Avui fa 30 anys: Monster - R.E.M. 1994, un gran any per a la música

Nadant en el sorramoll

Un altre àlbum paradigmàtic que cau i que va ser important per a mi, perquè em va marcar, inclòs tinc la vivència que la primera volta que vaig sentir parts d'aquest disc va ser a la Virgin Megastore de Barcelona i que allà mateix me'l vaig comprar. A principis d'aquest any quan vaig començar a programar els àlbums que sortirien en aquesta sèrie, tenia en la ment ser molt crític amb aquest treball, en aquest moment no ho seré tant,  ja que entenc millor la intrahistòria de la producció del disc i també, es compren que estava passant a la banda. Abans de tirar-nos de cap, recomanar-vos l'article que vaig fer de manera conjunta amb el Midas del blog EXQUISITECES (➜ AQUÍ), on es fa una anàlisi en profunditat de quasi la totalitat de carrera de la banda d'Athens: R.E.M.: CRÓNICA ACELERADA (➜ AQUÍ).
Després de fer dos àlbums, dels millors de la dècada dels 90, com són l'Out of Time i l'Automatic for the People, els R.E.M. volien tornar a la carretera amb un nou àlbum, estàvem en una època en el pic del grunge i el que no tindrien d'haver fet mai és posar-se en línia del que es feia. No, el present àlbum no és una tornada als dies del Green, que hauria sigut potser una via molt més exitosa i segura. Però el que basteix la banda d'Athens a partir d'aquest treball fins al Reveal és una recol·locació de tots els paràmetres, replantejar-se molt cap on anar i sobretot i crec que és una de les raons del perquè volien fer un gir tan dràstic és precisament que els seus dos discs anteriors no els llastressin a l'hora d'avançar en la seva carrera, cosa que no acabaren d'aconseguir, com ja veurem més endavant.
És per això que no és un disc reeixit, diríem que els seus objectius s’assoleixen només a mitges, tenien ganes d'experimentar i retrobar-se amb el seu caire més rocker. Evidentment, no només volien rockejar però tampoc és un salt el buit. Volien voler provar coses noves i és normal que hi hagi punts imperfectes, construccions que s'ensorren i també encerts. A més, la gravació va estar marcada per la mort d'en Kurt Cobain i la d'en River Phoenix, a qui li dediquen aquest treball.
Sobta que després de fregar la perfecció tant estilística, com musical, aquí comencen a fixar-se massa en les coses del famoseig, a donar-se el luxe d'escriure cançons estúpides, barrejant-les amb temes ben seriosos. Inclòs estèticament van canviar, el Michael Stipe ja a partir d'aquí lluiria el cap rapat i el Mike Mills es va deixar el cabell llarg i va començar a lluir vestits llampants. Fem un repàs de la llista de cançons.
Quan van llançar el single "What's The Frequency, Kenneth?" no em va impressionar gens, de fet, em sonava a cançó R.E.M. tipus, personalment i encara el dia d'avui, no li trobo ni la gràcia, ni és que tingui massa ganes de posar-la. A sobre tracta sobre un fet ocorregut al presentador de TV Dan Rather que va rebre una allisada per part d'uns desconeguts mentre repetien el títol de la cançó, sense que res tingués sentit. En declaracions del Michael, el tema és uns avis a la gent madura que no s'assabenta del que passa. Només ens faltava això, que es posseïssin moralistes, en fi...

What's The Frequency, Kenneth? - R.E.M.

El  primer cop que vaig sentir el "Crush With Eyeliner" em va encantar com sonava la guitarra, amb aquest efecte tremolo del pedal Boss TR-2, inclòs em vaig mirar de fer-me amb un quan tenia la banda. Amb el temps, encara que trobo interessant com en Peter Buck va filar l'efecte, però tot lo altre, bfff. Començant per la lletra, absurda, sembla una sobrada típica del Michael i acabant amb videoclip, on surten uns japonesos fent pallassades i que els hi té d'importar un zero a l'esquerra el que fan en Berry i companyia.

 

Crush With Eyeliner - R.E.M.

 

A partir d'aquí l'àlbum millora amb tres temes que són bastant encertats i en la meva visió personal, són el bastiment en segon pla que aguanten tot l'àlbum i que per sort, tenen ecos dels R.E.M. més clàssics. "King of Comedy" és com penso que haurien d'haver rutllat les coses, amb un ritme sense aturador i amb un so gruixut, amb les guitarres d'en Buck acompanyant i saturant els beats, en Michael amb la veu tractada i la veu femenina fent de rèplica i suavitzant el conjunt. I aquesta aturada dels beats que fan poc abans del final amb aquest arpegiat és simplement sensacional.

King of Comedy - R.E.M.

"I Don't Sleep, I Dream", un mig temps majestuós, com solament els R.E.M. saben fer, inclòs aquí el falset d'en Michael a la tornada li escau. La lletra és una relació d'estira- afluixa on hi són presents els somnis i també, tot el que es pot imaginar que es fa al llit.

 

 I Don't Sleep, I Dream - R.E.M.

Amb "Star 69" recuperem a la banda que sap fer un tema que saltironeja, àgil, alguna cosa que va quedar entre el Document i el Green i aquí a la lletra, el Michael fent de queixós i repassant un llistat d'acusacions sobre algú que el va putejar fort.

 

Star 69 - R.E.M.

En aquest tram, l'àlbum torna a trontollar, amb bons i mals moments. "Strange Currencies" és un dels temes més avorrits que han fet mai, el sorprenent és que sortís com a single; igual que "Tongue", una collonada a les lletres d'en Michael, fent tot el tema en falset i amb un irritant orgue, que per experimentar em val, però per a res més, és un tall que quan l'has escoltat una vegada, no vols que es creui mai més amb tu. "Bang and Blame", també va ser single, un tema que no fa ni fred ni calor, té un punt poderós a la tornada i un bon solo, però res més. "I Took Your Name" aquí es torna amb so del pedal de guitarra Boss TR-2, que ja s'ha utilitzat abans a "Crush With Eyeliner" però tot està molt més compacte, sona més poderós a l'hora de construir la tonada, dels temes que més m'agraden del Monster.

 

I Took Your Name - R.E.M.

"Let Me In" és el tema que dedicaren a Kurt Cobain, musicalment m'avorreix, aquesta guitarra distorsionada tota l'estona, sona com una rentadora centrifugant, malgrat que l'orgue aquí està superb i que té un vessant trist i que fa molt bon acompanyament amb la lletra, on resideix realment el valor d'aquesta tonada, és com si en Kurt hagués dictat les paraules a en Michael.

 

Let Me In - R.E.M.

 

I "Circus Envy", un tema potent, que guspireja com un cable pelat en una banyera, que m'haguessin posat dos temes més en la mateixa línia com aquest, l'àlbum hauria guanyat. Sens dubte és un tema teletransportat dels dies del Green, de guitarres pesants i del perquè aquesta banda fou gran.

 

Circus Envy - R.E.M.

Fins fa poc que m'he assabentat del perquè aquest àlbum no és ni té l'alçada de treballs anteriors i és que la banda va haver-hi un moment que va estar a punt de trencar-se i potser els va costar més del que haguessin volgut, era molt el pes que van tenir de l'Out of Time i de l'Automatic for the People, que de fet, en el seu següent àlbum, el New Adventures in Hi-Fi, mostren la part que els hi pesava més i era una continuació natural dels dos treballs esmentats i que la seva influència ja no els deixaria en la resta de la seva carrera.
En febrer del 1995 vaig assistir al concert que van oferir els R.E.M. al Palau Sant Jordi de Barcelona, en la seva primer actuació en terres catalanes i em va decebre molt que el Monster fora el fil conductor del setlist, quan és un treball amb atzagaiades i temes que més els hi calia estar en el calaix dels temes experimentals, deixant de banda moltes cançons clàssiques que aquell cop no van voler tocar, que hi farem.