Coincidirem tots que aquest any que dintre d'unes hores acaba ha sigut el més desastrós del que portem de segle. Un any que en el terreny personal he perdut a persones properes, que hem passat uns dies, unes setmanes, uns mesos entre la por, la incredulitat i una crisi com no es recordava des de la Segona Guerra Mundial. El millor que podem fer és passar pàgina i no oblidar els motius de la nostra lluita i sé que no és fàcil, però d'això es tracta, de seguir malgrat les dificultats, encara que això siguin unes paraules molt dites. A LLUITAR, A AGUANTAR I A CAMINAR ENDAVANT!
Em poso melangiós avui. Recordo estar en un camp, carregant userda en el remolc del tractor i sentir aquell tema, efímer, comercial, deliciós, rar que il·luminava una tarda freda en els anys 80 del segle passat. Records de ràdio que transcendeixen el temps i l'espai i arriben com ens viu, que de vegades surten des de la meva habitació per veure la perspectiva dels anys, del pas del temps dintre meu, de què hi ha emocions que poden amb tot i trenquen l'aparent tristesa de les coses.
És molt paradoxal l'inici de moltes bandes de rock d'antuvi i més tractant-se a una de les icones del Stadium Rock dels 80 com són els Simple Minds. Els seus primers treballs excel·lien experimentació i el rock electrònic, àlbums de no massa bona digestió, però tenien perles com la que us presento avui. Vist amb perspectiva van tenir una bona transició fins que aconseguiren a Sparkle in the rain una mescla entre rock grandiloqüent hereu del rock progressiu amb algunes gotes de pop, carn per a les masses que ja poques variacions sobre aquesta fórmula aconseguiren. Aquí els teniu, viatjant al principi quan l'horitzó era cerca i terreny per travessar.
2020 sense cap mena de dubte ha sigut un any per oblidar, amb una crisi planetària que no es veia des de la Segona Guerra Mundial. També ha sigut l'any en què el món veié com la brutalitat policial als Estats Units d'Amèrica no era cap broma amb el cas de George Floyd, com també ha passat a França i com també va passar l'octubre de l'any 2019 a Barcelona i Catalunya. Els qui manen haurien de repensar-se el model de violència que exerceix l'estat i acabar d'un cop amb les morts i els mutilats. Aquest tema és de l'any 1992 molt abans del Black Lives Matter, quan el cantant de la banda en un descans de la gravació, va contemplar com els policies exercien la seva activitat repressora i s'acarnissaven amb un jove negre. Sempre m'ha agradat aquest ritme, aquesta percussió entre hipnòtica i demolidora i que trenca amb les coordenades en la seva majoria guitarrístiques de l'àlbum Vs de Pearl Jam. Per reflexionar i per exigir!
Avui és Nit de Nadal i per a mi sempre ha sigut un dia, uns dies, de sentiments trobats, encara que li tinc més odi que estima. Avui, que es pensa amb la gent necessitada, vull dedicar-ho especialment a la gent que està empresonada injustament, gent que viu a l'exili, gent que no pot estar a casa. Molts que alegrament se senten orgullosos del sistema repressor d'un estat els convidaria que passessin uns dies entre reixes, si tota la verborrea que escampen pel món s'ho val. Avui hauria de ser cada dia, d'ajudar a la gent que ho necessita, a les persones exiliades, dissidents, represaliades que hi ha en aquest món i en la nostra curta vida. Us deixo una cançó d'en Peter Gabriel demanant la llibertat pels presos polítics de Xile i Argentina. Salutacions!!!!
Efectivament, tinc una opinió formada de certs artistes, músics i altra fauna que per alguna estranya raó atrapen a certs sectors de la població que es veuen abocats a un món potser aliè a ells, però que ho prenen com a possessió seva i van escampant pel món la seva tasca missionera, a propagar la bona nova, a dir-nos en la cara que hi ha una mena d'exquisidesa rara i suculenta i que ells ens són els descobridors i degustadors. Recordo fa uns anys quan Madonna va abandonar la seva faceta més "Europe dance" i va passar a la següent fase proclamar-se com a hereva de la Marylin Monroe, amb això va atreure a més d'un intel·lectual de la vella escola, sobretot en la península Ibèrica, amb un cert enyor dels 50 i revivint amb escalf de naftalina en els 80. Un altre cas és el senyor Van Morrison, un músic que ha estat sobrevisquin tota la vida de la brillantor dels seus treballs en els 60. Doncs va ser entrar en els 90 que en Van va aterrar de forma contínua a festivals a Barcelona sobretot, i per art d'encanteri es va convertir en una estrella que per obligació tenia de venir si o si cada any. I he conegut a més d'un "ulleres de pasta", a intel·lectuals passats de voltes i a escriptors guanyadors de premis literaris que posen al "Lleó de Belfast" pels núvols quan aquest senyor mai ha tingut interès en el seu públic, si no que ha anat fent i s'ha trobat sent famós per a una minoria. I arribem al senyor Waits, que a diferència dels altres no va actuar mai per aquí fins fa pocs anys, però que era també una relíquia entre el ramat més condescendent. Amb tot, m'agraden aquests artistes, almenys algunes cançons, però sigui perquè han volgut o perquè així han venut el seu producte, han sigut objecte de culte per a uns quants esnobs. De fet la cançó que us presento servia de capçalera d'un programa de TV3 que no recordo. Espero que ho gaudiu!!!!
Si no vaig errat, aquesta és una de les milers de bandes desaparegudes (bé, té tota la pinta, ja fa 4 anys que no treuen res de nou). Em puc posar nostàlgic, mirar enrere com moltes vegades faig i em pregunto per què aquesta banda amb tant de talent no ha continuat, o d'altres no tan reeixides musicalment, que malgrat tot, tenien empenta, ganes i alguna joia amagada. I no deixa de ser paradoxal també el videoclip, on la companyonia de vegades no és tal, o un confia en les persones i al final és com tot, no hi ha amistats o amors eterns, tot es desgasta, tot acaba irritant i tot s'acaba descomponent. Que ho gaudiu!
Salutacions, amics. Feia molts i molts anys que anava rere aquest videoclip, no fa pas massa que el van penjar al YouTube. De fet el tinc, enllaunat en una cinta de vídeo, però em fa molta mandra haver de treure tot l'aparellatge per reviure els dies de les acaballes de la dècada dels noranta en què el Canal 33 es va convertir per uns mesos en una mena de MTV, a través del programa Sputnik. Allà em teníeu quasi cada matí mirant les novetats musicals, però és que a més, ens regalaven també música alternativa i també música del passat, cosa que crec, no feia massa llavors, la cadena americana. Li tinc bastanta estima a aquest videoclip perquè va ser dels primers que vaig gravar en una de les primeres cintes on tenia en exclusiva videoclips de música. Espero que el gaudiu tant com jo avui, com el vaig gaudir jo en temps passats.
Avui es compleixen tres anys que ens va deixar en Pat DiNizio, cantant i guitarrista de The Smithereens i també en solitari. I aquí reto el meu homenatge i record a un músic ben important per a un servidor. Potser alguns de vosaltres podreu dir que ni era un gran cantant i que tampoc musicalment va descobrir la sopa d'all. Evidentment, inclòs tenia molta tirada pel retro, pels anys daurats del surf, per una devoció desenfrenada pels Beatles i que en alguns dels àlbums de The Smithereens hi havia moltes cançons de farciment. Si i no ho negaré, però tampoc era la seva intenció rebentar estadis o fer un merdós disc de tecno perquè la companyia discogràfica ho demandés. Moltes de les cançons de l'àlbum Blow up reflecteixen moments durs que va passar, també va tenir les seves polèmiques, com fer una cançó demanant la llibertat d'un conegut mafiós com era en John Gotti o desbarrar contra el grunge en el tema "Sick of Seattle". Queda en l'empremta personal quan estava escoltant 1988 el "House we used to live in" fent un any que havia deixat la casa on havia passat la meva infantesa o la versió que vaig mirar de fer a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona del "The world we know", també d'haver-me comprat el disc en solitari d'en Pat, Songs and Sounds, a Barcelona. No crec que sigui el millor cronista del món, però he de reconèixer i que ho notava de seguida, és que el Pat era tot cor, que estimava el rock com l'estimaven en John Lennon, en Buddy Holly o el Stiv Bators. Benvolgut Pat, mercès per la música, ens trobarem de retorn a casa!
El tema que us presento avui és un exemple perfecte de com la música pot emmotllar-se als nous temps i seguir sorprenent. Aquesta cançó va ser composta per Eino Kettunen fa 90 anys a partir d'un tema folklòric popular de Finlàndia. Va ser passant el temps i aquesta tonada es ballava com tantes polques que hi ha al món fins que la formació Loituma a mitjans dels 90 de segle passat en feu una versió a capella ben reeixida. I dotze anys després la cançó es fa famosa a tot el món en utilitzar-la com a fons sonor d'un popular anime japonès i com a servidor també la va conèixer. Personalment m'agrada molt més com la interpreta el quartet, sona nova i fresca, com són els grans temes que sempre es poden posar al dia i difícilment perden el seu encant.
Salutacions, amics. D'entrada ja aviso que aquest article anirà dels successos que van passar després de l'assassinat del beatle, les vivències d'un servidor i el llegat d'en John. No recordo si llavors vaig veure les notícies, eren altres temps i jo tenia altres assumptes a fer, altres distraccions. Però coses de la vida, un company de classe em va insuflar d'una manera que només ho pots veure amb el pas del temps. Havia de ser en febrer del 1981 que aquest amic em va convidar a casa seva que era molt a prop del col·legi, crec que venir també un altre company i allà vam escoltar el Let it be i l'amfitrió va fer referència a la mort d'en John, cosa que si recordo i després vam jugar a un dels primers videojocs, el del ping-pong.
Jo crec que el seu entusiasme inconscientment em va calar, la música sempre m'ha agradat, però no ha sigut fins 40 anys després que veig que aquell dia va ser important, tant a nivell a melòman com a persona interessada en la música. Per a persones alienes, tot això pot sonar a infantil, a menudalla, però és el pas del temps que posa les fites, que potser si aquell dia no hi hagués anat a casa de l'amic, potser ni estaria escrivint. Fins un any després torna ara el record i és la versió que van fer els Roxy Music del "Jealous Guy" i que sonava sempre en el cassete del cotxe, quan anàvem al col·legi al meu darrer curs a la E.G.B., l'any 1982.
I un any després, l'any 1983 va sortir aquesta cançó del meu admirat Mike Oldfield que ell en principi la va compondre pensant en l'assassinat d'en John, de fet, es trobava a Nova York el dia que va ser assassinat.
Han passat 40 anys i en molts de nosaltres segueix viva una de les icones culturals del segle XX i en el terreny personal és així com el recordo. Espero que el celebreu escoltant la seva música i que el món torni a estar en pau d'una punyetera vegada!
Avui us porto a aquesta banda de Benissa i Gata de Gorgos on ens conviden a reflexionar sobre la matança massiva d'animals, que es realitza a cada hora, a cada segon i es compta per milers i milions. He de reconèixer que em va impactar molt el vídeo quan el vaig veure per primera volta, realitzat amb el mínim però amb la màxima cruesa. Però també el missatge que porta la cançó i els números que ens mostren al final. Haurem de reflexionar-hi tots, de què hi fem aquí, a quin model d'indústria càrnica promocionem inconscientment, però no d'una manera superficial, sinó cercant els límits de la nostra ètica. Ací us ho deixo, reflexioneu!
Nota del blogger: Per raons que cita la plataforma Blogger segurament no podreu veure directament aquest vídeo, en tot cas si no podeu verure'l punxant el vídeo ací us deixo un enllaç: https://youtu.be/ZwMPUxLw13g
Em vaig topar amb els amics del present post en un recopilatori de música tenebrosa. Aquesta banda brasilera són gats vells, porten bregant des dels anys 80, encara que el seu LP The Dark Passengerel trobo bastant irregular. Però aquest tema que avui us presento el trobo potent, amb un piano i teclats de fons que s'ajusten com una màquina de precisió, amb una veu entre reptant i macarril i un ritme de piconadora que em retorna a velles sensacions, quan et trobaves una joia enmig d'un femer. Gaudiu, d'aquesta fantàstica bogeria, d'aquests animals llunàtics i que tingueu feliços malsons!!!!
Bé amics, aquesta banda mereix molt, molt ser escoltada i si tenen sort poden arribar molt lluny. Guitarres ajustades, sintetitzadors perfectes, veu profunda i suggeridora i foscor per a res impostada. Pedro Code és el capità d'aquesta increïble banda portuguesa, on es conjumina el millor del post-punk i l'herència gòtica, però sense fantasmades, sense maquillatge, en els vídeos en directe són pròxims i fins i tot fan broma amb el públic. Nascuts com a banda en 2015, no han deixat de parir grans temes: "Embracing the fall", "All I know", "Away", "All Our Demons", " Everything in this Nothingness", "The Winter's Long". Us deixo un enllaç per a escoltar-los:
Si, he tornat a aquest blog 8 anys després de realitzar un darrer post, que a la postre ha sigut "provisional". De vegades m'esbalaeixo de com la meva via com a creador literari, poètic, articulista, guionista ha estat tan calculadament compartimentada i jo sense assabentar-me'n. Faré esment i una mica recordatori, que vaig començar el blog l'any 2009 perquè poèticament estava sec, feia poquíssima producció i escriure articles era un món nou, a part que poc després de començar-lo el vaig dirigir cap a la música, art que m'apassiona en quasi totes les seves vessants. Després de tres anys intensos, en què personalment vaig fer una visió del que havia estat molta de la música que havia viscut, el meu pols articulista va anar caient i vaig obrar bé en fer un article de comiat, perquè el meu camí com a poeta ja estava recomençada i era l'hora de posar tota la carn a la graella i si, ho vaig encertar i he de dir que viscut uns 8 anys poètics intensos i inoblidables, que per descomptat no tanco perquè ara mateix no tinc cap sequera poètica i segueixo escrivint poemes regularment. He tornat per seguir aprofundint en escriure una mica més llarg que un poema i encara que la meva idea era posar-me a treballar en una novel·la, de moment no ho veig clar, tinc unes quantes idees al respecte, però fer-ho no és el mateix que fer versos, requereix més estona, més dedicació i el temps cada cop en trobo més a faltar. No prometo res, no diré si tornaré definitivament a escriure amb regularitat en el blog, però avui m'ha vingut de gust tornar a escriure llarg. Sóc conscient que ha passat molts anys, però sempre hem de caminar i escriure amb esperança, per caminar endavant. Us deixo la música que utilitzat de fons, la que deien muzak en els 80 i que ens sóc un gran consumidor. Moltes gràcies per tornar-me a llegir. Ens veiem aviat en un pròxim post!
