Avui fa 30 anys: Grace - Jeff Buckley. 1994, un gran any per a la música

El que hauria pogut ser i que el destí va manllevar

Dissabte, 17/08/2024, 23:04, sense inspiració, escoltant ara mateix el Grace. Puc dir sense avergonyir-me que en Jeff Buckley no va ser en l'any 1994 un referent tan clar com avui li tinc, però sí que em refermo en què el seu àlbum de debut va un dels grans esdeveniments d'aquell any. No us puc assegurar res, només dir que faré tot el possible, per la memòria d'ell, per ser respectuós, per tantes coses que a un li deu a l'art i més a ell.
Fill del cantautor Tim Buckley, en Jeff va tenir la sort de poder créixer en un ambient en què la música no estava censurada, tot el contrari, va estar del tot recolzat perquè la seva carrera no tingués cap entrebanc des del principi. Tot li va venir rodat i els seus primers concerts a principis dels 90, van captar l'atenció del públic i també de la indústria. I així arribem al llançament del Grace, que va rebre el reconeixement tant de la crítica com ja més moderadament el de vendes, però que el fa especial? Jo crec que té tots els ingredients dels àlbums que són més que un grapat de cançons, té el punt de passió, el punt de rock, el punt tràgic i també, la visió més sentida i espiritual. Desgranem alguns dels temes.
"Mojo pin", el tall que obre l'àlbum és com una muntanya russa d'emocions, on va del to més calmat a un torrencial guitarrer, em recorda molt aquesta dinàmica al "Heroin" de The Velvet Underground i curiosament aquesta cançó tracta de l'obsessió i encara que aquí ho enfoca en una relació, podria ser també l'addicció a una substància, tenir una dèria, es pot abordar de forma molt genèrica.

 

Mojo Pin - Jeff Buckley

 

La cançó que dona nom a l'àlbum serpenteja còmode entre estils i el punt de passió que grava el Jeff és antològic, sobretot quan s'ajunta la veu i la música, la cançó es torna psicodèlica i expansiva.

 

Grace - Jeff Buckley

 

A "Last Goodbye", aferma més l'àlbum amb una poderosa guitarra acústica, un toc orquestral i amb els refilets que ja són marca de la casa. Fa feredat el contingut de la lletra, el to elegíac i alhora premonitori que emmarca les seves paraules.

 

Last Goodbye - Jeff Buckley

 

En el tema "Lilac Wine" ens trobem al senyoret Buckley més baladístic, més sobri i alhora minimal, un to calmat, hipnòtic i transcendent i la veu, la veu ho cobreix tot, queda tot amarat pel que ens diu. "So Real", malgrat que és un tall més experimental, és sens dubte d'un carisma garratibant, pots escoltar-la mil cops i descobrir nous matisos, aquesta tornada on repeteix el "so real" un cop i un altre, el solo més que lisèrgic i aquest crescendo amb la veu entre extasiada i lacerant, senzillament et deixa de pedra.

 

So Real - Jeff Buckley

 

No sé què més dir de la seva versió d'en Leonard Cohen, el "Hallelujah", que no s'hagi repetit mil vegades. Podria ser una de les millors versions que s'hagi fet mai. Màgia és el que transmet, aquí només tenim la guitarra i la seva veu, el to mínim reforça encara més l'embolcall més íntim i espiritual del tema. Potser el que em sap més greu és que es reconegui ben poc aquesta gran interpretació, sempre que hi ha algun espavilat que s'ha volgut posar transcendent, tan sols li cal imitar malament al malaguanyat Jeff, inclòs fa uns anys, a TV3 van fer un repàs de les millors versions d'aquesta cançó i apareixia si, en Jeff, però com un més, quan ell va ser el màxim responsable que fos un gran tema, abans era una cançó entre d'altres de l'àlbum Various Positions del senyor Cohen.

 

Hallelujah - Jeff Buckley

"Lover, You Should've Come Over" s'inicia amb un harmònium, per després aferrar-se a una sòlida guitarra acústica, amb un orgue dylanià omnipresent en tot tema i en segon pla i on tenim a Mr. Buckley en la seva plenitud, amb un mestratge sense esmenes de com construir la balada perfecta.

 

Lover, You Should've Come Over - Jeff Buckley

I "Eternal Life", el toc rocker i alhora descarnat, amb un baix rebentat i on el nostre protagonista va amb una actitud xulesca que sorprèn, després d'un àlbum curull de balades i mitjos temps i també, un altre tema entre irònic i premonitori.

 

Eternal Life - Jeff Buckley

Aquest potser no serà el millor article d'aquest àlbum, que un es pot dedicar tota una vida a descobrir-lo, el que em dol és que si en Jeff no ens hagués deixat, tindríem a un artista que ens proporcionaria més moments inoblidables, segur, i que el nostre trescar pel segle XXI hauria tingut un relleu més brillant i esperançador, en això que en diem música i art. Llarga i eterna vida per en Jeff!