Crear, destruir, tenir èxit i cometre els mateixos errors
Bon dia, amics, 24 setembre, fa 30 anys d'un dia excepcional, on es llançaren tres àlbums extraordinaris que us vaig desgranant al llarg del dia d'avui. Aquest àlbum, no només va ser un impuls per aquesta banda perquè es conegués a tot arreu, sinó que va ser un pas més en la convulsa història d'aquest combo que ara mateix us en faré un brevíssim resum. Aquesta banda, sorgida a Califòrnia l'any 1982, en els seus inicis comptava amb Hillel Slovak a la guitarra, Flea al baix, Anthony Kieds a la veu i Jack Irons a la bateria, el seu estil, funk metal, metal rap i rock més que alternatiu. L'any 1984 treuen el seu primer LP, The Red Hot Chili Peppersseguits per Freaky Styley l'any 1985 i The Uplift Mofo Party Plan el 1987, malgrat la seva marxa és lenta, és ascendent i com és habitual en moltes bandes, els seus components tenen problemes amb les drogues, en el cas dels Peppers, tots en van tenir, encara que el Hillel Slovak va ser qui va pagar més car el seu viatge a l'abisme, morint per sobredosi l'any 1988. El Jack Irons, que va quedar molt afectat, abandona la banda el mateix any. Així tenim que l'any 1989, entren en la banda dos substituts, el Chad Smith a les baquetes i el John Frusciante a la guitarra. L'entrada d'aquest últim revoluciona i amplia tot el funcionament de la banda. Editen aquell any el Mother's Milkque representa ja un salt qualitatiu, tant en la qualitat de les composicions com l'atenció rebuda. Així doncs arribem a l'any 1991, que amb aquest Blood Sugar Sex Magik és la passa definitiva a l'estrellat. La banda just acaba el seu contracte amb EMI i entrava a Warner. També l'entrada d'un productor com el Rick Rubin va ser un fet determinant a l'hora que els temes fossin molt diferents dels realitzats en l'anterior treballMother's Milk. Però crec que el factor més cridaner i que per això aquest àlbum té com una aura especial va ser, que aconsellats per en Rick Rubin, van gravar en una mansió que havia sigut propietat de l'escapista, artista, il·lusionista Harry Houdini. De fet el Chad Smith es va negar a quedar-se a viure en aquella casa, deia que estava embruixada i també es deia que hi havia aparicions de fantasmes, no sé fins a quin punt això és veritat, però com veurem més endavant, l'indret va acabant afectant el John Frusciante, que va aprofundir en aquells dies, en el camí de la drogaddicció. També és significatiu el temps de gravació, quasi un mes, que va redundar en què s'escrivissin més cançons. Farem un xic de repàs al disc. L'àlbum s'obre amb "The Power of Equality", potent tema, inconfusiblement funky, amb l'habitual rec de rap de l'Anthony, on tracta temes com el sexisme, els prejudicis, l'igualitarisme, tan en voga avui en día. "Breaking the Girl", sorprèn amb el seu so acústic, poc habitual en el sender dels Peppers, també amb varietat de percussions, va ser single també i on l'Anthony té càrrecs de consciència de fer igual que el seu pare, de ser un faldiller empedreït.
Breaking the Girl - Red Hot Chili Peppers
"Funky Monks", com no podia ser, un altre poderós funky, on la guitarra d'en John dialoga amb el baix d'en Flea, va també sortir com a single i va titular un documental sobre la gravació de l'àlbum.
"Suck My Kiss", aquí malgrat ser una altra garrotada funky, la guitarra d'en John està més que esmolada, amb tot el pes rítmic, anant a tota velocitat i per descomptat, sient marca de la casa.
Suck My Kiss - Red Hot Chili Peppers
"Give It Away", sense cap mena de dubte, el tema en què es van fer coneguts arreu del globus terraqüi, amb tota la força funky, amb el típic rapejat, però ben sucós, ben posat, un single que no falla. Un parell de consideracions. No sé per què, però la caixa del Chad sona ben al davant nostre, com una campana i després ho vaig notar en altres bandes, com els Pearl Jam per exemple, on la caixa de la bateria estava més present i propera que mai. I segon, la línia de baix la trobo que s'assembla molt al de la cançó "Helter Skelter" dels Beatles. I a més, aquest tema va anar acompanyat d'un més que espectacular videoclip, un dels millors dels anys 90 sense cap mena de dubte.
Give It Away - Red Hot Chili Peppers
"Blood Sugar Sex Magik", un mig temps més que notable, amb un exquisit treball de guitarra d'en John i malgrat ser un tema funky, es marca un salvatge solo de guitarra, fregant el metal. "My Lovely Man", aquí es despengen amb un rock sense complexos, sent un tema dedicat a l'antic i traspassat guitarrista dels Peppers, Hillel Slovak.
My lovely Man - Red Hot Chili Peppers
I "Under the Bridge", un dels temes més celebrats de la banda, on l'Anthony relata la seva soledat, la seva addicció a l'heroïna i el diàleg que tenia amb la ciutat de Los Angeles. Malgrat que el cantant era renuent a la cançó perquè la considerava massa tova, en realitat és un tema cru, que ens posa molt en situació, sense cap mena de dubte, una tonada excel·lent.
Under the Bridge - Red Hot Chili Peppers
L'èxit els ve molt de pressa i ja fa plans per girar, però el John no estava bé i tota la gira a Europa va ser una tortura, a part que demanava la banda que no anés pel cantó de rendibilitzar tants anys d'esforços, sinó que tornessin a tocar en clubs. Va ser en la seva gira al Japó, ja en el 1992, quan Mr. Frusciante va abandonar la banda i en uns paràmetres molt semblants als de l'anterior guitarrista dels Peppers, el Hillel Slovak, l'heroïna va ser el seu centre creatiu i també autodestructiu en els anys que va estar separat de la banda. Per acabar la gira, contracten a l'Arik Marshall i pel següent àlbum fitxen al Dave Navarro que venia dels Jane's Addiction i graven el One Hot Minute, però que no va satisfer a ningú, ni a la resta de la banda, ni les vendes es van veure beneficiades i per acabar-ho d'adobar, les gires van ser un desastre, per les nombroses cancel·lacions i perquè el nou material no entusiasmava. De fet el Dave va recomanar que el John Frusciante tornés a la banda. Jo també crec que en part la banda recordava a l'Hillel Slovak i que no va fer res per salvar-lo, almenys amb el John tindrien el gest, a part que ja estava rehabilitat, encara que quasi en la indigència. Així s'obre l'etapa encara més exitosa de la banda, amb els àlbums Californication de l'any 1999 i By the Waydel 2002 que toquen el sostre de vendes, encara que per a mi el seu zenit creatiu el van tenir amb l'àlbum que avui us he comentat. I fins avui hi ha hagut més història d'aquesta gran banda, i encara estan actius, però per a mi i l'article, ho deixo aquí. Salutacions!!!!
Que tal amics? Avui, fa trenta anys es van llançar al mercat tres discos que van ser molt significatius i van fer girar la música, com no passava en molt de temps. De totes maneres, torno al mateix que vaig dir amb Pearl Jam (➜ AQUÍ), que van sorgir de la mateixa ciutat, que molts membres es van creuar en bandes, però per a mi Soundgarden, que a vegades se'ls titlla com grunge, per a mi no ho són, ja que els seus paràmetres s'acosten més al metal, a les línies traçades per Black Sabbat, un cas molt semblant als Smashing Pumpkins. En la banda que avui ens ocupa, són famoses les guitarres pesades i a vegades amb un punt de psicodelia de Kim Thayil i que és recolzat per dos excel·lents escuders rítmics com són Ben Shepherd al baix i Matt Cameron en la bateria. Però el que destaca és la veu extraordinària d'en Chris Cornell. I a més, tot l'imaginari de Soundgarden està tenyit d'un rerefons fosc, depriment i malsà, no sé fins que punt gratuït, però que òbviament recorda a Nirvana. Chris de totes maneres tenia una aura d'algú allunyat del mainstreim, de tota l'estupidesa que embolica a la promoció de discos i el que envoltava a la indústria musical. De fet començarien molt aviat a gravar i sortir de gira, amb el disc Ultramega OK l'any 1988 i fitxen per a una multinacional com és AM Recrods i en 1989 treuen Louder than Love i van creixent fins que arriba l'any 1991 i llancen el disc que avui ens ocupa, Badmotorfinger, que els fa ja coneguts a tot el món, si bé encara, una mica escorats per tot el marasme grunge que es va deslligar en els últims mesos d'aquest any. Malgrat això, no desaprofiten l'ocasió i surten amb els Guns N' Roses en la gira dels "Illusions" i comencen a ser grans i reconeguts. Farem repàs d'alguns dels temes que componen l'àlbum. Dir que els cinc primers temes són cinc garrotades, cinc punyalades, amb un rock molt pròxim al heavy metal. Comencen amb "Rusty Cage", amb la banda accelerada, la veu de Chris plena d'efectes però màgica i la guitarra d'en Kim destructiva com una motoserra.
Rusty Cage - Soundgarden
Continuen amb "Outshined", amb un ritme més lent, però són els Soundgarden en la seva salsa, amb una guitarra superpesada i Chris udolant com una bèstia ferida, amb un pont que suavitza la part més carregada, amb uns cors notables.
Outshined - Soundgarden
"Slaves & Buldòzers", quin tema més brutal, que t'electritza, et poses en la pell de Chris, collons, com va escalant i escalant, com va cridant més i més deixant-se mitja gola en la tornada. Talent sens dubte i un tema rocallós, ferm com el més profund encofrat.
Slaves & Buldòzers - Soundgarden
"Jesus Christ Pose", ho reconec, quan la vaig sentir les primeres vegades era un tema que no l'entenia, amb aquesta intro tan llarga i fins i tot ara, crec que la podien haver escurçat una mica, però passat el temps la disfuto com el que més. Com no podia ser d'una altra manera, els Soundgarden aboquen la seva crítica al que s'ha convertit en la seva majoria, el cristianisme, en pura falsedat, en autèntic teatre.
Jesus Christ Pose - Soundgarden
Amb "Face Pollution" tanca un dels inicis més brutals del rock dels 90,
amb tota la banda anant a tota velocitat i una altra vegada en Chris,
donant-lo tot en la veu.
"Mind Riot", un tema més tranquil entre tanta electricitat, encara que si que hi ha guitarres punxants, però tots estan més moderats, encara que es nota molt Mr. Cornell estava en estat de gràcia, que anava més que sobrat i la seva veu torna a enlluernar. I tanquen amb "New Damage", amb no molta velocitat però amb tota la pesantor de les guitarres i de la resta. Sens dubte Badmotorfinger és un àlbum que gairebé no et deixa respirar.
New Damage - Soundgarden
Malgrat la bona acollida que van tenir amb aquest disc, no va ser fins al seu àlbum Superunknown (1994) que es van fer mundialment famosos, però que també va implicar que la banda es trenqués. Van gravar un altre disc Down on the Upside i a partir d'aquí es van separar per dotze anys fins a la seva reunió en 2010 i en 2012 treuen un nou àlbum King Animal i malgrat que giren i les coses semblen tornar a canalitzar-se, en 2017 Chris Cornell es treu la vida abans d'un concert a Detroit, acabant amb una de les bandes més prestigioses de Seattle i de l'última dècada del segle XX. Un altre gran músic que se'ns va anar abans d'hora i una altra desgràcia per al rock i per a milers que ja no podrem gaudir de la seva creació i del seu mestratge. Salutacions!
Per mi, aquest és un dels grans grups de la història del rock, la llàstima és que ha tingut durant molt de temps en el seu interior, la llavor de l'autodestrucció, dos líders que sempre estrenyen perquè la seva part sigui la vencedora i en aquest àlbum les tensions van començar a ser preocupants. Fem una mica d'història. De les cendres del primer grup del cantant Ian Astbury, Southern Death Cult, comença a treballar amb el guitarrista Billy Duffy i el baixista Jamie Stewart en nou material que serà l'àlbum Dreamtime de l'any 1984 i ja amb el nom The Cult, disc amb moltes influències postpunk, però que el nervi del rock ja hi era implantat i comencen a fer camí. El seu segon àlbum seria el de la consagració definitiva i per a molts, el millor àlbum d'aquesta banda, el Love, de l'any 1985, on en realitat, ja hi havia totes les directives que explotarien en els anys següents. I és que és un disc notable, on hi ha rock, però també un punt de psicodèlia, balades poderoses i tota la iconografia dels Cult en la seva màxima expressió, com és la tirada a la cultura dels natius de l'Amèrica del Nord. Temes immortals com "Hollow Man", "Nirvana", "She Sells Sanctuary", "Rain", sense cap mena de dubte, un dels grans àlbums dels 80. De totes maneres, aquesta gent van ser visionaris i es van flairar que tot el rock hereu dels Led Zeppelin tindria molt d'impacte en la segona part dels anys 80. Així seria i així ho van aplicar en el seu següent àlbum, Electric de l'any 1987, produït pel Rick Rubin, on s'incideix d'una manera més taxativa en el hard rock, en temes com "Wild Flower", "Peace Dog", "Lil' Devil", "Outlaw", "Electric Ocean", com va dir un periodista del Popular 1, una primera cara dura i seca com una garrotada al ventre. Hereu total del Electric és el Sonic Temple del 1989, on les directrius apuntades s'expandeixen en aquest àlbum i també les primeres tensions. Amb tot, l'èxit comercial és total, els herois del "turbo rock" com els anomenava el Jordi Tardà van convertir a la banda en una màquina de fer hits rockers amb temes com "Sun King", "Fire Woman", "Edie (Ciao Baby)", "Sweet Soul Sister" o "New York City". Així és com arribem a l'any 1991 i el llançament del Ceremony, on ja no apareix el baixista Jamie Stewart a la banda i el duel d'egos es fa més palès que mai, a part de problemes associats, com per exemple, la nena índia de la portada, que els seus pares van denunciar al grup per treure una imatge d'ella sense permís. De fet és molt clar el perquè a partir d'aquest àlbum la relació entre els dos integrants supervivents fos més que espinosa. L'Ian és un visionari del món musical, algú avançat al seu temps i que no li fa fàstics en dir llavors que la cultura rave era un dels futurs de la música. En canvi el Billy Duffy és molt més disciplinat, més pragmàtic i molt més aferrat a la música establerta. Sembla que en aquest disc van arribar a un pacte, en què el Cerimony dominaria més els paràmetres del guitarrista i en el següent, l'Ian seria el qui tindria la darrera paraula. Fem una mica d'anàlisi del disc. La cançó que dona nom a l'àlbum té un aire majestuós i pesant, a l'estil del "Sun King" del Sonic Temple. Tema que s'allarga, però que es recrea de forma deliciosa amb el rock més punyent i potent.
Ceremony - The Cult
Si hi ha un tema resum, inclòs tòpic per citar als The Cult seria aquest tremend, comercial, rocker fins al moll de l'os com és el "Wild Hearted Son", una meravella rock sense miraments, anant al gra i amb el segell inconfusible d'aquest combo com és la devoció cap a les cultures natives nord-americanes.
Wild Hearted Son
"Earth Mofo", ja és un rock més convencional que no desentonaria gens dins el Sonic Temple, amb un gran treball a càrrec del Ian a la veu i amb un gran solo a càrrec d'en Billy.
Earth Mofo - The Cult
"White", un mig temps, amb una intro que em recorda horrors a The Mission. Molt bona combinació de guitarres acústiques i elèctriques, aquestes darreres, malgrat ser un tema no massa ràpid sonen més poderoses que mai. "If", un tema que sorprèn amb una intro de piano, que mig ens enganya, sembla que serà un tema lent fins que ens explota en la cara la guitarra d'en Bill, un altre tema amb unes guitarres que sonen ben fermes i potents.
If - The Cult
"Fult Tilt", tota una canonada rockera, retornant als temps del Electric, pur hard rock, pur turbo rock, pur Cult.
Fult Tilt - The Cult
"Heart of Soul", un tema que juga mig i mig entre l'acústic i el rock més macarra. Fer notar que aquest videoclip va ser gravat a La Puda de Montserrat d'Esparreguera, Baix Llobregat, Catalunya.
Heart of Soul - The Cult
"Indian", acústiques i xel·los i l'Ian que ho torna a clavar amb la veu. Tema dramàtic incidint en el tema de la tragèdia dels nadius americans. I per arrodonir-ho, "Wonderland", reblant amb el millor rock un àlbum més que reeixit. Després de la gira d'aquest àlbum, la banda signa el seu àlbum més personal, més experimental i que no va satisfer a ningú, amb el mateix nom que ells, The Cult, de l'any 1994, té bons temes com "Star", "Black Sun", "Joy" o "Be Free". Despres d'una curta presentació, el duet fa una aturada de set anys i fins al 2001 no treuen material nou amb l'àlbum Beyond Good and Evilque té més d'una semblança amb el Sonic Temple, malgrat tenir molt bona recepció i girar acceptablement, la casa discogràfica es va aprofitar tot el que va poder, com diu l'Ian, va ser una relació "destructora d'ànimes" i no els va quedar altre remei que fer una altra aturada en la seva carrera, després que l'onze de setembre del 2001, canviés moltes coses en el món, afectant també els tours i les gires dels músics. Després han reprès la seva carrera, ja com una banda que no té de patir per la seva audiència i crec, que també estabilitzada la relació creativa entre l' Ian i el Bill. Salutacions!
Un àlbum en herència per anar a l'espai i més enllà
Paradigmàtic diria jo, que és aquest disc. Un dia abans que Nirvana presentés el seu àlbum més important, els Pixies, tot un referent de l'indie i del rock més alternatiu i una inspiració troncal per a en Kurt Cobain i companyia, llançaven el seu cinquè treball que seria a la postre, el darrer després d'una carrera meteòrica i estarien més de dotze anys en silenci. Fem un xic d'història. Dos estudiants de la Universitat de Massachusetts Amherst, el Joey Santiago i el Charles Michael Kitteridge Thompson IV, conegut com a Black Francis comencen a compondre cançons a mitjans dels 80 combinant-ho amb els estudis universitaris. El Black Francis fa un viatge d'intercanvi d'estudiants a Puerto Rico, que serà molt inspirador i que en farà referència en els primers treballs de Pixies. Poc després s'uneixen la Kim Deal al baix i el David Lovering a les baquetes i comencen a tocar en els locals de Boston. Fitxen per la discogràfica independent 4AD i treuen l'any 1987 Come on Pilgrim, un mini LP que majoritàriament parla el Black Francis sobre la seva experiència a l'Illa d'Encanta. Ja refermats i sense aturar-se l'any següent treuen el seu enlairament definitiu amb Surfer Rosa, comencen a girar al Regne Unit, a Europa i el seu creixement és exponencial. I es confirmen com un dels grups independents de referència amb Doolittle, amb temes que són ja clàssics com "Gouge Away", "Tame", "Monkey Gone to Heaven", "Hey" o "No. 13 Baby". La banda va molt de pressa, gravant, girant i tornant a gravar i les tensions es disparen sobretot entre en Black Francis i la Kim Deal. Malgrat fer un petit descans, l'any 1990 tornen a gravar, en aquest cas, el seu àlbum més irregular, Bossanova, amb tot s'obre les temàtiques, a part de les habituals d'en Francis com eren el sexe i la religió, aquí comença a tractar la ciència-ficció i l'imaginari de misteri, com són "The Happening" o "Is She Weird" i també un cert to existencial com és "Dig for Fire". Només referenciar, que en l'àmbit de casa nostra potser va ser el grup independent que va tenir més petja per a les bandes que es formaven a les acaballes dels 90, eren com un petit clàssic contemporani i que estaven en boca de tots. I arribem a l'any 1991 amb aquest Trompe le Monde i que us faré cinc cèntims. Una de les coses bones en les bandes de música és que evolucionin i veient el material d'aquest és molt diferent del seu primer treball, aquí el tema de la ciència-ficció, del misteri, de teories alienígenes, quasi acapara tot l'àlbum. Ens enlairem amb el tema que dona nom al disc, Trompe le Monde que en francès significa "Enganya el món", ciència-ficció, fantasia i anar de compres, és aquest tema. "Planet of Sound", cançó que arrenca amb la veu d'en Black Francis tractada i amb una maquinal i brutal baix que desguassa en uns acords de guitarra de pur hard rock. Anem bé.
Planet of Sound - Pixies
"Alec Eiffel", un encantador single en què ens aboca a tot l'imaginari de les acaballes del segle XIX amb un inventor tipus Jean Robur vernià. Genial lletra, genial tema basculant entre rock i la "Belle Èpoque" i dient: "Ell pensava en gran i tots deien que era fàl·lic".
Alec Effiel - Pixies
"Head on", versió del tema dels The Jesus & Mary Chain, potser el mèrit més gran sigui que soni a Pixies i no es diferenciï massa de com és l'original dels germans Reid.
Head On - Pixies
"U-Mass", els Pixies apropiant-se d'uns acords que hauria signat el mateix Angus Young i que omplen quasi la meitat del tema. Un tema rítmic, potent i que rememora els temps en la Universitat de Massachussets, educant-nos a base de paraulotes i observant la natura en la primavera. "Palace of the Brine", sense cap mena de dubte una de les joies amagades d'aquest àlbum i que no hagués desentonat gens en el Doolittle, genials els cors i la tornada.
Palace of the Brine - Pixies
Aclarir que la muntanya que es refereix a "Bird Dream of the Olympus Mons", no és la muntanya grega sinó el volcà que hi ha a Mart, com bé aclareix en una presentació el Black Francis. I us deixo un muntatge fet amb el tema traduït pel Youtuber "unarrosalforn" que ha subtitulat molts temes dels amics de Boston i que ens aclareix més o menys per on va la direcció de la tonada.
Bird Dream of the Olympus Mons - Pixies
"Subbacultcha", unes notes que semblen tretes del Surfer Rosa, una marxa de piconadora, de trituradora i que el Joey Santiago es va recreant sobre aquest perfecte baix de la Kim i l'excelsa bateria d'en David.
Subbacultcha - Pixies
I "Motorway to Roswell", reprenent en part, tot l'imaginari que va iniciar el senyor Black Francis a "The Happening" del Bossasnova, on explica des del punt de vista de l'àlien, els fets ocorreguts a Roswell l'any 1947. Dir a tall de curiositat, que els darrers passatges d'aquest tema hi sona un piano, potser l'únic en tota la discografia dels Pixies.
Motorway to Roswell - Pixies
Després del llançament d'aquest disc es dediquen a girar, malgrat que les tensions dins la banda ja eren molt fortes. A les acaballes del 1992, en Black Francis decideix desfer la banda de forma sobtada, via fax. Posteriorment se'n va penedir d'obrar d'una forma tan brusca. Estarien dotze anys en silenci fins que el 2004 hi ha el retrobament i tornen a sortir de gira, però no treuen disc nou, tot sembla indicar pel fet que la Kim Deal s'hi oposava, el resultat és que el 2013 és expulsada i és substituïda per l'argentina Paz Lenchantin, que dona estabilitat a la banda i al final poden gravar fins el dia d'avui tres àlbums més. I han seguit girant i que per molts anys sigui! Salutacions còsmiques!
Els excessos, la megalomania i doble ració de música
Que com aneu, amics? Avui faré repàs d'un dels àlbums amb més èxit d'aquell any i també dels més esperats. Com tampoc vull ser condescendent i pensar-me que tothom sap la història fins arribar a aquest àlbum faré un molt breu repàs, perquè d'aquests àlbums hi ha molt per explicar dels temes. Els Guns N' Roses va ser el resultat de la fusió de dues bandes, els Hollywood Rose i els L.A. Guns l'any 1985. La història d'aquesta banda està farcida d'incidents violents, excessos amb les drogues i tot això amanit amb l'escena que hi havia a mitjans dels 80 a Los Angeles. Després de molts de concerts en els clubs de la zona de Califòrnia, els Guns comencen a créixer en audiència i llancen un primer àlbum en viu anomenat Live ?*! Like a Suicide, a partir d'aquí la seva ascensió és meteòrica, i graven l'any 1987 el Appetite for Destruction, un disc que els posarien el centre de vendes del rock mundial. Amb tot, la banda estava en permanent convulsió, ja sigui pel caràcter violent d'alguns membres, ja sigui pel seu viatge a l'infern de les drogues, que és molt glamurós, molt rocker, però poc sa i poc recomanable per a l'estabilitat d'una formació musical. Després de molts de shows, l'any 1988 llancen el "G N' R Lies", on inclouen les cançons del Live ?*! Like a Suicide i material acústic i segueixen la seva crescuda progressiva. A partir d'aquest moment les coses en la banda comencen a canviar, el cantant, el mascaró de proa, l'Axl Rose, comença a imposar molt del seu criteri i això a part d'afectar tot el funcionament de l'agrupació, seria el detonant del perquè la banda original s'anés desintegrant a poc a poc i en un procés que al final, només quedaria l'Axl com a membre original. La gravació dels "Illusions" es va allargar molt, també per problemes amb les mescles, la quantitat de temes per gravar i les addiccions que afectaven la banda, com passaria amb el bateria el Steven Adler, que literalment treia el fetge per la boca, grava només el tema "Civil War" i és expulsat del combo i és substituït per en Matt Sorum. També en la majoria de temes es veu un creixent protagonisme del Axl, que arriba a imposar la seva coautoria en el tema "14 Years" del Izzy Stradlin, aduint una excusa tant tonta com la de què ell també tenia una cançó amb el mateix títol. De fet l'Izzy es va cansar molt aviat de com s'encaminaven les coses i va abandonar la banda abans que sortissin els àlbums, l'agost del 1991, sent substituït per en Gilby Clarke. Anem a fer repàs d'alguns dels temes, comencem amb el Use Your Illusion I.
El tret de sortida el dóna "Right Next Door to Hell", un tema amb una intro que recorda lleugerament l'estil del "Welcome to the Jungle", és un tema escopit, cantant amb tota la mala llet i anant a tota velocitat, un tema "Guns" al 100%.
Right Next Door to Hell - Guns N' Roses
"Dust N' Bones" un mig temps molt western, amb un bon solo a càrrec del Slash i el piano honky tonk marcant tot el tema. "Live and let die", versió del clàssic tema d'en Paul McCartney per a la saga de pel·lícules d'en 007 James Bond, personalment crec que els Guns estan més que encertats. Reprenem ara el vessant més polèmic amb "Don't Cry", una balada que va ser molt criticada, de fet, molts dels seguidors més rockers es van escandalitzar en veure que li posaven aquesta i d'altres tonades per l'estil per promocionar els discs. Si, és un tema lent i crec que amb la mida del temps no n'hi ha per tant, a part hi ha un solo ben esmolat i perquè no dir-ho, també és un reflex de com vivien els Guns, de qui es rodejaven i també es pot veure com l'Axl s'apodera de tot el missatge i que els Guns ja no tornaran a ser una suma sinó que es veurà qui és l'auriga i quins són els cavalls.
Don't Cry- Guns N' Roses
Després de la balada, tornem als Guns més macarres, més rockers, més descaradament ràpids amb "Perfect Crime", és com un diàleg entre la veu de l'Axl i la guitarra del Slash. Amb «You Ain't the First» es planten amb un tema més acústic, més western, amb una deliciosa guitarra acaronada amb el slide. "Bad Obsession", marca el retorn del piano honky tonk, amb un gran treball amb l'harmònica i amb una melodia de veu que em recorda horrors al "Life During Wartime" dels Talking Heads. "Back Off Bitch" un altre tema on veiem els Guns en la seva salsa, amb ressons molt clars del "Nigthtrain", amb el Slash fent un gran marc amb la guitarra i tot molt macarra, molt guitarrer, com no podia ser d'altra manera.
Back Off Bitch - Guns N' Roses
"November Rain", una altra balada que va sortir com a single, quasi 9 minuts, amb pianos, amb orquestra, molt a l'estil de l'Elton John per a desesperació de tota la seva facció de seguidors més rockera. Aquí es veu molt clar tota la imposició del Axl. També el temps et fa una mica més reflexiu, per a mi sobra minutatge, però que hi farem, és el que tenim, és la voluntat d'un rocker per emular als seus ídols i no s'hi pot fer res, només demanar a la seva facció més escorada que respiri més fons.
November Rain - Guns N' Roses
Una de les coses bones de revistar àlbums del passat és adonar-te de què hi ha temes que passaves llavors totalment i ara veus, després d'escoltar a molta gent les influències. I m'ha sorprès molt "The Garden" perquè supura per més d'un passatge els Pink Floyd més psicodèlics, bé, fins que la guitarra del Slash imposa la seva llei. Aquí ens surt el Alice Cooper fent col·laboració a la veu.
The Garden - Guns N' Roses
És una llàstima que no posessin més singles rockers, com per exemple "Don't Damn Me", amb una totalment reconeixible guitarra marca de la casa, amb un pont que sembla com si el "Dont Cry" volgués posar-hi cullerada, però és un miratge, al segon torna tota la fúria guitarrera i rockera. I per acabar aquest "Illusion" tenim "Coma", basat en l'experiència personal del Axl i potser la font de per què els angelins van fer uns àlbums amb tants de temes, perquè l'Axl va agafar les regnes de la banda i com tot va anar desguassant en un monument megalòman en honor del cantant pel-roig. Aquest tema sembla ben bé un tema prog, amb una allargada considerable, amb canvis de tempo i com no podia ser d'altra manera, el Slash imposant el seu manament guitarrer.
Coma - Guns N' Roses
Anem ara a abordar el Use Your Illusion II que comença d'una manera més que brillant amb el "Civil War", sens dubte un dels grans temes dels "Illusions", on aquí es barregen molts d'aspectes, per descomptat la Guerra Civil Americana, els conflictes de parella, Vietnam i no deixa de ser molt sorprenent aquests temes, perquè una agrupació en principi macarra, poc donada a fer missatges pacifistes, es despengen amb aquesta més que notable cançó. Per a mi és un dels cims d'aquesta banda, senzillament memorable.
Civil War - - Guns N' Roses
"14 Years", un mig temps més que rítmic, on aquí és l'Izzy que hi posa veu, amb un piano que marca de nou tot un tema i que dona una bona rèplica als cors.
I arribem a com molts vam conèixer el"Knockin' on Heaven's Door"d'en Bob Dylan i és amb aquesta versió del Guns i que segueix molt els paràmetres d'aquest disc com són l'allargament dels temes, profusió d'instruments utilitzats i amb tendència a incidir més que mai en el caràcter de balada del tema i fer-la tan barroca com sigui possible. Per destins que ningú sap, aquesta tonada ha deixat empremta i ja molta gent només en coneix aquesta versió. Tenim un dels moments amb més marro i més divertits d'aquests àlbums bessons com és "Get in the Ring", on l'Axl convida a tothom que l'ha insultat o que ha fet una mala crítica o els ha cridat l'atenció que puguin al ring a barallar-se amb ell, anomenant enmig de paraulotes a tots els implicats, cosa que els hi va costar un judici que òbviament van perdre.
Get in the Ring - Guns N' Roses
Amb "Pretty Tied Up", tornem al típic tema a què ens tenen acostumats els Guns, amb una guitarra macarra, amb wha-wha i una més que memorable tornada. Tema escrit i cantat per l'Izzy on deixa anar perles sadomasoquistes, explicant una experiència pròpia com també, apuntant de com anaven les coses a "Can Roses".
Pretty Tied Up - Guns N' Roses
"So Fine", cançó cantada per en Duff McKagan, és potser el moment més melós, més baldadistic i que es trenca aquest to de sobte amb un pont amb guitarra i piano a duo i accelerats.
"You Could Be Mine", va ser el primer single dels "Illusions" i que estava inclosa en la banda sonora de "Terminator 2: Judgment Day" i que el videoclip ens presentava com seria la banda a partir de llavors, on l'Axl agafaria el màxim de protagonisme i on la resta de la banda començaria a ser un teló de fons.
You Could Be Mine - Guns N' Roses
I per concloure la bessonada tenim "My World", tema de l'Axl i que és un mig i mig de rap i so industrial, que curiosament en el Chinese Democracy, hi hauria algunes cançons emulant aquestes directrius.
My World - Guns N' Roses
Els Guns, no van esperar que sortissin els àlbums, ells ja van començar la gira en el gener del 1991, molts mesos abans i va durar més de dos anys i com era d'esperar, plena d'incidents, aturades i la megalomania de l'Axl enfilant-se fins a l'estratosfera. La banda va quedar esgotada i ben poc es va fer a partir de llavors, el 1993 van treure el The Spaghetti Incident? que era un àlbum de versions i per acabar amb la banda o el que quedava, van fer un últim tema i és la versió el "Simpathy for The Devil" dels Rolling Stones per a la banda sonora d'"Entrevista amb el vampir" l'any 1994. A partir de llavors només l'Axl va portar el nom de la banda i li va costar 10 anys acabar el seguent àlbum d'estudi, el Chinese Democracy, que finalment va veure la llum l'any 2008. Després hi ha hagut més baralles, reconciliacions i més marro, però ho deixo aquí, aquest que és el meu més extens article, del blog i dels àlbums dedicats al 1991.
