Avui fa 30 anys: A Date with The Smithereens - The Smithereens. 1994, un gran any per a la música

Brillar, però fent tard i amb tot en contra

Fa uns tres anys us vaig comentar el desastre que va significar l'àlbum Blow Up per a la nostra banda de New Jersey (➜ AQUÍ) i a sobre, que va ser llançat tres minuts abans que el grunge irrompés amb tota la seva potència i escombrés amb tot el que es va posar al seu davant. No només això, aquest nou corrent alternatiu va representar un nou paradigma per a les discogràfiques i això voldria dir que havien de fer foc nou i bandejar les bandes que a parer seu, ja no encaixaven. Els nostres amics en foren víctimes d'aquests merdosos moviments de màrqueting, a sobre, amb un àlbum ja gravat que no apareixeria fins al 2022. No ens enganyem, en Pat DiNizio i els seus tenen uns paràmetres més que reconeixibles en rock i en pop, per això va ser tan desastrós l'elecció del Ed Stasium com a productor i per extensió, el seu treball del 1991, perquè es va recrear en coordenades recorregudes mil vegades. I malgrat les dificultats, van poder trobar una nova companyia, van recuperar en Don Dixon com a productor que tan bon resultat els hi va proporcionar en el passat. I que en va sortir de tot això? Doncs a parer meu aquest àlbum és el millor que van parir en els 90 i el tercer en el meu rànquing de preferits de la trajectòria d'aquesta banda, on tenim cançons més que memorables, on no sovintegen els moments fluixos i inclòs, hi ha dos temes ben polèmics, que això si que és una novetat. Fent trampes amb el temps i especulant un xic, aquest treball l'haurien d'haver llençat el 1990, perquè és una continuació natural del Green Thoughts, que hi farem. Som-hi, fem un repàs de les cançons!
Sorprenentment, per engegar d'aquest treball recorren a un començament semblant a l'11, amb temes potents, en aquest cas són una triada: "War for My Mind", "Everything I Have Is Blue", "Miles from Nowhere". No estan malament i tenen l'estil inconfusible de la banda de Nova Jersey, jo em quedaria amb el que va en segona posició, en recordar-me remotament a l'"Only a Memory", aquí us deixo com la van interpretar en el programa d'en Jay Leno, on la interpreten de forma fiable i contundent.

Everything I Have Is Blue - The Smithereens

 

El single escollit per obrir foc i a les acaballes, l'únic de l'àlbum va ser el "Miles from Nowhere", per a mi, una tria equivocada, no està malament, però no té grapa, és impossible que es puguin trencar llistes fent el mateix de sempre.

 

Miles from Nowhere - The Smithereens

 

"Afternoon Tea", un dels punts més baixos de l'àlbum, recorda massa als temes lents dels 11 i el Blow Up, un tall totalment prescindible. Per sort i a partir d'aquí és on trobem els Smithereens dels grans moments, amb "Point of No Return", tema d'en Jim Babjak, que ens mostra a una banda que sap posar una tornada, que saben fer un mig-temps memorable, on la maquinària hereva de The Beatles funciona amb precisió mil·limètrica.

 

 Point of No Return - The Smithereens

 

Amb "Sleep the Night Away", es van enjogassant amb un tema que transita en moments rockers i d'altres més lents, amb aquest deix "swing" i alhora pesant i potent. "Love is Gone" un altre tema escrit per en Jim Babjak, marca personalment, el punt àlgid de l'àlbum, on els nostres amics donen una lliçó a tots els marrecs aspirants a rockers de com fer un tema compacte, rocker i inoblidable i on ens diuen que tot s'ha tornat violent i que quelcom tan necessari com l'amor, s'ha anat. Magnífica, gegant!

 

 Love is Gone - The Smithereens

 

I se segueix amb un tema ben ferm com és "Long Way Back Again", amb la recurrència que en Pat imprimeix a les lletres amb temes de desamor i desesperança, on segueixen fonamentant l'àlbum.

 

Long Way Back Again - The Smithereens

 

Arribem als punts polèmics, primer, dedicant un tema al mafiós John Gotti i que ja vaig comentar en un article (➜ AQUÍ). Jo crec que en Pat no hauria d'haver-se emmerdat d'aquesta manera i menys, demanar l'alliberament d'aquest senyor. L'altra tonada polèmica és "Sick of Seattle", on sense cap mirament critiquen l'escena grunge, puc comprendre en Pat, una situació que també va passar en els anys 70 amb les bandes consolidades del rock i la irrupció del punk. Santa paciència, Mr. DiNizio.

 

Sick of Seattle - The Smithereens

 

I aquest àlbum es rebla amb "Life Is So Beautiful", un tema amb tota la càrrega d'ironia al títol, descrivint les promeses trencades i entonant el "mea culpa" pels errors comesos. Un tema lent, però sòlid, amb una omnipresent harmònica que va acompanyant la tristor del protagonista.

 

Life Is So Beautiful - The Smithereens

 

Malgrat les expectatives, aquest disc va vendre poc i a la discogràfica li va faltar temps per despatxar-los i de fet, no van tornar a gravar fins cinc anys després, amb un segell independent. Per sort d'ells i en el present segle, els fans, no els hem oblidat mai i de gires sempre en van tenir i encara en tenen, però això, ja és una altra història.