Deia Sarah Connor que el demà és com el final d'un túnel on no saben cap on para. Així és avui, per a mi, per a milions. Aquest és el darrer article de l'any i no serè pas jo que en faci balanç, ni m'escau, ni en tinc ganes; personalment estic saturat d'acumular mèrits que a ningú importa. Potser aquesta realitat em sembla equivocada, però tampoc vull ser ni heroi per a demà, ni que em tinguin deutes quan ja no hi sigui. La vida s'ha d'enfrontar de cara malgrat que moltes vegades no sé com es fa o trobar les raons de per què estic aquí. En tot cas, ho sabrem demà o l'any que ve o almenys trobar-ne la manera. Seguim i endavant!
Crec que el que ha passat en el dia present és perquè hi estigui reflexionant setmanes. Avui m'he trobat amb una persona que feia molts anys que no veia, molts. I la trobada ha sigut, com dir-ho, amable i alhora, comprovar els estralls del temps i que també, hi ha coses que perduren i no sempre són positives. I clar, hi ha la possibilitat de tornar-nos a veure, però sé que he de tancar portes, que no podem tornar a fer cursos de primària, han passat massa episodis que m'han fet madurat i personalment, no em ve de gust repetir coses que ni són les que cerco i que ja sé com acaben. Les circumstàncies pel retrobament han sigut de coincidències una rere l'altra i evidentment això és una molt clara lliçó de vida que avui m'ha estat regalada.
Salutacions, amics! Aquest any que estem ja molt a prop d'acabar ha sigut determinant per tots els amants, investigadors, curiosos i estudiosos del fenomen ovni, assolint el punt zenital amb la declaració del senyor David Grusch, assegurant fins on ha pogut que no estem sols, que els Estats Units posseeix material no manufacturat al planeta Terra, o sigui, es reconeix quasi de facto un run-run que fa molts anys que es va dient per canals no oficials. I com ha dit l'informant Luis Elizondo, agafeu crispetes o practiqueu algun entreteniment perquè dintre poc, ja sigui mesos o alguns anys hi haurà més sorpreses.
El rock, el pop, el funky, el techno i altres disciplines musicals, com no podia ser d'altra manera han abordat en les cançons aquest tema. També són coneguts els casos de músics que s'han interessat pels avistaments, com en el cas del senyor David Byrne, en Black Francis o el cas més prominent, que és el senyor Tom DeLonge de la banda Blink 182, que va deixar la banda per posar-se a fons en la ufologia. Anem doncs a fer una mica de repàs d'algunes cançons que ha tingut com argument els ovnis, els extraterrestres, els aliens, els marcians i moltes de les seves derivades.
I comencem per aquesta banda alemanya que amb un to satíric i alhora amarg, ens expliquen com uns globus són confosos per ovnis, però que acaba amb els llançaments de les bombes nuclears. De totes maneres, sí que vaig escoltar en un programa especialitzat que va haver-hi algun incident ovni a la DDR i com això va estar molt a prop de provocar un desastre ben gros.
99 Luftballons - Nena
Sobren les paraules que jo pugui dir del tema i del músic, l'alien més famós del rock, tothom de genolls!
Starman - David Bowie
Qualsevol erudit sobre el tema sap qui és el senyor Bob Lazar, que l'any 1989 va fer assabentar al món l'existència de la base secreta anomenada "Àrea 51" a Nevada i la replicació per part de militars d'aparells fabricats a partir d'enginyeria inversa dels suposats ovnis estavellats a Roswell l'any 1947. Doncs no van passar alguns mesos que els Pixies li van dedicar aquesta cançó i a més, ben explícita.
The Happening - Pixies
Als anys 70, diaris, ràdios, TV, parlar d'ovnis, de vida fora de la Terra era el més normal. Recordo que estava veient un informatiu a la TV sobre l'arribada de les sondes Viking a Mart i no sé els ocorre res més adient que plantar un dibuix amb dos marcians per posar-hi salsa al reportatge. Jo que no m'esperava, em va espantar i tot seguit vaig sortir a fora de la impressió. Per sort, un servidor va créixer i en els 80 tot el referent als visitants de l'espai ens ho preníem de forma més relaxada.
Woodpecker From Space - VideoKids
Aquesta tonada dels Travis retrata de forma molt fidel el que és el dia a dia dels investigadors ovni, en un poble perdut de les amèriques que ben bé podria ser veí de la vida on passava l'acció de "E.T. l'extraterrestre".
Side - Travis
Una de les moltes coses que defineix als investigadors d'ovnis és que solen ser lectors empedreïts i tenir les lleixes de casa seva rebentades de llibres, no només sobre platets voladors, sinó de temàtiques laterals que puguin ajudar a entendre el fenomen.
Books About UFOs - Hüsker Dü
Un altre videoclip que fa una instantània en unes escenes és l'encontre amb el desconegut, el que és inversemblant, en definitiva, el teatre que tenen muntat per als testimonis.
Spaceman - Babylon Zoo
Quelcom que és extraordinari, forteà, pot desguassar en aigües no tan netes. L'àlbum dels The B-52'sGood Stuff està curull d'iconografia new age, un moviment que podríem dir que és multidireccional, però que no sempre ha sigut innocu, honest i transparent, també ha desbrossat el camí a molts que han volgut muntar una secta pel seu benefici aprofitant tot el mite al voltant dels ovnis. En tot cas, aquí els georgians saben a qui han de cridar per aconseguir la seva "connexió astral".
Is That You Mo-Dean? - The B-52's
M'han quedat molts de músics i molts de temes fora, però aquest era un article que tenia moltes ganes de fer. Els ovnis, aliens i extraterrestres, el que és extraordinari i que en molts d'aspectes sembla que es vulgui fer corpori. Que ho gaudiu!
Caminar pels anys dona perspectiva i que potser un no ha fet tants d'errors. I és en aquest punt en què pels volts d'aquells anys m'elevaven de forma exagerada a algunes llumeneres. Posem les coses clares, Mr. Julian estava cridat a ser un nou Bowie, inclòs anar en paral·lel amb senyor Peter Murphy, però res més lluny de la realitat. Després d'una més que prometedora arrencada en solitari, el senyor Cope va anant desvariant, els seus discs en els 90 són infumables, que quan va ser hora de fer un disc ben comercial per afermar una carrera, se li'n van anar l'olla i va anar a petar a vies mortes. M'hagués agradat dir l'any 88 que un any abans havia vist a un Peter Gabriel en el punt àlgid de la seva carrera, que el senyor Cope tindria de reencarnar-se mil vegades per assemblar-s'hi una mica de lluny, però no vaig tenir prou cintura, per això avui he fet aquesta instantània i miraré d'enviar-li al meu jo de llavors...
Ha passat, ja molt temps, en què els referents rockers que tots coneixem estan allà, com icones d'un passat que alguns recordem vivament i no dic això per posar-me nostàlgic, res d'això. A cada dia que passa, a cada nou grup que escolto hi vull veure un remenant d'allò, no perquè estigui ancorat en el passat, sinó perquè els valors del rock and roll que han sigut els darrers que han donat a la música no solament suport, sinó que són quelcom que podem llegar, com ha sigut el codi d'honor dels cavallers de l'edat mitjana, valors en què la música fa pivotar tota una vida, que és tota una actitud i que ens fa valorar l'existència, com molt bé deien els amics de Carcoma en la seva cançó "Sólo quiero rock & roll" del seu anterior treball Contra viento y marea i que enllaça perfectament amb el tema inicial del Electrica felicidad, "Sonrisa salvaje", que a part d'homenatjar el tema del David Lee Roth, és tota una declaració d'intencions, rock and roll sense esmenes, anant al gra i fer-nos vibrar des del primer segon.
Sonrisa salvaje - Carcoma
A "Histórias para no dormir" no baixen revolucions rockereres i ens amatrallen amb unes quantes històries hilarants, on critiquen de forma gens subtil a xerraires i a xafarderes, destaco també el joc de guitarres i el segon solo, on en Vicent amanseix el tema i després el catapulta a tota velocitat al seu tram final.
Historias para no dormir - Carcoma
"Al Garate", que ens anem a la merda, aquí prement el gas a fons y que és com una canonada de rock d'alerta i d'urgència. Amb "Mala costumbre", una crítica ferotge, descarnada i amb tota la raó sobre les curses de braus i on Carcoma es posa en sincronia amb la seva banda germana Ferida.
"Buitres", potser la cançó més pesant i metal·lera d'aquest treball, on ens exposen que la vida no és de color de rosa i sempre està amenaçada per voltors que sobrevolen damunt el nostre sender. I reblen aquest treball amb "A la Vora del Montgó", cantada en valencià i que és una mirada enrere, amb nostàlgia, recordant la gent que no hi és i posant en relleu els indrets propers que ens ha vist créixer.
A la Vora del Montgó - Carcoma
Carcoma, guardians de valors que molts músics actuals que van d'estrelles tindrien de revisar. I si voleu un tast, us deixo una data on els podreu escoltar i gaudir i és aquest proper divendres 8 de desembre a les 22:00 a la discoteca Socco de Xàbia. FORÇA CARCOMA!
Desconec que hauria pensat el pare amb aquest homenatge que li faig aquí escrit, potser ho sabrà, o no. Potser puc parlar per mi, que d'alguna manera puc, així, amb paraules i música, en homenatge i en record, mostrar el meu agraïment. Gràcies, pare.
A l'hora d'escriure aquest article em trobo escoltant la totalitat d'aquesta banda sonora, que aquí no només posa fons sonor a una pel·lícula, no amics meus. La música en aquest film de ciència-ficció va més enllà, és quasi un actor més en la trama, perquè pel protagonista és un vincle que manté amb la Terra i també, la música és l'element aglutinador a quasi totes les seves intrincades aventures, sigui com una espoleta que desencadena l'acció o un element distractor per l'enemic com en una divertida escena del Vol. 1, entre altres serveis que presta. Per descomptat, hi ha un punt exagerat en tot això, però busqueu, busqueu en les vostres pròpies vides quan una melodia, una cançó, ha acabat d'arrodonir un moment memorable. En el film tot queda més enllaçat, inclòs provoca una mica d'enveja dels seus companys d'aventures, però amb tot, t'hi sents reflectit en aquesta memorable i més que ben trobada selecció de temes. Anem més enllà!
M'ha sobtat aquests dies, en què el gallinam feixista ha estat esvalotat, que a part de tota la puta simbologia habitual, s'hi afegís un component religiós que no deixa de sorprendre'm i fastiguejar-me. Que invoquen aquesta pila de llardosos? Al Jesús misericordiós? A un demiürg que llençarà foc i sofre contra als catalans que no siguin espanyolistes? Tenim la sort en aquest racó del planeta que la Il·lustració va obrir els ulls de molts ciutadans de les pràctiques i maneres extremistes que pot desenvolupar una religió i com a homes i dones lliures, també tenim dret a desemmascarar tot un compendi de pràctiques enfocades a mantenir un control i sotmetiment de la població. I gràcies a déu, també tenim el rock, el punk i que ens treu els draps bruts d'una església molt allunyada dels postulats del natzarè. I com es diu a Mateu 13,9: "Qui tingui orelles, que escolti". Salve!
Poesia, rock, música i la resta, que difícil i fàcil, que prop i que lluny. Aquí parlaré per experiència pròpia, que servidor fa molt poc ha tancat una etapa poètica, intensa, fructífera i sobretot, alliçonadora. Opino que la poesia i la música poden fer una bona combinació i dic poden, perquè en el meu devanir en el món poètic m'he trobat autèntiques aberracions, coses sense cap sentit o voler casar mons que no poden lligar amb res. Un exemple clar i que molts us hi haureu trobat si heu anat a algun recital és trobar-vos amb un rapsode i que li plantifiquin per la cara a un teclista o guitarrista que mentre es recita, el músic improvisa, òbviament aquestes situacions no queden mai bé, pel fet que si es volen fer les coses com cal s'ha d'assajar, provar fins que tot rutlli. La poesia, no és que ella soleta s'hagi carregat el mort de què diguin d'ella que és l'art menys comprès i que va de germana pobra, no. El que realment ha passat és que massa gent no ha volgut trencar amb res, es conformen a imitar i el pitjor, en reproduir tòpics sobre la poesia que a mi personalment, em cansen i em desesperen. El rock i el pop han sigut ens que han fagocitat, s'han apropiat o al revés, que s'han deixat fer, li han passat pel damunt i ja no sembla el que en principi era. La poesia, com una disciplina literària era obvi que no podria escapar a tot això i així va ser que ja molt aviat, els seus camins es varen creuar. En els 60, en els concerts de San Francisco, alguns poetes de la "beat generation" pujaven l'escenari on tocaven els rockers i projectaven les seves rimes, sonets i altres càrregues poètiques. I en aquest context de la costa oest, els Doors van ser uns pioners, on la força de molts de temes la poesia anava pel davant de la música, com en aquest tall.
Horse Latitudes - The Doors
Personatges de tots coneguts com en Bob Dylan han estat molt propers a la poesia, a un món literari que era del tot aliè als primers rockers. I a redós del rastre del de Minnesota, en Leonard Cohen que en principi ell escrivia poesia es va posar mans a la guitarra i va voler seguir les seves passes, on a nivell lletristic va brillar intensament, tant ell com en les seves composicions musicals. Aquí us deixo un tema en què es va inspirar en un poema d'en Federico Garcia Lorca.
Take this Waltz - Leonard Cohen
Continuem amb una autora que li ha donat la mateixa importància tant a en Rimbaud com en Lou Reed. Aquí reblant el seu disc de debut amb una elegia...
Elegie - Patti Smith
Si hi ha hagut un continuador del rastre d'en Jim Morrison, ha sigut en Nick Cave, però en un sentit més fosc, menys epicúric i més afligit...
Fifteen Feet Of Pure White Snow - Nick Cave & The Bad Seeds
I en uns crepusculars 90, un sonet, a càrrec del senyor Richard Ashcroft i companyia...
Sonnet - The Verve
A Catalunya hem estat abundosos en fer treballar als poetes amb els músics, en tenim exemples a tones. He volgut posar aquest poema de l'insigne Pere Quart, perquè considero que el senyor Llach ha sabut interpretar-lo en la seva justa mida i si no compareu, és un poema en extrem difícil per cantar-lo, no hi ha terme mig, tots els altres que l'han volgut interpretar no li han trobat el seu punt, o es queden curts o es passen.
Corrandes d'exili - Lluís Llach
I per acabar us deixo aquest tema instrumental, del meu admirat Money Mark, que en lo personal, m'és significatiu i clar. Salutacions!
Només heu d'anar al cercador per trobar munts i munts de cançons que es titulen igual però que els creadors són de diferents bandes i autors. Però quan ha sortit la darrera cançó dels Beatles que quedava per publicar, de seguida m'ha fet saltar el ressort i sí, una feliç coincidència. The Smithereens, una banda que jo diria que està composta per uns fans acèrrims de The Beatles i que l'any 1991, van compondre una cançó que es titula igual que la del Fab Four i que ja us va vaig deixar una ressenya del àlbum on està recopilada (➜ aquí). Us deixo totes dues tonades, perquè les gaudiu aquest diumenge...
Aquest sí que és una peça ben única i estranya i és un single flexy-disc que és l'únic en aquest format que posseeixo. Aquesta cançó va ser una cara B del single "Antenna" i que la revista on venia de regal deia que era una cançó única que mai més editarien en cap més format i bla,bla,bla, coses que llavors no s'imaginaven que veurien o veuríem. Tinc el tocadiscs espatllat i no el puc escoltar, tant de bo en un futur pugui reviure antigues sensacions, quan punxar era quelcom que anava més enllà i on el format sí que era important. Salutacions!
Ja em disculparan la gent de The Builders and the Butchers que els hi manufacturi aquesta recomanació sense que jo hi aprofundeixi massa, la faci de forma apressada i ràpida i sigui un pèl tendenciós a l'hora de com enfoco la seva discografia, en descàrrega els diria que una de les principals raons de tornar a posar-me a fer feina amb EL PROFETA ESTUDIANT ha sigut poder tornar a recomanar i escriure sobre bandes tan excepcionals com ells. Aquest grup originari d'Alaska que va anar a provar sort més al sud, a Oregon, ja pel clima més benigne i també per l'escena musical de Portland, d'on han sorgit grans noms en els darrers anys, tals com The Decembrists, The Dandy Warhols o Portugal The Man, aquesta darrera agrupació també han tingut el seu origen a Alaska. A principis d'aquest any estava molt enganxat a seu primer disc que s'anomena com ells (The Builders and the Butchers), que em sembla un disc fresc, urgent, desacomplexat i on hi ha retrats de drames rurals, dels treballadors de les mines, del dia a dia dels pioners americans del segle XIX. D'aquest seu primer treball destacaré tres temes.
"Bottom Of The Lake" amb una poderosa orquestació i un ritme sense aturador:
Bottom Of The Lake - The Builders and the Butchers
La vida dels minaires retratada en aquesta magistral tonada:
The Coal Mine Fall - The Builders and the Butchers
I per a mi la que és la cançó estrella d'aquest àlbum, un drama rural dels pioners, amb tota la seva càrrega de duresa:
Bringin' Home the Rain - The Builders and the Butchers
I la vida ha continuat i per a sort d'ells, han pogut continuar gravant i fent gires, destaco "Barcelona" del seu àlbum Salvation is a Deep Dark Well, on el cantant es va obsesionar en la Guerra Civil Espanyola i inclòs es va desplaçar a Barcelona per informar-se:
Barcelona - The Builders and the Butchers
I del seu treball a Western Medicine destaco "Poison Water", una balada inquietant, majestuosa, immensa:
Poison Water - The Builders and the Butchers
Per acabar us deixo amb un concert en viu presentant el seu primer treball, un directe antològic:
Personalment i per com estic m'és difícil escapar a tot el ritual de les tradicions, celebracions i dates de consum desenfrenat, ara i avui, que baixarem per un tobogan que no s'aturarà fins a dintre de dos mesos i escaig. Faig llista: Halloween/Castanyada, Tot Sants, el dia dels difunts, Black Friday, Pont de la Immaculada, Sorteig de Nadal, nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, nit de Cap d'Any, Cap d'Any, nit de Reis, Reis, Rebaixes. Notes com d'alineada està la gent i com respon a tota aquesta bogeria en què estarem immersos unes quantes setmanes. Què fer? Potser la clau sigui una estratègia combinada: nedar amb el corrent, sabent del perquè ens arrossega i fer també, guàrdies al nostre castell, preservar el que ens és propi i rebutjar en la mida que poguem, tota la porqueria malgastadora que ens volen imposar i sobretot tenir paciència.
Us porto avui un retall del passat i també en certa mida, la finalització d'una època, marcada pel soul-pop britanic, tan present i alhora, tan evanascent. Aquesta banda sueca, que havia estat pencant durant tots els 80, al final van tenir els seus minuts de fama. Contemporanis i semblants als Fine Young Canibals i una mena d'antecesors de les Scissor Sisters, aquesta banda amb clars fonaments psicodèlics va tenir el seu moment prominent, quan tota la onada del soul britànic que havia regnat en la segona part dels 80 estava a punt de ser finiquitada amb altra gent. Els 90 serien molt diferents tant pels músics, per les bandes i les maneres de fer. A GAUDIR!
Salutacions amics! Aquest tema el tenia en la ment per materialitzar-lo aquí fa mesos, inclòs diria anys. I aquest en concret, és la típca tonada que la majoria de vegades el locutor de ràdio no sàbia o no volia dir el nom. Nomès recordava l'increíble saxo que plana majestuós en la cançó. I transporta, a uns com jo a la infantesa, d'altres a la seva juventut, quan tot o quasi tot era possible i les notes que us presento avui, et catapultaven. És la màgia de la música, on la majoria no la sabem llegir, però a tots ens emociona...
Quan llegies la premsa musical d'antuvi, una de les coses més habituals que et trobaves era com manegaven la fama els nostres herois musicals i la major part de les vegades no era gens positiva la cosa, com us podeu imaginar. I per descomptat, les companyies discogràfiques estaven en la diana de les seves crítiques. Ningú s'imaginava el panorama que ens trobaríem avui en dia i molts, segur, veient-lo voldrien tornar enrere i acceptar segons quines condicions. I per part meva ben bé s'ho podrien haver quedat en el seu fur intern, però s'ha de reconèixer que alguns dels temes que he triat ja són gairebé patrimoni cultural de la humanitat i també he de reconèixer la valentia i l'empenta d'aquesta a gent a l'hora d'externalitzar el que sentien i dir a la cara dels directius de les grans companyies el que pensaven. Fem un breu repàs.
En Fish, cantant i lletrista de Marillion va suportar molt malament la fama i de fet el tema "Incommunicado" sembla una burla comercial i intencionada de tot el que portava malament del negoci. Musicalment el tema és un desastre, potser un dels moments més baixos d'aquest combo que al final acabaria amb la marxa del cantant escocès.
Incommunicado - Marillion
Continuem amb els amics d'Athens, aquí el Michael Stipe fa una reflexió de com entoma el món de la fama i com l'afecta, de forma trista i alhora alienada.
E-Bow The Letter - R.E.M.
És sabut els grans problemes que van tenir The Smiths amb la seva companyia discogràfica, la Rough Trade, que era massa petita per a una banda com ells. I a la lletra trobareu de forma metòdica i mil·limètrica quin era el seu trescar amb la seva empresa.
Paint a Vulgar Picture - The Smiths
En paraules de l'Ian Asbury, el cantant de The Cult, el període en què van parir el seu àlbum Beyond Good and Evil va ser una baixada als inferns, tal com vaig explicar al final d'aquest altre meu article (➜ AQUÍ). Per sort, van saber veure que allò era una operació de la discogràfica per esprémer la banda i es van deslligar de la companyia. I en aquest tema a la lletra sembla que reflecteix tota la seva lluita.
War (The Process) - The Cult
Aquest tema del Pink Floyd és un gran clàssic i alhora, un document històric, de com se les gastaven les companyies amb les bandes i el tracte paternalista i aprofitat que dispensaven.
Have a Cigar - Pink Floyd
Un escàndol que va fer córrer rius de tinta va ser la negativa de la EMI a publicar el primer àlbum dels Sex Pistols i òbviament en Johnny Rotten i família no es van estar de tirar tota la merda possible contra ells.
EMI - Sex Pistols
I acabem amb en Mike Oldfield, on la seva situació amb la companyia i per més aclariments, amb el capo de la Virgin, en Richard Brandson ha sigut d'amor odi i d'odi a mort, per a continuació fer-se un documental on surten tots dos com amics de tota la vida. En l'àlbum Amarok en Mike va arribar a insultar personalment al seu cap de forma directa amb la indirecta de fer-ho en morse. O com el tema que us deixo a baix, on titlla les condicions contractuals com a tortura i esclavatge. Ja em direu que en penseu!
Salutacions, amics. Si, torno abans del previst, per fer provatures, que no se m'acaben mai i per tenir un xic d'esperança per desenvolupar una sèrie d'articles que espero es puguin materialitzar. No fa ni dos anys que vaig fer el darrer post i moltes coses han canviat i jo crec, que miro cada cop més enrere que cap endavant, no és que no confiï en el que ha de venir, sinó que com tenim munts d'exemples, amb l'edat tot es fa més conservador, un es cansa de fer experiments que no porten a res, de lluitar per a gent que al final del camí t'apunyala, per quimeres, palles mentals i collonades vàries que un servidor se n'ha afartat. La xarxa ens ha servit per enderrocar murs i també mites, imaginacions pròpies i d'altres miratges. Us poso un exemple. Feia anys i panys que buscava el videoclip que us deixo a baix, em pensava que la lletra reflectia totalment el contingut de les imatges. Res més lluny de la realitat. La lletra d'aquest tema tracta d'un jugador de futbol, res més, tot l'imaginari brasiler tan brillant descrit a les imatges queda coix a l'assabentar-se un de què la lletra és ben simple i senzilla sense desmerèixer la música, que m'agrada i està ben integrada en el videoclip. Un no només avança adquirint nous coneixements, sinó també, veure els errors del passat, ser crític i posar les coses en la seva justa mida. ENS VEIEM AVIAT!
Ponta de Lança Africano (Umbabarauma) - Jorge Ben Jor
.png)
