Sí, amics, avui fa 30 anys de la mort d'en Kurt Cobain, alimentant la llegenda, les teories de la conspiració i també la tristesa de milers. Recordo que per aquelles dates havia tornat a casa després de passar uns dies a Andorra, França i el Pirineu, quan aquesta notícia va colpir el món enter. I des d'aquí també vull posar la meva crítica envers l'especial que li va dedicar el Canal 33 de la nostrada cadena de televisió, on alguns en comptes de lamentar la pèrdua d'un músic es van dedicar a estripar l'obra feta com si fos un error, quelcom esgarriat, dient que no sabia cantar, que no sabia compondre, quina colla de cabrons. En acabat, que vam tenir? Doncs algú que volia posar punt final al seu patiment, que l'importava poc el que feia perquè ja no l'omplia i això sí que és trist, perquè qualsevol, per més talent que es tingui, sap que és lluitar perquè la creació pròpia tiri endavant, que assolir un nivell amb un instrument són moltes hores que t'hi has de dedicar i a sobre, molts d'assumptes que són laterals a la música també t'hi has d'esmerçar si vols que el teu projecte tingui unes mínimes possibilitats.
2 comentaris:
En Kurt era algú molt especial que va saber transmetre com ningú el malestar i la desesperança de tota aquella generació dels 90s.
El seu talent era innat, així com també la seva inestabilitat emocional... era extremadament sensible i vulnerable.
Se'm encongeix el cor quan certa premsa insana es refereix a ell com "Un ionqui que no sabia ni tocar la guitarra"... ja m'agradaria saber què han fet ells de tant destacat a les seves grises vides, com per despotricar d'aquesta forma d'un mite de la música rock.
En fi... voldria apuntar que també un 5 d'abril (però de 2002) va morir en Layne Staley d'Alice In Chains. Coincidències macabres del destí.
Salut company, cuida't molt!
Jep Monic
Tens tota la raó, Jep, han sigut molt injusts amb ell i també afegiria, que ni s'ha volgut, ja no dic comprendre, ni han volgut acceptar que ell era un esperit lliure, amb els seus dimonis interiors. Tots han volgut encasellar-lo i no han pogut, per això cremen de ràbia. Com he dit en una altra banda, va ser un situació catastròfica tan per a ell com a la resta del món i un quan té una edat no sempre sap contemporitzar el que està vivint, tot es pren de una forma sanguínia i ho dic perqué a mi també m'ha passat. Això es supera creixent, fracassant i posar-hi fredor, malgrat vagi contra un cert esperit artístic, perqué s'ha de triar per no sucumbir. Si hi ha vida hi ha esperança, una lliçó que personalment he aprés després de moltes garrotades. No sabia la coincidència amb la data de mort d'en Layne, una llàstima. Mercès per llegir-me i comentar-me!
Publica un comentari a l'entrada