Avui fa 30 anys: Purple - Stone Temple Pilots. 1994, un gran any per a la música

Amb un peu en el cim i l'altre en l'abisme

Avui us faré memòria d'un dels grans àlbums dels 90 i potser la millor obra d'aquest quartet californià. Diré també, que és una obra filla del seu temps i amb alguns tòpics del rock and roll que tampoc ells van esquivar. En aquest treball hi trobareu un punt de surrealisme, un punt en què s'aborden les relacions personals, potser alguna gota d'existencialisme i pessimisme i musicalment hi ha moments que té un cert punt pesant, que tampoc ells el finten sinó que l'abracen totalment. Nogensmenys, l'èxit sense esmenes que van aconseguir, el talent abocat, el somni de qualsevol de poder regnar dalt d'un escenari es van truncar per les maleïdes addiccions, sobretot del cantant, que al final van ser el que va posar fi a la seva vida. Es torna a repetir la història, en què una infància marcada pot destruir una carrera curulla de fites aconseguides.
Fem una breu pinzellada sobre la trajectòria dels Stone Temple Pilots fins al llançament de l'àlbum que avui us rememoro. Qui ha estat el pal de paller d'aquesta banda ha sigut en Robert DeLeo, el baixista, que va bastir la banda ja des d'un principi i que ha aportat la major part de la força creativa en la música. Ell va ser qui va conèixer al cantant i compositor de gairebé totes les lletres, el Scott Weiland, a mitjans dels anys 80 i va ser aquí quan la banda va començar a caminar, amb Eric Kretz a les baquetes i el germà d'en Robert, en Dan DeLeo a la guitarra després que la formació patís molts canvis de components i també en el seu nom primigeni que era Mighty Joe Young i que van haver de canviar perquè ja hi havia una altra banda que també utilitzava el mateix nom. Ja des d'un començament va haver-hi moltes sospites que la banda va provar moltes maneres d'escalar, i per això se'ls ha acusat de ser una banda de laboratori, que la veu del Scott s'assembla molt a la d'en Eddie Vedder, etc. A començaments dels 90 ja tenen una bona base de fans a San Diego i en el 1992 treuen el Core, un excel·lent àlbum de debut, molt ben rebut per tot el sector alternatiu i per la crítica. I arribem a l'any 1994, amb el llançament d'aquest àlbum i que ara us desgrano alguns dels temes que el conformen.
Obren foc amb "Meatplow", un tall ple de guitarres pesants amb un més que aconseguit solo i on el Scott sense embuts, ens mostra un text hereu de l'Orwell a 1984, ja sabeu, que ens fan xantatge amb les nostres imatges, amb l'odi i el Gran Germà ens corregeix els nostres errors. 

Meatplow - Stone Temple Pilots

"Vasoline", el single que els va portar al cim de les llistes d'èxits musicals, és una cançó on surt l'addició del Scott, de sentir-se atrapat i vigilat. Una apreciació personal que hi trobo en el videoclip és que hi ha com una mena d'homenatge a dues bandes. Una és a l'estètica emprada a "Black Hole Sun" dels Soundgarden, sobretot en la senyora i el gos i en el pallasso i la seva ganyota final. I l'altra a Alice in Chains, on fan aparèixer una nena amb un pot, però no ple de mosques, com a "Jar of Flies" sinó de papallones. Us deixo el vídeo perquè opineu. 

 

Vasoline - Stone Temple Pilots

 

"Interstate Love Song" és un tema que mai li he acabat d'agafar el punt, amb tot i sobretot a Amèrica és un dels temes més reconeguts de la banda. Aquí el Scott aborda el tema de la mentida i fent-ho des del punt de vista de la seva xicota. El Scott l'enganyava, dient-li que feia net de la seva addicció, quan estava de gira i feia un paper ben galdós quan li trucava des de l'altra punta dels "states". 

 

Interstate Love Song - Stone Temple Pilots

 

Per a mi, "Still Remains" és de les millors tonades d'aquest disc i una de les més belles cançons dels 90, reflectint l'amor incondicional, per a mi és extraordinària. 

 

Still Remains - Stone Temple Pilots

"Pretty Penny" és un tall acústic, que tant s'estilava en els 90 i aquí el Scott torna a incidir de forma al·legòrica amb els seus problemes amb les substàncies, no es pot negar que era ben honest a l'hora de mostrar les seves dificultats a tothom. 

 

Pretty Penny - Stone Temple Pilots

Un tema que navega entre l'acústic i l'elèctric és "Big Empty", que va ser el primer single d'aquest àlbum i que va formar part de banda sonora de "The Crow", on es van aplegar les bandes que ho petaven en aquell moment. I "Unglued" és hard rock sense complexos, per corejar i cridar-la fins que no et deixa aire, una altra tema que certifica el mestratge dels Pilots, com no podria ser d'altra manera. 

 

Unglued - Stone Temple Pilots

Sap molt de greu que aquesta formació tingués una trajectòria erràtica, sabien que tenien un frontman extraordinari i no en podien prescindir. Vull deixar-ho aquí, per tornar a escoltar la veu del Scott, que malgrat ell no ser-hi, continuarà brollant...