29 de maig 2010

Can Vei La Lauzeta Mover - Els Trobadors. On sigui la teva veu, Maria

La primera i darrera vegada que vaig veure en directe a la Maria Laffite fou en un bar de Girona, en una de les reunions del grup de poesia El Llop Ferotge. Em va impressionar, la naturalitat en què descrivia les seves cançons, i com ella mateixa es deixava meravellar pels fets i paradoxes de la natura. Malauradament, pocs mesos desprès traspassava. Ens queda la seva veu, com la cançó que us poso, en la seva etapa a Els Trobadors. Tanqueu amb mi els ulls, i escalem els núvols, com les aus que desapareixen i no tornen més.
 

23 de maig 2010

Nine Summers Lost - Harry Manx. Dobros orientals, sitars del sud

Si ens parem a escoltar atentament, el guquin no sembla massa allunyat del so del slide o del pedal steel guitar, o que el quejío sembla un cosí germà del blues i el jazz o de certs cants que s'estilen a l'India. Tot això ho té molt clar en Harry, que d'una manera molt fluida i coherent, explota a la màxima potencia tota la música que s'ha anat trobant. Us recomano que escolteu el seu disc Bread and Buddha, on trobarem teclats que ens rememoren al primerenc Bob Dylan, ecos sonors de la Xina, d'Indonèsia, o del sud dels Estats Units. Encara que us pugi marejar amb tant de país, podríem considerar la seva música la del típic cantautor americà (encara que Mr. Manx, és de l'illa de Man) amb molts punts de coincidència amb el Peter Gabriel i en Jim White. Espero que us agradi, salutacions!

21 de maig 2010

Songs and Sounds - Pat DiNizio (1997). Amics i coneguts

Com sabreu molts de vosaltres, tinc debilitat manifesta per una banda anomenada The Smithereeens. Després de molts avatars, aquesta banda a mitjans dels 90 estava en una situació delicada, les vendes i la carrera del grup no anaven massa bé. I suposo que el seu cantant i líder, en Pat DiNizio, va aprofitar per gravar l'àlbum que us presento avui. De fet, la música que hi ha dintre no es diferencia massa de la que manufactura amb la banda de New Jersey. Inclòs el productor del segon disc dels Smithereens, en Don Dixon, l'ajuda a produir les cançons. Bé, si que hi ha alguna diferencia, sobretot en la tendència jazzística d'alguns temes, suposo que per obra i gracia del saxo convidat, en Sonny Fortune. Per sort, els Smithereens han continuat, però sense l'ambició dels seus primers discs, viuen de les rendes de la seva trajectòria i han fet àlbums enters rendint homenatge a The Who i als Beatles, i em Pat ha tret dos discs més en solitari, més un altre, homenatjant al Buddy Holly. Que en gaudiu!

You Should Know - Pat DiNizio

19 de maig 2010

Four seasons in one day - Crowded House. Veu dels dies sense fortuna

Moltes vegades m'identifico amb una cançó com la d'avui. Aquest tema no em torna al passat, sino que la porto en dies sense fortuna, en que recordes només els errors. Dir que el video no s'adiu massa amb la cançó. Surt el grup fent gansades, amb una visió colorista i despreocupada que no lliga gens amb l'esperit d'el tema. Millor tanqueu els ulls i escolteu.

14 de maig 2010

King Of The Mountain - Southern Culture On The Skids. Diversió redneck per aquests temps de crisi

Que cursi que m'ha quedat el títol avui! jajajajaja! Un altre dia estaré més encertat. Normalment a la Música Immediata hi acostumo a posar a gent nova que es mereix ser escoltada, però avui necessitava als amics surenys. Res millor que la diversió pura i dura per contemplar com s'enfonsa el planeta. Els SCOTS ja fa temps que giren pel món i ens ofereixen la seva particular mescla. No, no. Aquí no hi han timbals africans o un monjo tibetà cantant damunt uns cutre teclats new age. El que ens ofereixen és un encreuament entre el surf i tocs mexicans, country i blues, rock del principi dels temps amb una estètica kitsch i alhora redneck, com si en Johnny Cash i els B-52's toquessin al mateix grup, o sigui, tot un compendi dels estils americans que ens acompanyaren el segle passat i aquest també.
Dir que aquest tema el gravaren en un dels seus primers àlbums i el tornaren a gravar en el seu disc Liquored Up and Lacquered Down de l'any 2000. Espero que us agradi. Salutacions i a cascarla!

12 de maig 2010

Experiència Sonora: Música dels dies tristos

Hi han músiques que semblen ex profeso per incrementar la tristor, el neguit i una pèl de melangia. Molts de vosaltres sabeu al que em refereixo. Tens un estat neutre, ni alegre, ni animat, però tampoc tens depressió o angoixa. I de cop, sents la música com et porta cap allà, cap un espai on l'escena sonora és perfecte per un ànim decaigut, desmotivat i on es rememoren els "mals tragos".
En el meu cas personal, en tinc unes quantes, que escolto molt de tant en tant. En una etapa de la meva vida molt difícil, posava constantment la banda sonora d'El Piano. Tot i no ésser una banda sonora especialment trista, si que m'induïa cap un estat de negror màxim. Tant és així, que molt poques vegades l'he tornat a escoltar.
Una altra banda sonora amb temes bastant tristos, tant per la temàtica de la pel·lícula, com per la força de la música és la banda sonora de The Killing Fields d'en Mike Olfield, que tret d'un parell, la majoria son temes curts com el tema que us poso:

Pran's Theme 2 - Mike Oldfield

Per acabar amb les bandes sonores, una de les meves pel·lícules preferides, Paris, Texas. El tema es "Canción Mixteca", que en el film hi és en la versió cantada com en instrumental. Aquesta darrera fa de fons a unes imatges alegres però que ens fan entristir, per obra i mestratge del director Wim Wenders.
I de cançons tristes soltes, em venen el cap un munt. La majoria de cançons de l'àlbum d'en Jeff Buckley Sketches From My Sweetheart The Drunk, llançat temps desprès que traspasses, té un deix amarg, que la producció hi ajuda a incrementar. Em passa alguna cosa semblant amb els temes darrers de Nirvana i en d'en Vic Chesnutt.
Una cançó trista i tot i això dolcissíma, es "Tears Are In Your Eyes" dels Yo La Tengo, us la recomano. Una altra cançó, que reflexa el menysteniment, la reducció d'una vida a res, és "Half a Person" dels Smiths, senzillament la lletra encerta molt bé l'estat d'ànim quan et sents menys que res. Podria recrear-me i recrear-me en infinitat de música que ens ha acompanyat en temps on ho veiem tot negre. 
Acabaré aquesta nova secció amb un amic que ves a saber on pot parar ara, un cantautor de les Middlands angleses que va penjar un parell de temes al desaparegut portal Music Downloads i que per més que cerco per internet, no l'he tornat a trobar. Espero que us agradi i que us emocioni lleugerament. Salutacions!

Lonely Boy - Peter Rowe 

08 de maig 2010

Lemon Tree - Josh Rouse. Tòpics mediterranis, paelles, cançons en castellà i turistes

Des de el principi de l'era pop, molts cantants i grups han cantat en castellà, recordar a Richie Valens o els mateixos Beatles, que ja versionaven el "Besame Mucho" abans de triomfar. I després n'hi ha molts més que en més o menys mesura, han dit alguna paraula o han fet cançons enteres, em venen el cap els U2, Maniac Street Preachers, Coldplay, Natalie Merchand, The Clash, David Byrne, Jonathan Richman, David Lee Roth i alguns més. De vegades ha valgut més la intenció que les paraules. En Josh es queda a meitat de camí, no està malament però de vegades té un deix un pèl afectat, i el més sorprenent, el seu timbre de veu s'assembla horrors a l'Albert Pla!!!  quan canta en la llengua de la meseta. I és curiós, la veu quan utilitza l'anglès s'asembla al Paul Simon????!!!!.
Tot i això el seu àlbum El Turista, que ha tret aquest any mateix, sona molt fresc i interessant, amb remanents de latin jazz, de bossa nova i algun toc afrancesat. Temes destacats són "Valencia", "Cotton Eyed Joe", "Duerme, Mobila" o la cançó que us presento avui. Ambients mediterranis, orquestres emulant a Henri Mancini, tardes assolellades, o dinar paella a prop de la platja, referents tots a paradisos propers.  Que ho gaudiu! 

video

05 de maig 2010

Hand in your Head - Money Mark. La veu que marca el límit entre edats

 Crec que amb aquesta cançó, a més de l'àlbum d'en Money Mark, Push The Button, va ser la banda sonora entre diversos límits que vaig superar, de projectes que van fracassar definitivament i de diverses dinàmiques que començaven a germinar.
Bé, després d'aquest apunt personal, dir que el nostre amic hispano-japonès-americà (el seu nom veritable és Mark Ramos-Nishita) abans de donar el salt en solitari va ser reparador de teclats i teclista de suport dels Beastie Boys.
El 1998, en Money Mark va desembarcar definitivament en el nostre imaginari musical amb l'àlbum abans esmentat, encara que va tenir poca fortuna a posteriori. Dos anys després va treure Change is Coming, un disc en què gairebé tots els temes són instrumentals i va ser un cras error, va tallar d'arrel tota la vena pop que li podrià haver encimbellat i en els seus següents àlbums, no va poder tornar a repetir totes les troballes de Push The Button. Bé, també és una sort poder-lo degustar sense que hi hagi una legió de fanàtics reivindicant-l'ho. Un àlbum totalment eclèctic, hi ha house, blues, pop amb lletres grans i tot un univers musical, fet a mig camí entre Los mundos de Yupi, òrgans adimensionals i suaus pàtines de harmònica. Escolteu-lo si podeu, segur que us agradarà. Salutacions!

 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...