Recomanacions Bandcamp: Then Comes Silence. El ritual d'unes màscares pintades

Tenia ganes de tornar a fer una recomanació del Bandcamp, després d'uns mesos convulsos i més d'aquesta formació, que per una raó o una altra, m'apareixia recomanada en el meu Youtube fa la tira d'anys, com diuen, els camins dels algoritmes són inescrutables.

Tampoc faré un llarg discurs radiografiant la trajectòria de la banda, però l'espoleta que m'ha fet decidir a dedicar-li un article ha sigut que l'altre dia, participant en una d'aquestes preguntes aleatòries que es fan per la xarxa, vaig posar una tonada d'aquesta formació i al paio que preguntava li va agradar de forma immediata. I és que els nostres amics suecs tenen una mica de tot del que ens agrada, una mica de gòtic, una mica de shoegaze, una mica d'alternatius i podem afegir també, ecos del glam més profund, de fet el cantant i líder és com un fill bastard d'en Brian Ferry i que li ha tocat tota l'herència.

Nascuda en el 2012, aquesta banda ja el mateix any publiquen i la seva ascensió ha sigut meteòrica, malgrat que ha patit canvis en la seva formació, però ha mantingut fins avui, un esperit fresc, renovador, però respectant els avantpassats que tant els hi deuen.

Us poso uns quants temes, com "Strangers", que és una cançó que t'atrapa a l'instant, potser el seu tema més conegut. 

Strangers - Then Comes Silence

"Rise To The Bait", o com posar-nos en situació i participar en el seu particular carnaval. 

 

Rise To The Bait - Then Comes Silence

 

I quan va ser hora del confinament per la puta pandèmia, ells i uns amics es van despenjar amb aquest tribut a la Velvet Underground.  

All Tomorrow's Parties - Then Comes Silence & Friends

 

En aquesta tonada, fent duet amb Karolina Engdahl, hipnòtica genialitat que ens tornen a captivar. 

 

Ritual - Then Comes Silence

 

I aquí posen molt al davant, l'estètica, entre inquietant, clown i rememorant les figures més enlluernadores de principis dels anys 70... 

 

Dark End - Then Comes Silence

 

 

Bandcamp:  Then Comes Silence

Sobre polítics... (II) Retrats

 

En aquest següent capítol d'aquesta sèrie dedicada als polítics, farem esment de la preeminència dels personatges i la seva importància en la política. Una de les premisses fonamentals de qualsevol projecte polític és que tingui un mascaró de proa, un personatge, algú que es vegi que tira el carro. I he de dir, que els intents de què un partit polític avanci sense això, amb diferents i diversos rostres ha sigut en la majoria dels casos, condemnat al fracàs. I és que la figura del sacerdot, del rei, del mandatari tribal està molt arrelat en el nostre subconscient i és un pas natural quan les coses s'ha volgut democratitzar. Farem avui, el retrat de quatre polítics i el seu impacte en el món de la música.

Una dels polítics que més coneguda que ha tingut i faltaria més, en un indret en què la música és part fonamental de la seva cultura ha sigut la Margaret Thatcher, que en la majoria dels casos ha sigut per mal, dels Pogues al Morrisey, tots la van crucificar o directament han volgut que el seu cap fos guillotinant. Inclòs quan va morir, va pujar a la llista d'èxits un tema inclòs en la pel·lícula "El màgic d'Oz" que s'anomena "Ding Dong! The Witch Is Dead" ("Ding Dong! la bruixa està morta). I l'Elvis Costello també hi va posar cullerada, amb un tema tranquil, però la direcció de la daga i a qui anava dirigida és més que clara. 

 

Tramp The Dirt Down - Elvis Costello

 

Aquest tema dels Preachers no és tan punyent com el de l'Elvis, aquí es fa una fotografia clara i amb poques metàfores de qui va ser president dels Estats Units, una mica és com un resum de la pel·lícula de l'Oliver Stone dedicada a aquest personatge. 

 

The Love of Richard Nixon - Manic Street Preachers

 

En aquest següent retrat, parlo en mode molt local i molta gent de Girona sap de sobres a qui va dirigit aquest tema i que és el scalextric. Un senyor tòxic en mode màxim, especialista a fer "alcaldades", no complir la paraula donada, destrossar entorns naturals o que gaudia de fotre al personal amb una actitud xulesca i prepotent. I per a més inri, la Generalitat l'han reclamat perquè fes de conseller un altre cop, quan era un element més que liquidat. Una peça, una perla, algú que hem patit a Girona i després per extensió, a Catalunya. 

 

En Quimet i en Rapatani - Parriana

 

Per acabar, el que és el pas per la presó per les idees polítiques, com han sigut exemple alguns políticsaquí a Catalunya, en Nelson Mandela, molts de dissidents russos, coreans, xinesos i molts que no coneixem on paren i pateixen aquesta tortura en vida com és estar engarjolat. I un dels que pateixen una presó de més llarga durada és en Leonard Peltier, pres des del 1976 i que totes les revisions i clemències per treure'l d'aquest infern han sigut infructuoses. Potser el positiu d'això ha sigut que els Rage Against the Machine van fer un dels seus temes més coneguts i que molta gent del planeta conegués la situació injusta del senyor Peltier. Gaudim d'aquests temes i també reflexionem-hi!

 

Freedom - Rage Against the Machine 

Dignitat i presencia incoscient. Don't Wanna Lose - Maggie Reilly

  

M'ha passat més d'un cop, davant d'un fet important, la música, les cançons m'han acompanyat de forma subtil i parlant-me de forma inconscient. Vaig perdre a una persona important i de forma curiosa aquest tema es repetia en aquell període de temps, es mostrava com una clau d'una suposada "matrix". I no era una versió de l'àlbum, sinó aquesta mateixa actuació de l'estimada Maggie, ja amb els anys notant-se, però ella estava allà, amb tota la dignitat i la pulcritud que sempre l'ha caracteritzat. Gràcies pel teu missatge, amiga. Continuem, malgrat no voler perdre, continuem i seguim caminant.

 

Avui fa 30 anys: Purple - Stone Temple Pilots. 1994, un gran any per a la música

Amb un peu en el cim i l'altre en l'abisme

Avui us faré memòria d'un dels grans àlbums dels 90 i potser la millor obra d'aquest quartet californià. Diré també, que és una obra filla del seu temps i amb alguns tòpics del rock and roll que tampoc ells van esquivar. En aquest treball hi trobareu un punt de surrealisme, un punt en què s'aborden les relacions personals, potser alguna gota d'existencialisme i pessimisme i musicalment hi ha moments que té un cert punt pesant, que tampoc ells el finten sinó que l'abracen totalment. Nogensmenys, l'èxit sense esmenes que van aconseguir, el talent abocat, el somni de qualsevol de poder regnar dalt d'un escenari es van truncar per les maleïdes addiccions, sobretot del cantant, que al final van ser el que va posar fi a la seva vida. Es torna a repetir la història, en què una infància marcada pot destruir una carrera curulla de fites aconseguides.
Fem una breu pinzellada sobre la trajectòria dels Stone Temple Pilots fins al llançament de l'àlbum que avui us rememoro. Qui ha estat el pal de paller d'aquesta banda ha sigut en Robert DeLeo, el baixista, que va bastir la banda ja des d'un principi i que ha aportat la major part de la força creativa en la música. Ell va ser qui va conèixer al cantant i compositor de gairebé totes les lletres, el Scott Weiland, a mitjans dels anys 80 i va ser aquí quan la banda va començar a caminar, amb Eric Kretz a les baquetes i el germà d'en Robert, en Dan DeLeo a la guitarra després que la formació patís molts canvis de components i també en el seu nom primigeni que era Mighty Joe Young i que van haver de canviar perquè ja hi havia una altra banda que també utilitzava el mateix nom. Ja des d'un començament va haver-hi moltes sospites que la banda va provar moltes maneres d'escalar, i per això se'ls ha acusat de ser una banda de laboratori, que la veu del Scott s'assembla molt a la d'en Eddie Vedder, etc. A començaments dels 90 ja tenen una bona base de fans a San Diego i en el 1992 treuen el Core, un excel·lent àlbum de debut, molt ben rebut per tot el sector alternatiu i per la crítica. I arribem a l'any 1994, amb el llançament d'aquest àlbum i que ara us desgrano alguns dels temes que el conformen.
Obren foc amb "Meatplow", un tall ple de guitarres pesants amb un més que aconseguit solo i on el Scott sense embuts, ens mostra un text hereu de l'Orwell a 1984, ja sabeu, que ens fan xantatge amb les nostres imatges, amb l'odi i el Gran Germà ens corregeix els nostres errors. 

Meatplow - Stone Temple Pilots

"Vasoline", el single que els va portar al cim de les llistes d'èxits musicals, és una cançó on surt l'addició del Scott, de sentir-se atrapat i vigilat. Una apreciació personal que hi trobo en el videoclip és que hi ha com una mena d'homenatge a dues bandes. Una és a l'estètica emprada a "Black Hole Sun" dels Soundgarden, sobretot en la senyora i el gos i en el pallasso i la seva ganyota final. I l'altra a Alice in Chains, on fan aparèixer una nena amb un pot, però no ple de mosques, com a "Jar of Flies" sinó de papallones. Us deixo el vídeo perquè opineu. 

 

Vasoline - Stone Temple Pilots

 

"Interstate Love Song" és un tema que mai li he acabat d'agafar el punt, amb tot i sobretot a Amèrica és un dels temes més reconeguts de la banda. Aquí el Scott aborda el tema de la mentida i fent-ho des del punt de vista de la seva xicota. El Scott l'enganyava, dient-li que feia net de la seva addicció, quan estava de gira i feia un paper ben galdós quan li trucava des de l'altra punta dels "states". 

 

Interstate Love Song - Stone Temple Pilots

 

Per a mi, "Still Remains" és de les millors tonades d'aquest disc i una de les més belles cançons dels 90, reflectint l'amor incondicional, per a mi és extraordinària. 

 

Still Remains - Stone Temple Pilots

"Pretty Penny" és un tall acústic, que tant s'estilava en els 90 i aquí el Scott torna a incidir de forma al·legòrica amb els seus problemes amb les substàncies, no es pot negar que era ben honest a l'hora de mostrar les seves dificultats a tothom. 

 

Pretty Penny - Stone Temple Pilots

Un tema que navega entre l'acústic i l'elèctric és "Big Empty", que va ser el primer single d'aquest àlbum i que va formar part de banda sonora de "The Crow", on es van aplegar les bandes que ho petaven en aquell moment. I "Unglued" és hard rock sense complexos, per corejar i cridar-la fins que no et deixa aire, una altra tema que certifica el mestratge dels Pilots, com no podria ser d'altra manera. 

 

Unglued - Stone Temple Pilots

Sap molt de greu que aquesta formació tingués una trajectòria erràtica, sabien que tenien un frontman extraordinari i no en podien prescindir. Vull deixar-ho aquí, per tornar a escoltar la veu del Scott, que malgrat ell no ser-hi, continuarà brollant...