Avui es compleixen tres anys que ens va deixar en Pat DiNizio, cantant i guitarrista de The Smithereens i també en solitari. I aquí reto el meu homenatge i record a un músic ben important per a un servidor. Potser alguns de vosaltres podreu dir que ni era un gran cantant i que tampoc musicalment va descobrir la sopa d'all. Evidentment, inclòs tenia molta tirada pel retro, pels anys daurats del surf, per una devoció desenfrenada pels Beatles i que en alguns dels àlbums de The Smithereens hi havia moltes cançons de farciment. Si i no ho negaré, però tampoc era la seva intenció rebentar estadis o fer un merdós disc de tecno perquè la companyia discogràfica ho demandés. Moltes de les cançons de l'àlbum Blow up reflecteixen moments durs que va passar, també va tenir les seves polèmiques, com fer una cançó demanant la llibertat d'un conegut mafiós com era en John Gotti o desbarrar contra el grunge en el tema "Sick of Seattle". Queda en l'empremta personal quan estava escoltant 1988 el "House we used to live in" fent un any que havia deixat la casa on havia passat la meva infantesa o la versió que vaig mirar de fer a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona del "The world we know", també d'haver-me comprat el disc en solitari d'en Pat, Songs and Sounds, a Barcelona. No crec que sigui el millor cronista del món, però he de reconèixer i que ho notava de seguida, és que el Pat era tot cor, que estimava el rock com l'estimaven en John Lennon, en Buddy Holly o el Stiv Bators. Benvolgut Pat, mercès per la música, ens trobarem de retorn a casa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada