Avui fa 30 anys: Definitely Maybe - Oasis. 1994, un gran any per a la música

Nota preliminar: Faig un petit comentari sobre el retorn dels Oasis, que ha estat notícia en l'àmbit mundial i que jo desconeixia totalment. La meva intenció amb aquest article era rememorar una gravació del passat i celebrar el seu aniversari, que com veureu, també està empeltat de circumstàncies personals i no fer un escrit oportunista, sinó que la data del llançament d'aquest àlbum és la que és i com he fet amb la resta d'àlbums d'aquesta sèrie dedicada als grans treballs de l'any 1994, penjo els posts just el dia que fan 30 anys.

La primera pedra d'un destí ple d'èxits i desavinences

Fa molts dies que penso, cavil·lant què va significar aquest àlbum per als anys 90, pel món de la música, pel fet de trescar un estil musical, que sense saber-ho, s'abocava no a una mort anunciada, sinó a una disminució que començaria just l'any següent, sense que nosaltres i ells ho sabéssim. No em ve de gust fer la història de la banda, perquè va fer un camí, com dic al títol, ple de topades i baralles, a part que van destruir el que era la banda original i quan tot va acabar, només quedaven els germans com a membres originals.
Personalment, crec que aquest recull de cançons va impactar perquè tenia més que abonat el camí i ells van ser capdavanters. Tota la música que venia d'Amèrica demandava una resposta i òbviament, un indret on la música és com un element nacional, com ho és al Regne Unit, la va tenir.
Per veure les influències de l'agrupació dels germans Gallagher, normalment es citen quatre bandes, on els Beatles hi contribuirien com l'ossada fonamental; dels Rolling Stones, potser més com funcionaven les coses dintre de la banda i per tenir una formació instrumental igual; dels Stone Roses, la part més psicodèlica i estètica; i dels Smiths, la importància que tenien llavors els singles per anar fent salivar l'audiència i també tota la política de composició emprada per Noel Gallagher, sobretot quan havia de bastir el discurs de la guitarra.
Dues consideracions més. Primera: la psicodèlia dels 60 i la renovada pels Stone Roses té més importància del que es veu a Oasis i en aquest àlbum. Lletres com les que hi ha a "Shakermaker" o a "Supersonic" són proves més que evidents, com la càrrega efectista a les guitarres, per no dir el títol d'aquest treball, que té un toc surrealista i contradictori.
I la segona: deia el Sting a propòsit de la música manufacturada en el present segle, que els compositors ja no fan ponts als temes. Doncs una de les coses de les quals es poden vanagloriar els Oasis és que fan uns ponts magnífics, que arrodoneixen els temes de forma molt brillant. Un exemple és el senzill "Whatever", que va ser publicat fora de la llista del Definitely Maybe i que el pont emprat té un toc "beatle" i ben significatiu, en comparació amb la resta de la cançó, que la trobo un pèl desmenjada.
Repassem doncs, el que hi ha dins d'aquest treball, on arrenquen amb una triada més que potent i clara. Com a mascaró de proa, "Rock 'N' Roll Star", ja posant la directa de bon començament i on llancen als quatre vents una profecia autocomplerta, que volien ser unes estrelles del rock i deixar els seus treballs ordinaris de merda, com a milers. 

Rock 'N' Roll Star - Oasis

 

Tinc molta estima pel "Shakermaker", que em transporta directament als meus dies d'assajos, un tema surrealista i totalment deutor de la psicodèlia. 

 

Shakermaker - Oasis

 

"Live Forever" és una resposta dels Oasis a tota la negativitat que venia de Seattle; concretament, la va escriure quan va escoltar "I Hate Myself and I Want to Die" dels Nirvana i es va dir a ell mateix que no, que ells viurien per sempre i així va néixer la tonada. En el vídeo musical hi és enterrat viu el bateria, que amb el pas del temps seria el primer que va haver d'abandonar la banda per ordres d'en Noel.

 

Live Forever - Oasis

Sempre m'ha agradat molt el "Columbia", amb aquest aire ampul·lós que gasta, amb una intro imitant el cant de les balenes i la lletra no deixa de ser coincident amb la matèria psicodèlica, on sembla reflectir el que és una experiència alterada de percepció, sigui amb drogues o amb altres elements o circumstàncies. En Paul Arthurs "Bonehead" sol citar-la com la seva cançó preferida per tocar-la, ja que només ha d'emprar tres acords que creen un ritme hipnòtic al llarg del tema.

 

Columbia - Oasis

 

Sens dubte, el "Supersonic" és un single absolut i fou un èxit instantani, malgrat que la lletra estigui curulla de surrealisme i sigui un sense sentit.

 

Supersonic - Oasis

"Bring It on Down" és un tema ràpid, amb guitarres estripades, una altra cançó que m'agrada molt d'aquest àlbum i on la lletra sura tot el que és la diferència de classe, d'estar exclòs perquè no pertanys a un grup o una elit. 

 

Bring It on Down - Oasis

 

I "Slide Away", el tall més extens del disc, que té un punt de nostàlgia i on ens comminen a escapar, a deixar-ho tot i fotre el camp davant d'un present sense esperança. 

 

Slide Away - Oasis

 

Amb els germans tindria una pila de retrets, tant pel que són els seus directes, com la direcció de la banda, que mantenia amb puny de ferro en Noel, però he mirat de posar-hi també tocs personals a aquesta revisió, perquè des de la distància o més a prop, tots els que hi érem el 1994 vam viure aquest debut, amb sensacions trobades, però era el que teníem i avui us n'he fet memòria.