Em resulta paradoxal que una formació com el Pink Floyd, amb una línia musical innovadora i sense concessions tingues en l'apartat visual una proposta tant o més trencadora. Només cal veure els seus concerts ja des del principi i fins als darrers. Recordo fins i tot a un crític musical, en veure el muntatge visual de Gerald Scarfe en la cançó "Welcome to the Machine", va dir que les imatges enfosquien un xic la cançó, a propòsit del concert de la formació britànica a Barcelona en l'estiu del 1988. I també són notables les imatges de la cançó que us porto avui, una tonada somiadora, dolça i molt acord amb els paràmetres d'aquells temps. A partir d'avui estaré alguns dies sense publicar. Que el somni sempre sigui vigilant dintre vostre!
Abans de tot, vull deixar clar que glorificar a gent que ha matat, robat i que ha fet mal no és que sigui quelcom que cerqui o que em sembli bé, com han fet alguns artistes, sinó que simplement ho trobo com una curiositat i que el resultat en cançons ha sigut ben reeixit, malgrat que personalment no hi combrego, tret si és en ficció, la realitat és ben diferent i que seguidament exposaré. En efecte, aquesta gent que s'arrogava ser com en Robin Hood en realitat eren ben sanguinaris i que o eren psicòpates o lladres amb vocació, el que és en comú amb tota aquesta gent és que persegueixen desesperadament ser reconeguts i ser ben famosos. Comencem amb els gàngsters del segle XX i amb la Kate "Ma" Baker, que en realitat només era la mare d'uns criminals que eren els seus fills, potser més que una malfactora era una mena de "mare coratge" i que ajudava a la seva descendència fent-se passar per una mare protectora. Aquesta cançó va ser molt coneguda en els anys 70, però la majoria desconeix la història.
Ma Baker - Boney M
Bonnie Parker i Clyde Borrow, coneguts popularment com a Bony and Clyde tenen una llista immensa de reconeixement en cinema, en música, en còmics i en llibres, potser foren els més llegendaris, per ser parella i per la seva mort, tirotejats amb excés i que només va fer que la seva llegenda s'expandís i creixes. Us deixo el tema que van dedicar en Serge Gainsbourg i la Brigitte Bardot a la parella fatal.
Bonnie and Clyde - Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot
John Dillinger va ser un criminal que va passar per a ser una mena de Robin Hood que robava bancs, però en realitat era tant assassí com el que més, encara que es corria la brama que robava net. Va acabar malament com quasi tots els de la seva generació. Aquí teniu un dels molts temes que li han dedicat.
Machine Gun Blues - Social Distortion
El salvatge oest dels Estats Units d'Amèrica, on durant molts anys i sobretot en el segle XIX va ser un indret on els bandits, els pistolers tenien un terreny propici per als seus delictes, on se passejaren personatges de llegenda com"Billy el nen" o en "Jesse James".
Billy 1 - Bob Dylan
Song for Jesse - Nick Cave ft. Warren Ellis
El món de la màfia ha sigut ben representat en el món de la música, però en dates ben properes com són els anys 80 del segle XX hi hagué un mafiós de la zona de Nova York anomenat John Gotti que va captivar a la gent i molts el recolzaren, encara que les proves en la seva contra eren ben clares i que ell no s'amagava.
Gotti - The Smithereens
"El Lute", tot un referent d'uns anys del franquisme a l'estat espanyol, on la misèria i la gana van abocar a molts a delinquir. I òbviament va tenir un homenatge, un altre cop, per part dels Boney M
El Lute - Boney M
Ara anem a casa nostra. La figura de Joan Sala i Ferrer "Joan de Serrallonga" ha estat molt mitificat, molt controvertit i també magnificada la seva llegenda. Senyera cabdal del bandolerisme a Catalunya del segle XVII, va inspirar aquesta cançó dels Esquirols.
Torna, torna, Serrallonga - Esquirols
Molt més cru i jo crec, més apropat a la realitat és aquest tema que cantava en Lluis Llach al bandoler Joan Serra "En la Pera". Ell sí que no s'estava de matar per matar, com es descriu magníficament en la lletra.
El bandoloer - Lluis Llach
El cinema ha plasmat moltes vegades el que són els carteristes, els lladregots del carrer, com en el cinema quinqui dels 70 i 80 a l'estat espanyol o en les pel·lícules com "Trainspotting" o a "Marnie" de l'Alfred Hitchcock. I sens dubte aquesta tonada dels Luna és un clar homenatge.
Bobby Peru - Luna
Hi ha munts de històries de bandolers, lladres de diligències i camins que han omplert molta de la literatura romàntica, pulp i de fulletó i l'Adam i els seus van voler-hi posar cullerada amb tòpics, roba d'última moda i walkmans.
Stand And Deliver - Adam & The Ants
I per últim, no només als humans els agrada furtar, sinó que també els animals saben apropiar-se del que no és seu, com va plasmar magistralment el Gioachino Rossini. Espero que us hagi agradat aquest article i sigueu bons minyons!
Avui no volia trencar-me massa el cap en fer una entrada pel blog, per això ús poso aquesta cançó que, si em perdoneu la redundància, sembla tan fàcil, tot està tan ben encaixat que no és estrany que el tema t'agradi a l'instant, però que deixa ocult el gran talent de la Linda. La cançó és una versió de The Crickets, el grup del Buddy Holly i per a mi, aquí surt molt millorada, brillant i també eterna. Gaudiu amb mi!!!
No us sobta, que en la majoria de noticiers de les televisions, de moltes ràdios, de diaris, tan privades com en les que paguem tots de les nostres butxaques, hi hagi un apartat per als esports? Algú s'ha preguntat mai perquè hi han estat des del principi i no ha sigut fins fa molt poc temps que alguns diaris digitals en prescindeixin? Heu analitzat mai el que hi diuen? Lesions més o menys greus, un nou contracte milionari, l'opinió d'un jugador sobre política o sobre l'estat de la gespa del camp, estadístiques que sempre acoloreixen aquest tipus notícies, esbroncades entre companys de vestuari, entrenaments, rodes de premsa, molts de cops diàries i em podria allargar i allargar. No estic en contra que es faci aquest tipus d'informació a través de televisions privades, però les televisions públiques s'haurien de limitar molt aquest tipus de notícies. Algú ha calculat mai el que val desplaçar un equip de televisió o de ràdio cada dia a un entrenament o per esperar que circulin els jugadors en els seus cotxes cap a les instal·lacions esportives? Això és notícia? Per a mi això no és informació seriosa. Crec que s'haguera de replantejar molt aquest tipus de reportatges, perquè valen una milionada cada any i que es fa propaganda gratuïta a entitats que no s'ho mereixen. Evidentment el que és l'esport de masses és el gran punt d'escapament lúdic de molts d'habitants d'aquest planeta i els estats i els governs donen carta blanca en publicitar-lo, perquè s'ha comprovat que si les persones no tenen un entreteniment amb emocions fortes i que capitalitzi la seva atenció, es fixen més en el que fan els que ens governen. I això no ve pas d'ara, ve de temps dels romans, del "Panem et circenses" i que ha continuat fins als nostres dies. Potser ha arribat l'hora de què la gent desperti i vegi que aquesta maniobra manipuladora els afecta tant econòmicament com a psicològicament i socialment. Us deixo aquest vídeo dels Ocean Colour Scene, que no deixa de tocar de resquitllada tot el que us he comentat. Reflexioneu!!!!
Necessita l'escena catalana uns "Mago de Oz"? La veritat espero que no i els Forja no van per aquí. Musicar "El llibre dels feyts" del rei Jaume I té el seu mèrit, com el va tenir la gent d'Eina resseguint el llibre de Sun TzuL'art de la guerrai per descomptat no van pel camí fàcil, ni ensucren excessivament ni fan orquestracions pomposes i buides. I si, hi ha gralles, hi ha doble bombo, hi ha ambientació de l'edat mitjana, però sense passar-se i van pel que toca que és desenvolupar un llibre amb el suport de la música. I aquí teniu en el vídeo un fet cabdal en la història nostrada i és tot el que va passar a Muret. I el rei era el rei, com era llavors i com és ara, un ésser semidiví amb dret a fer el que li dóna la gana: Manllevar una victòria que tenia a tocar sabent-se mil homes, putejar, beure i cometre excessos era el pa de cada dia i que tenim de suportar també en el dia d'avui per part dels monarques, una herència que s'ha volgut disfressar de legitimat, però que en realitat eren i són com capos mafiosos que tenien i tenen dret a tot pel fet d'haver heretat una corona. Espero que us agradi i us deixo un enllaç en el Bandcamp on podreu escoltar la resta dels temes d'aquesta formació. Que ho gaudiu!
