La Moguda Gironina - Crònica incomplerta, nostàlgica i potser errònia. 4 - La presa d'altres camins (1996 - 2004)

Avis per a navegants-bloggers-músics-i-lectors ocasionals

Com vaig comentar a alguns bloggers i altres coneguts, volia que aquest fos, el darrer post dedicat a La Moguda Gironina. Però vist en perspectiva, abastar 14 anys (1996 - 2010) era massa temps per encabir-ho tot en un sol episodi i he decidit fer-ne un més i també he ampliat alguns "recovecos" d'aquests periodes.

La decadència de les grans bandes

Com passa la majoria de vegades en aquesta vida, tot té la seva etapa vital, tot el que puja, baixa, i les bombolles, tant li fa siguin financeres o musicals, acaben esclatant. Comencem pels Sopa de Cabra. Just passat el concert multitudinari al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els Sangtraït, els Sau i Els Pets, els gironins decidiren fer un disc en castellà: Mundo Infierno (1993), un disc estrany, amb males vibracions, on les lletres es feien llòbregues i negatives. La resposta fou molt pobra a nivell de vendes i tardarien una eternitat en recuperar el terreny perdut.

Els Sui Generis, tot i ser un referent gironí i tenir la banda estabilitzada, no pogueren trencar el seu sostre de vendes i a les acaballes de segle es dissolgueren.

Molta gent opina que el concert del Palau Sant Jordi no va ser l'inici de res, sinó el principi del final. Açò tenien de pensar els Sangtraït, que tot i mantenir-se, no sapigueren renovar els seu discurs i la seva davallada fou progressiva a cada nou disc que treien. A principis de la primera dècada del nou segle és separarien.

Els que millor han aguantat el pas del temps, sense cap mena de dubte són els Kitsch, ells també tingueren el seu moment crític, amb baralles amb la discogràfica, però ho varen remuntar i mantigueren una línia coherent en els seus treballs, inclòs l'any 2008, que treuen els seu dècim àlbum, tenen una molt bona resposta del públic i de la crítica.

Els Umpah-pah, amb tres discs en català: Raons de Pes (1991), Bamboo Avenue (1992), i  Bordell (1994), i dos en castellà: Triquiñuelas al óleo (1994) i La Columna de Simeón (1996), tancaren la parada amb marxa de l'Adrià Puntí. També ells arrossegaren la rèmora que acompanyà als Sopa de Cabra, amb els àlbums en castellà que rebien bones critiques, però que el nivell de vendes eren mínimes.

Inclòs els Zitzània, que tenien un futur molt prometedor amb el llançament de la seva maqueta, s'embrancaren en un recorregut convuls, amb desercions massives i canvis constants de membres. Llançaren l'any 1997 La Peixera dels Tòtils, treball ben rebut per la premsa especialitzada, però ja era massa tard per enganxar l'audiència. Poc desprès, l'Eduard Canimas, l'únic integrant desde el principi, dissolt la banda i inicia la seva carrera en solitari.

Néixer en temps de crisi

De la segona meitat dels 90 sorgiren els Glaucs, provinents de Begur, amb els components molt joves i amb un sorprenent àlbum de debut, Glaucs (1996), que combinava certa comercialitat amb un sòlid afermament musical.

Glaucs, del verd al gris

Tot i això, no eren temps bons per arrencar una carrera, els canvis de discogràfica foren la tònica d'aquesta banda i mai pogueren agenciar-se un gran públic.

Els teus ulls glaucs - Glaucs

 

De La Cellera de Ter eren dues bandes sorgides més o menys en aquesta època, els Van de Kul i Petits Fours. El model dels Lax and Busto (a opinió meva, comercialitat a qualsevol preu i cantant en català) arribava a Girona, però amb poca petja, tot i vendre puntualment.

Made in Girona

Curiosament, després de la desfeta de la majoria de grups que cantaven en català, sorgiren unes quantes bandes que cantaven en anglès, amb repercussió diversa. Els Psychoine, grup que aplegava a integrants de Barri Baix i The Lazy Sundays, pariren un parell de discs, i encara funcionen, però amb poca repercussió.

Psychoine, dimonis entre ombres

Els Passion Fish, primer grup de la discogràfica de Girona, Moby Disc Records i amb una carrera discreta. Els Bocagrocs, de Darnius, grup molt prometedor, però només arribaren a treure un parell de maquetes.

Els grups que trencaren la barrera i s'expandiren fora de les comarques, foren La Suite Mosquito, i com no, els Fang. Aquesta banda formada a Banyoles i integrada pel Jaume García i la Mariona Aupí, foren el primer grup que cantant amb anglès i sense massa estirabots, es feren ressò a l'escena independent de l'estat.

Fang, vampirs de l'estany

Amb un bon àlbum de debut My Weakpoint (1997) i en una mateixa línia, My Black Dress (1998) i Montsers (2001). Abans de separar-se treuen Dos Vidas (2004), gravat enterament en castellà i que suposa un canvi també estilístic, abandonat en part la vena obscurantista i endinsant-se en àmbits de cabaret, i també, donant alguna pinzellada humorística.

Dry Landscapes - Fang

Conurbació hip hop

Abundant sobre el hip hop, no vull deixar d'esmentar que a Girona sorgí un dels més ben considerats grups de l'estat espanyol, Geronación, amb una extensa carrera. I l'Ari, de Salt, ciutat d'on florí un planter de bandes d'aquest estil, quasi totes cantant en castellà.

Geronación, ciutat hip hop

Dir finalment que el rapper barceloní El Disop desprès de diferents tribulacions, es va instal·lar a Girona i des d'aquí, encara segueix amb la seva carrera.

És com un somni - El Disop

Brit-pop (o Brit-rock) a comarques

En el llindar de dos segles sorgiren un parell de bandes que emulaven en part el llegat de les illes britàniques de principis dels 90.

Holland Park, somni britànic i cor empordanès

23 de Girona i Salt, amb dues maquetes i un àlbum, arribaren a enlairar-se, però com sòl ocórrer, les dissensions internes acabaren amb la banda. Holland Park, grup procedent de La Bisbal d'Empordà, aporten una visió més consolidada, amb dos treballs, Welcome to Holland Park (2002) i Things Were Easier When We Played Music (2004).

Citizen X - 23