Avui fa 30 anys: Definitely Maybe - Oasis. 1994, un gran any per a la música

Nota preliminar: Faig un petit comentari sobre el retorn dels Oasis, que ha estat notícia en l'àmbit mundial i que jo desconeixia totalment. La meva intenció amb aquest article era rememorar una gravació del passat i celebrar el seu aniversari, que com veureu, també està empeltat de circumstàncies personals i no fer un escrit oportunista, sinó que la data del llançament d'aquest àlbum és la que és i com he fet amb la resta d'àlbums d'aquesta sèrie dedicada als grans treballs de l'any 1994, penjo els posts just el dia que fan 30 anys.

La primera pedra d'un destí ple d'èxits i desavinences

Fa molts dies que penso, cavil·lant què va significar aquest àlbum per als anys 90, pel món de la música, pel fet de trescar un estil musical, que sense saber-ho, s'abocava no a una mort anunciada, sinó a una disminució que començaria just l'any següent, sense que nosaltres i ells ho sabéssim. No em ve de gust fer la història de la banda, perquè va fer un camí, com dic al títol, ple de topades i baralles, a part que van destruir el que era la banda original i quan tot va acabar, només quedaven els germans com a membres originals.
Personalment, crec que aquest recull de cançons va impactar perquè tenia més que abonat el camí i ells van ser capdavanters. Tota la música que venia d'Amèrica demandava una resposta i òbviament, un indret on la música és com un element nacional, com ho és al Regne Unit, la va tenir.
Per veure les influències de l'agrupació dels germans Gallagher, normalment es citen quatre bandes, on els Beatles hi contribuirien com l'ossada fonamental; dels Rolling Stones, potser més com funcionaven les coses dintre de la banda i per tenir una formació instrumental igual; dels Stone Roses, la part més psicodèlica i estètica; i dels Smiths, la importància que tenien llavors els singles per anar fent salivar l'audiència i també tota la política de composició emprada per Noel Gallagher, sobretot quan havia de bastir el discurs de la guitarra.
Dues consideracions més. Primera: la psicodèlia dels 60 i la renovada pels Stone Roses té més importància del que es veu a Oasis i en aquest àlbum. Lletres com les que hi ha a "Shakermaker" o a "Supersonic" són proves més que evidents, com la càrrega efectista a les guitarres, per no dir el títol d'aquest treball, que té un toc surrealista i contradictori.
I la segona: deia el Sting a propòsit de la música manufacturada en el present segle, que els compositors ja no fan ponts als temes. Doncs una de les coses de les quals es poden vanagloriar els Oasis és que fan uns ponts magnífics, que arrodoneixen els temes de forma molt brillant. Un exemple és el senzill "Whatever", que va ser publicat fora de la llista del Definitely Maybe i que el pont emprat té un toc "beatle" i ben significatiu, en comparació amb la resta de la cançó, que la trobo un pèl desmenjada.
Repassem doncs, el que hi ha dins d'aquest treball, on arrenquen amb una triada més que potent i clara. Com a mascaró de proa, "Rock 'N' Roll Star", ja posant la directa de bon començament i on llancen als quatre vents una profecia autocomplerta, que volien ser unes estrelles del rock i deixar els seus treballs ordinaris de merda, com a milers. 

Rock 'N' Roll Star - Oasis

 

Tinc molta estima pel "Shakermaker", que em transporta directament als meus dies d'assajos, un tema surrealista i totalment deutor de la psicodèlia. 

 

Shakermaker - Oasis

 

"Live Forever" és una resposta dels Oasis a tota la negativitat que venia de Seattle; concretament, la va escriure quan va escoltar "I Hate Myself and I Want to Die" dels Nirvana i es va dir a ell mateix que no, que ells viurien per sempre i així va néixer la tonada. En el vídeo musical hi és enterrat viu el bateria, que amb el pas del temps seria el primer que va haver d'abandonar la banda per ordres d'en Noel.

 

Live Forever - Oasis

Sempre m'ha agradat molt el "Columbia", amb aquest aire ampul·lós que gasta, amb una intro imitant el cant de les balenes i la lletra no deixa de ser coincident amb la matèria psicodèlica, on sembla reflectir el que és una experiència alterada de percepció, sigui amb drogues o amb altres elements o circumstàncies. En Paul Arthurs "Bonehead" sol citar-la com la seva cançó preferida per tocar-la, ja que només ha d'emprar tres acords que creen un ritme hipnòtic al llarg del tema.

 

Columbia - Oasis

 

Sens dubte, el "Supersonic" és un single absolut i fou un èxit instantani, malgrat que la lletra estigui curulla de surrealisme i sigui un sense sentit.

 

Supersonic - Oasis

"Bring It on Down" és un tema ràpid, amb guitarres estripades, una altra cançó que m'agrada molt d'aquest àlbum i on la lletra sura tot el que és la diferència de classe, d'estar exclòs perquè no pertanys a un grup o una elit. 

 

Bring It on Down - Oasis

 

I "Slide Away", el tall més extens del disc, que té un punt de nostàlgia i on ens comminen a escapar, a deixar-ho tot i fotre el camp davant d'un present sense esperança. 

 

Slide Away - Oasis

 

Amb els germans tindria una pila de retrets, tant pel que són els seus directes, com la direcció de la banda, que mantenia amb puny de ferro en Noel, però he mirat de posar-hi també tocs personals a aquesta revisió, perquè des de la distància o més a prop, tots els que hi érem el 1994 vam viure aquest debut, amb sensacions trobades, però era el que teníem i avui us n'he fet memòria.

End Titles - Lalo Schifrin de la banda sonora de Harry el Brut. Quan en el final no hi ha res gloriós

Recordo que en un reportatge del TN de TV3, sortia el mateix Lalo Schifrin descrivint l'acabament d'aquesta icònica pel·lícula, on el final de l'assassí, també és el final del Harry Callahan com a policia. Comentava mentre tocava un piano, que cercava la manera que fos una cloenda discreta, trista i amargant i crec que ho va aconseguir. 

Avui fa 30 anys: Grace - Jeff Buckley. 1994, un gran any per a la música

El que hauria pogut ser i que el destí va manllevar

Dissabte, 17/08/2024, 23:04, sense inspiració, escoltant ara mateix el Grace. Puc dir sense avergonyir-me que en Jeff Buckley no va ser en l'any 1994 un referent tan clar com avui li tinc, però sí que em refermo en què el seu àlbum de debut va un dels grans esdeveniments d'aquell any. No us puc assegurar res, només dir que faré tot el possible, per la memòria d'ell, per ser respectuós, per tantes coses que a un li deu a l'art i més a ell.
Fill del cantautor Tim Buckley, en Jeff va tenir la sort de poder créixer en un ambient en què la música no estava censurada, tot el contrari, va estar del tot recolzat perquè la seva carrera no tingués cap entrebanc des del principi. Tot li va venir rodat i els seus primers concerts a principis dels 90, van captar l'atenció del públic i també de la indústria. I així arribem al llançament del Grace, que va rebre el reconeixement tant de la crítica com ja més moderadament el de vendes, però que el fa especial? Jo crec que té tots els ingredients dels àlbums que són més que un grapat de cançons, té el punt de passió, el punt de rock, el punt tràgic i també, la visió més sentida i espiritual. Desgranem alguns dels temes.
"Mojo pin", el tall que obre l'àlbum és com una muntanya russa d'emocions, on va del to més calmat a un torrencial guitarrer, em recorda molt aquesta dinàmica al "Heroin" de The Velvet Underground i curiosament aquesta cançó tracta de l'obsessió i encara que aquí ho enfoca en una relació, podria ser també l'addicció a una substància, tenir una dèria, es pot abordar de forma molt genèrica.

 

Mojo Pin - Jeff Buckley

 

La cançó que dona nom a l'àlbum serpenteja còmode entre estils i el punt de passió que grava el Jeff és antològic, sobretot quan s'ajunta la veu i la música, la cançó es torna psicodèlica i expansiva.

 

Grace - Jeff Buckley

 

A "Last Goodbye", aferma més l'àlbum amb una poderosa guitarra acústica, un toc orquestral i amb els refilets que ja són marca de la casa. Fa feredat el contingut de la lletra, el to elegíac i alhora premonitori que emmarca les seves paraules.

 

Last Goodbye - Jeff Buckley

 

En el tema "Lilac Wine" ens trobem al senyoret Buckley més baladístic, més sobri i alhora minimal, un to calmat, hipnòtic i transcendent i la veu, la veu ho cobreix tot, queda tot amarat pel que ens diu. "So Real", malgrat que és un tall més experimental, és sens dubte d'un carisma garratibant, pots escoltar-la mil cops i descobrir nous matisos, aquesta tornada on repeteix el "so real" un cop i un altre, el solo més que lisèrgic i aquest crescendo amb la veu entre extasiada i lacerant, senzillament et deixa de pedra.

 

So Real - Jeff Buckley

 

No sé què més dir de la seva versió d'en Leonard Cohen, el "Hallelujah", que no s'hagi repetit mil vegades. Podria ser una de les millors versions que s'hagi fet mai. Màgia és el que transmet, aquí només tenim la guitarra i la seva veu, el to mínim reforça encara més l'embolcall més íntim i espiritual del tema. Potser el que em sap més greu és que es reconegui ben poc aquesta gran interpretació, sempre que hi ha algun espavilat que s'ha volgut posar transcendent, tan sols li cal imitar malament al malaguanyat Jeff, inclòs fa uns anys, a TV3 van fer un repàs de les millors versions d'aquesta cançó i apareixia si, en Jeff, però com un més, quan ell va ser el màxim responsable que fos un gran tema, abans era una cançó entre d'altres de l'àlbum Various Positions del senyor Cohen.

 

Hallelujah - Jeff Buckley

"Lover, You Should've Come Over" s'inicia amb un harmònium, per després aferrar-se a una sòlida guitarra acústica, amb un orgue dylanià omnipresent en tot tema i en segon pla i on tenim a Mr. Buckley en la seva plenitud, amb un mestratge sense esmenes de com construir la balada perfecta.

 

Lover, You Should've Come Over - Jeff Buckley

I "Eternal Life", el toc rocker i alhora descarnat, amb un baix rebentat i on el nostre protagonista va amb una actitud xulesca que sorprèn, després d'un àlbum curull de balades i mitjos temps i també, un altre tema entre irònic i premonitori.

 

Eternal Life - Jeff Buckley

Aquest potser no serà el millor article d'aquest àlbum, que un es pot dedicar tota una vida a descobrir-lo, el que em dol és que si en Jeff no ens hagués deixat, tindríem a un artista que ens proporcionaria més moments inoblidables, segur, i que el nostre trescar pel segle XXI hauria tingut un relleu més brillant i esperançador, en això que en diem música i art. Llarga i eterna vida per en Jeff!

El temps de l'enterrador. Gravedigger - Dave Matthews

Aquest un text va amb tota la intenció, amb tota la mala llet que es mereix el personatge. Tenim algú que només ens pot portar mals auguris pel país, per aquesta actitud pèrfida que no pot amagar, amb poques nocions de llenguatge corporal es pot veure la rasa que gasta el fotut. Tota la il·lusió de molts anys s'ha malaguanyat per gent que ha menystingut el que dèiem i fèiem molts de nosaltres i que han cedit a pressions que es maquinaven rere l'escenari, això ho tinc més que clar, per més màrtirs que era es posin i es vulguin disfressar. A part, sembla que aquí l'esport preferit dels polítics és apunyalar-se entre ells i de passada mentir tot el que es pugui a l'electorat. Prego perquè qui hagi venut la nació tingui la seva justa medecina de tornada. I és ara quan més lluita s'ha de fer, quan sembla que estem inundats de merda fins a les celles. Poso en Dave, just quan fa més de 20 anys ens va deixar impressionats amb aquesta cançó. Salutacions! 

 

Avui fa 30 anys: Sleeps with Angels - Neil Young and Crazy Horse. 1994, un gran any per a la música

Mirant enfora, mirant endins

És innegable la influència i l'impacte en els anys 90 que va tenir tot el moviment iniciat a Seattle, inclòs a gent ja bregada i amb molta experiència, es va trobar en la tessitura de fer un gir en els estils propis per deixar-se amarar per aquest corrent nou, en la majoria dels casos l'experiment no va sortir bé, per la senzilla raó que no només era augmentar les distorsions de les guitarres o endurir el discurs. Del senyor Young obviaré la seva carrera, però sí que m'agradaria fer esment que ell, quan li ha sortit dels ous, s'ha submergit corrents que s'aparten del rock clàssic, només recordar que en els 80 va voler fer de tastaolletes i fer provatures amb allò que li portava l'instint. L'any 1989, amb l'àlbum Freedom, retorna al seu so característic dels anys 70 i que el va elevar a l'Olimp del rock amb el Rust Never Sleeps del 1979. A continuació vindria el Ragged Glory, on va afermar més la seva mirada al passat i després d'un àlbum en viu, ens vindria aquest Sleeps with Angels, on ens serveix un àlbum ben característic d'ell, però també, on aporta algunes sonoritats noves i també malauradament, algun desencert que ja comentaré.
I posa en marxa la màquina amb un començament que ens deixa molt extasiats, amb aquesta intimitat d'un piano honky tonk i on el cor és el que ens guia i també que ens fa dubtar i que personalment i com jo m'hi veig, és com em sentia aquells dies llunyans de mitjans dels 90, amb incertesa i de somnis que un volia que es materialitzessin.

My Heart  - Neil Young and Crazy Horse

 

L'arrencada d'aquest àlbum continua amb "Prime Of Life", on tret d'algunes parts de guitarra distorsionada, tot el tema transmet serenitat i un toc rítmic tranquil, però ben afermat, amb una omnipresent flauta que pinta un leitmotiv al llarg del tema.

 

Prime Of Life - Neil Young and Crazy Horse

La cançó que dona títol a l'àlbum està dedicat a Kurt Cobain, que en la nota que va deixar després del seu suïcidi, va fer esment d'un tema ben conegut d'en Neil i ell li va dedicar en retorn aquest tema, que a les lletres és com un reguitzell d'instantànies del que havia de ser la seva vida abans que succeís la tragèdia. 

 

Sleeps with Angels - Neil Young and Crazy Horse

He escoltat aquest tema i per a mi i sentint-ho molt, "Change Your Mind" és un dels temes més avorrits fets per en Neil. 14 minuts en què el nostre amic fa el que li dona la gana, tant a les lletres com en la interpretació, una tornada que sembla mal feta a posta, uns cors vergonyants i no hi podien faltar un parell de solos quilomètrics. M'estalvio posar-ho i tot. Inclòs m'he molestat a veure què opinava la gent i és al·lucinant, comparant aquesta cosa al nivell dels temes inclosos en el Harvest o el Tonight's the Night.
En canvi, a "Safeway Cart", tot està encertat malgrat no ser un tema curt, aquest toc a dark country, el deix atmosfèric, t'introdueix a l'instant a les grandioses planes, a visions de ciutats desolades, a aquesta profunditat en blanc i negre que tant reconeixem i que ens rendim als seus peus. 

 

Safeway Cart - Neil Young and Crazy Horse

I "Piece of Crap", és una llambregada furiosa i rotunda, que trenca amb la dinàmica d'un àlbum amb molts de temes tranquils. 

 

Piece of Crap - Neil Young and Crazy Horse

Resumint, aquesta col·lecció de tonades en general és brillant, però també té alguns raconets un xic autocomplaents i, per altra banda, amb una trajectòria tan extensa com la del senyor Young, és totalment normal. Sleeps with Angels va servir per greixar encara més un rodar pels 90 més que meritori per al vell Neil, per recordar l'ahir i l'avui, mirant dins, mirant enfora.

Sobre polítics... (i III) Els fets i les seves conseqüències

Acabo aquesta sèrie dedicada als polítics, amb la recreació musical que tenen les seves accions o les reaccions de la gent de les seves decisions que afecten a milions d'individus i moltes vegades es veu de lluny que tant se'ls en dona, moltes de les seves actituds freguen la psicopatia, es creuen dalt de la piràmide social, quan el que haurien de ser els primers servidors del poble i del país.

Aquest tema d'en Peter Gabriel està inspirat en un llibre escrit pel mateix perpetrador d'un atemptat, concretament "An Assassin's Diary" de Arthur Bremer i que també ens remet en part, al magnicidi d'en Kennedy a Dallas.

Family Snapshot- Peter Gabriel

 

La feina del polític té la part grotesca, d'espectacle, que necessiten per captar vots i també, la part narcisista, que no cal ser cap expert en llenguatge corporal per copsar la porqueria que carreguen a la seva esquena aquest tipus de gent.

 

Two Tribes - Frakie goes to Hollywood

 

Aquest tema dels U2 ho és en context de la guerra freda dels 80, però no només il·lustra de forma magistral com és la mort per bomba atòmica, que amb un segon tot s'acaba, sinó com els titelles d'un i d'altre bàndol manegaven el món com els hi dona la gana i encara ho fan.

 

 Seconds -U2

 

I "La fera ferotge", que és un conte metafòric de què pot fer qui té poder i qui no en té, de què un polític pot destrossar una vida si li plau, perquè els polítics tenen la vara per atiar la violència segons ells legal, per descarregar-la contra qui no es pot defensar, és així i d'exemples n'hi ha a milers.

 

La fera ferotge - Ovidi Montllor