Com vaig dir en el meu article sobre l'àlbum Ceremony (➜ AQUÍ), en aquest següent disc és on l'Ian Astbury tallaria més el bacallà, perquè sabia que ja tenia molt poc marge per innovar o almenys, trencar l'empremta que tenien The Cult de banda de hard rock amb tots els típics tòpics d'aquest tipus de formacions, de fet van travessar amb la gira del Ceremony, moments molt autodestructius, ja llavors la col·laboració amb el Billy Duffy era molt difícil. Posem-nos en situació: el grunge estava en el seu pic, bandes com Metallica també havien emprès el camí alternatiu, esgarrifant a més d'un fan. I el que van fer els nostres amics i crec que en part van fer bé fou mirar enrere i de fet, aquest àlbum és un gest de desconstrucció, de poar a on la crítica els va posar en un altar. Doncs si, els nostres amics es van fixar en el seu àlbum Love, aquesta psicodèlia amb algun toc gòtic tan "sui generis" va ser la idea de refer el seu camí i mirar de no ser el següent dinosaure que es repeteix com un lloro. Malauradament, ja no aconseguirien fer cançons com "Revolution", "Nirvana", "Hollow Man" o "Rain", en aquest àlbum hi ha tocs un punt més obscurs, un punt més sòrdids, però no tenen el carisma, el glamur, la potència del seu disc del 1985 i com era d'esperar, rere aquesta renovada façana hi ha, sense que l'Ian ho pugui evitar, tot el rerefons hardrocker, en Billy Duffy amb algunes coses sí que deixaria fer, però tots els àlbums més potents i en definitiva, més triomfadors també van deixar la seva petja permanent a la banda. Aquests darrers dies només he fet que escoltar-lo i a parer meu no arriba a l'alçada d'un Sonic Temple, però si considero que està en paral·lel amb el Ceremony, no té un single tan clar com el "Wild Hearted Son", però no té tantes cançons de farciment; els temes que podem anomenar com a secundaris són aquí molt més sòlids. El moment d'arrencada d'aquest àlbum que no pot ser més anticlimàtica, estranya, amb un piano i un baix que ens endinsen amb el "Gone", em recorda un xic a l'inici del "Dazed and Confused" dels Led Zeppelin. La tonada va travessant capes d'una guitarra desfermada en to Hendrix amb altres on torna la part més calmada, si volien descol·locar als seus incondicionals, de debò que ho van fer segur; la lletra tracta el món de l'adolescència, on t'han deixat sense xicota i penjat d'alguna substància poc aconsellable.
Gone - The Cult
El primer single fou "Coming Down (Drug Tongue)", que sí hauria sigut un tema d'inici espectacular; aquí primen els efectes de guitarra, la veu poderosa de l'Ian, una cançó que per res es fa embafadora i és afermada com un roure centenari. I on es tornen a tractar el tema de les substàncies i amb un marc de fons hippie, per imaginar-nos per on van els trets.
Coming Down (Drug Tongue) - The Cult
Un tema que s'apropa molt al Love és "Real Grrrl", amb aquestes guitarres que sonen per una part amb un punt psicodèlic i en d'altres es decanten cap a un rock més dur i aquí l'Ian declarant que està penjadíssim per la seva xicota.
Real Grrrl - The Cult
Si hi ha un tema que és on The Cult fan un màxim esforç per deslliurar-se del seu llast més hardrocker és amb "Black Sun", sis minuts i escaig d'un tall musicalment captivador inclòs solemne, que jo diria que té certa sintonia amb el llegat de The Doors, on l'Ian fa denúncia de l'assetjament i maltractament infantil i que ell també va patir. Un dels temes que més m'agrada d'aquest disc.
Black Sun - The Cult
Una altra tonada remarcable és "Joy", que és una barreja estranya, increïble, al·lucinada, d'un munt de coses; hi ha una guitarra lacerant, un orgue que no podia ser més punyent i protagonista, inclòs el solo té un toc jazzístic, senzillament genial!
Joy - The Cult
"Star" va ser el segon single i sona als Cult de tota la vida, de dalt a baix, no hauria desentonat gens en el Ceremony o en el Electric, encara que té el toc més psicodèlic a la guitarra i aquí l'Ian torna amb un tema devocional envers la seva noia, fregant el fetitxisme i el que faci falta.
Star - The Cult
A "Emperor's New Horse", l'Ian fa un repàs de la seva vida de rocker, des de la seva experiència amb les substàncies fins al seu avorriment que li produeix promocionar-se a la BBC. Per altra banda, no és fàcil desempallegar-se del passat i és que a "Be Free" sonen més tòpics, més en la seva línia que aquí hi cauen de quatre grapes, però ho sento pels seus detractors, és un tema que m'encanta, amb aquest toc del wha-wha i el solo tan típic del Billy Duffy.
Be Free - The Cult
I "Saints are Down", en la línia dels temes lents i tranquils del Ceremony i aquí, encara que sembla que torna a dedicar-li un tema a la seva xicota, però també reflexiona sobre la pèrdua de poder de les creences.
Saints are Down - The Cult
Malauradament, aquest treball no va funcionar, les vendes foren escasses i el que malament anava, més hi va anar. I després de la gira, The Cult semblava que s'havien acabat, de fet no va ser fins 7 anys després que tornarien a gravar un àlbum d'estudi, però això, amics, és una altra història.
Vull esmentar i celebrar amb vosaltres aquest recorregut de 20 anys dels Carcoma. Amb el Juanvi ens coneixem des de fa molts anys i he tingut la sort de conèixer-lo en persona juntament amb el Vi Cent l'any 2013. I es que Carcoma ha sigut una banda honesta que, a poc a poc, ha anat escalant des d'un racó de la Marina i han pogut afermar una carrera que molts ja voldrien i el que crec que és més interessant: que han fet compatible la vida de cada dia amb el fet de bastir una banda de rock. M'ha tret un somriure veure que el llunyà 2010, amb les primeríssimes passes d'aquest humil blog, els vaig fer una recomanació MySpace, juntament amb un repàs del seu primer treball Mejor en el infierno (➜ AQUÍ). Gràcies Carcoma, per aquests 20 anys, felicitacions per materialitzar el somni d'una banda de rock i que el rock es una visió de vida, un cor que batega amb nosaltres i vosaltres. FORÇA CARCOMA!
Un
altre àlbum paradigmàtic que cau i que va ser important per a mi,
perquè em va marcar, inclòs tinc la vivència que la primera volta que
vaig sentir parts d'aquest disc va ser a la Virgin Megastore de
Barcelona i que allà mateix me'l vaig comprar. A principis d'aquest any
quan vaig començar a programar els àlbums que sortirien en aquesta
sèrie, tenia en la ment ser molt crític amb aquest treball, en aquest
moment no ho seré tant, ja que entenc millor la intrahistòria de la
producció del disc i també, es compren que estava passant a la banda.
Abans de tirar-nos de cap, recomanar-vos l'article que vaig fer de
manera conjunta amb el Midas del blog EXQUISITECES (➜ AQUÍ), on es fa una anàlisi en profunditat de quasi la totalitat de carrera de la banda d'Athens: R.E.M.: CRÓNICA ACELERADA(➜ AQUÍ). Després de fer dos àlbums, dels millors de la dècada dels 90, com són l'Out of Time i l'Automatic for the People,
els R.E.M. volien tornar a la carretera amb un nou àlbum, estàvem en
una època en el pic del grunge i el que no tindrien d'haver fet mai és
posar-se en línia del que es feia. No, el present àlbum no és una
tornada als dies del Green, que hauria sigut potser una via molt més
exitosa i segura. Però el que basteix la banda d'Athens a partir
d'aquest treball fins al Reveal és una recol·locació de tots els
paràmetres, replantejar-se molt cap on anar i sobretot i crec que és una
de les raons del perquè volien fer un gir tan dràstic és precisament
que els seus dos discs anteriors no els llastressin a l'hora d'avançar
en la seva carrera, cosa que no acabaren d'aconseguir, com ja veurem més
endavant. És per això que no és un disc reeixit, diríem que els seus
objectius s’assoleixen només a mitges, tenien ganes
d'experimentar i retrobar-se amb el seu caire més rocker. Evidentment,
no només volien rockejar però tampoc és un salt el buit. Volien provar coses noves i és normal que hi hagi punts imperfectes,
construccions que s'ensorren i també encerts. A més, la gravació va
estar marcada per la mort d'en Kurt Cobain i la d'en River Phoenix, a
qui li dediquen aquest treball. Sobta que després de fregar la
perfecció tant estilística, com musical, aquí comencen a fixar-se massa
en les coses del famoseig, a donar-se el luxe d'escriure cançons
estúpides, barrejant-les amb temes ben seriosos. Inclòs estèticament van
canviar, el Michael Stipe ja a partir d'aquí lluiria el cap rapat i el
Mike Mills es va deixar el cabell llarg i va començar a lluir vestits
llampants. Fem un repàs de la llista de cançons. Quan van llançar el
single "What's The Frequency, Kenneth?" no em va impressionar gens, de
fet, em sonava a cançó R.E.M. tipus, personalment i encara el dia
d'avui, no li trobo ni la gràcia, ni és que tingui massa ganes de
posar-la. A sobre tracta sobre un fet ocorregut al presentador de TV Dan
Rather que va rebre una allisada per part d'uns desconeguts mentre
repetien el títol de la cançó, sense que res tingués sentit. En
declaracions del Michael, el tema és uns avis a la gent madura que no
s'assabenta del que passa. Només ens faltava això, que es posseïssin
moralistes, en fi...
What's The Frequency, Kenneth? - R.E.M.
El
primer cop que vaig sentir el "Crush With Eyeliner" em va encantar com
sonava la guitarra, amb aquest efecte tremolo del pedal Boss TR-2,
inclòs em vaig mirar de fer-me amb un quan tenia la banda. Amb el temps,
encara que trobo interessant com en Peter Buck va filar l'efecte, però
tot lo altre, bfff. Començant per la lletra, absurda, sembla una sobrada
típica del Michael i acabant amb videoclip, on surten uns japonesos
fent pallassades i que els hi té d'importar un zero a l'esquerra el que
fan en Berry i companyia.
Crush With Eyeliner - R.E.M.
A
partir d'aquí l'àlbum millora amb tres temes que són bastant encertats i
en la meva visió personal, són el bastiment en segon pla que aguanten
tot l'àlbum i que per sort, tenen ecos dels R.E.M. més clàssics. "King
of Comedy" és com penso que haurien d'haver rutllat les coses, amb un
ritme sense aturador i amb un so gruixut, amb les guitarres d'en Buck
acompanyant i saturant els beats, en Michael amb la veu tractada i la
veu femenina fent de rèplica i suavitzant el conjunt. I aquesta aturada
dels beats que fan poc abans del final amb aquest arpegiat és simplement
sensacional.
King of Comedy - R.E.M.
"I
Don't Sleep, I Dream", un mig temps majestuós, com solament els R.E.M.
saben fer, inclòs aquí el falset d'en Michael a la tornada li escau. La
lletra és una relació d'estira- afluixa on hi són presents els somnis i
també, tot el que es pot imaginar que es fa al llit.
I Don't Sleep, I Dream - R.E.M.
Amb
"Star 69" recuperem a la banda que sap fer un tema que saltironeja,
àgil, alguna cosa que va quedar entre el Document i el Green i aquí a la
lletra, el Michael fent de queixós i repassant un llistat d'acusacions
sobre algú que el va putejar fort.
Star 69 - R.E.M.
En aquest tram, l'àlbum torna a trontollar, amb bons i mals moments. "Strange
Currencies" és un dels temes més avorrits que han fet mai, el sorprenent
és que sortís com a single; igual que "Tongue", una collonada a les
lletres d'en Michael, fent tot el tema en falset i amb un irritant
orgue, que per experimentar em val, però per a res més, és un tall que
quan l'has escoltat una vegada, no vols que es creui mai més amb tu.
"Bang and Blame", també va ser single, un tema que no fa ni fred ni
calor, té un punt poderós a la tornada i un bon solo, però res més. "I
Took Your Name" aquí es torna amb so del pedal de guitarra Boss TR-2,
que ja s'ha utilitzat abans a "Crush With Eyeliner" però tot està molt
més compacte, sona més poderós a l'hora de construir la tonada, dels
temes que més m'agraden del Monster.
I Took Your Name - R.E.M.
"Let
Me In" és el tema que dedicaren a Kurt Cobain, musicalment m'avorreix,
aquesta guitarra distorsionada tota l'estona, sona com una rentadora
centrifugant, malgrat que l'orgue aquí està superb i que té un vessant trist i que fa molt bon acompanyament amb la lletra,
on resideix realment el valor d'aquesta tonada, és com si en Kurt hagués
dictat les paraules a en Michael.
Let Me In - R.E.M.
I
"Circus Envy", un tema potent, que guspireja com un cable pelat en una
banyera, que m'haguessin posat dos temes més en la mateixa línia com
aquest, l'àlbum hauria guanyat. Sens dubte és un tema teletransportat
dels dies del Green, de guitarres pesants i del perquè aquesta banda fou
gran.
Circus Envy - R.E.M.
Fins
fa poc que m'he assabentat del perquè aquest àlbum no és ni té l'alçada
de treballs anteriors i és que la banda va haver-hi un moment que va
estar a punt de trencar-se i potser els va costar més del que haguessin
volgut, era molt el pes que van tenir de l'Out of Time i de l'Automatic
for the People, que de fet, en el seu següent àlbum, el New Adventures
in Hi-Fi, mostren la part que els hi escorava més i era una continuació
natural dels dos treballs esmentats i que la seva influència ja no els
deixaria en la resta de la seva carrera. En febrer del 1995 vaig
assistir al concert que van oferir els R.E.M. al Palau Sant Jordi de
Barcelona, en la seva primer actuació en terres catalanes i em va
decebre molt que el Monster fora el fil conductor del setlist, quan és
un treball amb atzagaiades i temes que més els hi calia estar en el
calaix dels temes experimentals, deixant de banda moltes cançons
clàssiques que aquell cop no van voler tocar, que hi farem.
Estic recordant l'any 1994, no només a nivell musical, sinó també cinematogràfic, amb grans pel·lícules com la que us porto avui. Amb pocs elements, Roman Polanski aconsegueix treure a la llum el pitjor de la naturalesa humana i justament aquesta peça musical es transforma en un vòrtex d'horror i tortura. Encara que a l'escena final sembla que "la vida continua", en realitat no és així. Quan un queda marcat pel passat, és com un ganivet clavat que mai més podràs treure.
És dur lluitar contra un mateix, perquè un mateix és el pitjor crític,
el més àcid oponent, el més sarcàstic censor. Fa uns dies que res m'ha
rutllat i un mateix veu que més errors no pot cometre. Per això
m'identifico totalment amb aquest tema, interpretat en el mític programa
"Plàstic". Tampoc és fàcil aixecar-se, ni tirar endavant; en això estic i aquest petit article n'és una mostra.
