Recordo aquesta cançó. Recordo el maig de l'any 2009, aixecar-me molt aviat cada dia durant tres mesos a agafar el tren cap a L'Hospitalet per anar a classes. Aquesta cançó que us poso avui servia de fons per l'edició d'un documental sobre el Sàhara Occidental. Estimo l'àlbum Astrakan Café, estimo l'aire tan suggerent. Però em porta records a on estaven els meus límits, crec que allà vaig comprendre moltes coses i per suposat, el desgraciat de professor sense ell saber-ho, ens va alliçonar molt bé sobre la Síndrome de Damastes. En primer lloc, perquè la matèria sobre la que estudiàvem era la mateixa que exercia ell com autònom, o sigui, érem competència directa per a ell. Segon, perquè ens va a embotir molta informació, molta inútil, en que amb un simple full de sistemes ja no operatius ens hauria estalviat hores i hores i molts de problemes. Tercer, l'amenaça que si no passàvem algun dels exàmens que ens posava, ja no calia que continuéssim. I quart i el més humiliant, i ens ho va dir el primer dia: que no tothom estava preparat per fer la matèria, o sigui, que la llei de la selva tenia d'imperar. Tres mesos en que en els estudis anava de mal en pitjor, fins que vaig decidir un dia ja no anar-hi, havia suspès un dels exàmens i ja no hi havia res a fer. Tampoc volia seguir. No sóc un fleuma, però arriba un punt que ja no pots més. Em va trucar el professor però no vaig contestar, inclòs vaig rebre mails de companys de classe perquè dones senyals de vida. Ho vaig entendre mesos després, quan em vaig reunir amb el millor company de la meva curta estada en les classes: No vaig ser l'únic que se'n va anar, dels 14 alumnes que vam entrar en el torn de matí en van quedar 8, si una persona més abandonava les classes, el curs es tindria de cancel·lar. Van aguantar aquests 8, però el professor ja no va tornar exercir. Em va costar molt superar allò, però de mica en mica vaig poder sortir-ne, inclòs vaig fer un curs nou aquell mateix any però d'ofimàtica i era bastant fàcil. I en setembre del 2009, vaig començar aquest blog, que em va ajudar a reconciliar-me amb mi mateix. El muntatge del documental no el vaig tornar a veure i segurament el van esborrar, però queda la música per acompanyar-nos en els moments de més foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada