Salutacions, amics. D'entrada ja aviso que aquest article anirà dels successos que van passar després de l'assassinat del beatle, les vivències d'un servidor i el llegat d'en John. No recordo si llavors vaig veure les notícies, eren altres temps i jo tenia altres assumptes a fer, altres distraccions. Però coses de la vida, un company de classe em va insuflar d'una manera que només ho pots veure amb el pas del temps. Havia de ser en febrer del 1981 que aquest amic em va convidar a casa seva que era molt a prop del col·legi, crec que venir també un altre company i allà vam escoltar el Let it be i l'amfitrió va fer referència a la mort d'en John, cosa que si recordo i després vam jugar a un dels primers videojocs, el del ping-pong.
Jo crec que el seu entusiasme inconscientment em va calar, la música sempre m'ha agradat, però no ha sigut fins 40 anys després que veig que aquell dia va ser important, tant a nivell a melòman com a persona interessada en la música. Per a persones alienes, tot això pot sonar a infantil, a menudalla, però és el pas del temps que posa les fites, que potser si aquell dia no hi hagués anat a casa de l'amic, potser ni estaria escrivint. Fins un any després torna ara el record i és la versió que van fer els Roxy Music del "Jealous Guy" i que sonava sempre en el cassete del cotxe, quan anàvem al col·legi al meu darrer curs a la E.G.B., l'any 1982.
I un any després, l'any 1983 va sortir aquesta cançó del meu admirat Mike Oldfield que ell en principi la va compondre pensant en l'assassinat d'en John, de fet, es trobava a Nova York el dia que va ser assassinat.
Han passat 40 anys i en molts de nosaltres segueix viva una de les icones culturals del segle XX i en el terreny personal és així com el recordo. Espero que el celebreu escoltant la seva música i que el món torni a estar en pau d'una punyetera vegada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada