No deixa de ser paradoxal trobar melodies immortals com aquesta versió dels Pixies, com mig amagada en un anunci de colònies i també passa amb altres melodies que ja són immortals. Fins i tot em va sorgir un mig somriure tot el desplegament estètic, pulcre, mig virginal i que la música que ho acompanya hagi sortit de la ment sòrdida d'en Black Francis. Que segueixi sonant el piano en aquesta fosca tarda de novembre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada