat alguns dubtes, al final m'he decidit a incloure's. I de fet grups molt semblants als Hootie & The Blowfish com Edie Brickell & New Bohemians o River City People uns anys abans ja havien aterrat en el nostre imaginari i ni es van acostar al que van vendre els nostres protagonistes d'avui. I si em permeteu la meva humil opinió, va haver-hi dues circumstàncies que els van catapultar molt més enllà de les expectatives més optimistes. La primera és que ja portàvem uns anys de guitarres desbocades i trinxades, de lletres depressives i depriments i la gent estava més que saturada de negativitat i frustració. l la segona, una obra com Automatic for the People va clarificar a molts que aquesta era la via per on anar, o sigui, el sender acústic, el predomini de les guitarres atmosfèriques i que tota la sèrie de MTV Unplugged només va fer que ratificar. Òbviament, el grup d'en Darius Rucker feia molts anys que girava i no sempre la resposta del potencial públic va ser la més pertinent, però van arribar a l'estudi per gravar amb els temes molt treballats. Aquest primer disc hi ha una influència molt clara dels Simon & Garfunkel (aquestes guitarres acústiques, els cors immaculats, els lleugers tocs elèctrics), Tom Petty and The Heartbreakers i per descomptat, ells mateixos anomenen als R.E.M. com una de les seves màximes fonts d'inspiració.
Fem un repàs a algunes de les tonades que s'inclouen en aquest disc, que l'enceten amb "Hannah Jane", un power pop de "tota la vida" i el desplegament més elèctric en tot l'àlbum, un tema que t'obre la porta, però que no ha fet variar el rumb de la galàxia. I arribem a la cançó que els va fer coneguts arreu i que és "Hold my Hand", que se li pot retreure moltes coses, però és un tema honest, que arriba al cor, on tenim un orgue dylanià i una tornada i uns cors extraordinaris que haurien signat els mateixos Simon & Garfunkel, però la lletra és el que definitivament et fa decantar, un text de suport i esperança que molts necessitàvem i allà els nostres amics hi van fer diana.

Hold my Hand - Hootie & The Blowfish

 

El disc avança amb "Let Her Cry", on continuen amb l'orgue dylanià en el fons, un tema lent amb un contrapunt elèctric al solo i és una cançó totalment contrària a l'anterior, aquí plantegen un trencament, de deixar anar una relació que ja no funciona. Amb "Only Wanna Be With You" ens descriuen un amor amb dues visions de la vida, amb un mig temps amb ritme i que traspua bones vibracions.

 

Only Wanna Be With You - Hootie & The Blowfish

 

A "Running From an Angel" fan una bona de combinació de violí, percussió i guitarra elèctrica i ens descriuen una situació de trencament inclòs de despit, però malgrat això encara llança una última frase, en què malgrat tot la continua estimant.

 

Running From an Angel - Hootie & The Blowfish

Una cançó que et posa el cor en un puny és "I'm Goin' Home" on descriu la mort de la mare d'en Darius de forma crua i alhora espiritual, amb un doble sentit de tornar a casa tant per al cantant com per a la mare, emoció és dir poc d'aquest tema.

 

I'm Goin' Home - Hootie & The Blowfish

 

Com he dit abans, aquest àlbum va tenir un èxit esclatant, premis a dojo i un inici de carrera més que prometedor. Malauradament, tot s'aniria desinflant. El segon àlbum va vendre bé, però ni de lluny com el disc que comentem avui i a partir d'aquí el camí faria baixada en els pròxims treballs que llançarien. En 2018, després de 10 anys de separació, han tornat a la carretera i continuen recordant aquest àlbum, que avui fa 30 anys...