Ja va canviant el temps i t'adones que els dies passen, d'acabar la primavera i ens sorprèn els primers gestos de la tardor, aquesta calor envellida, que costa de marxar, potser no tan forta però igual de molesta. L'hort ja no fructifica com els primers dies i tot agafa un color terrós i assecat. I des d'aquí recordo les jornades passades, dels mesos que cauen a velocitat de vertigen i que malgrat els esforços, moltes parets encara no es trenquen. Que tingueu un feliç dia!
Tinc afecte a aquesta banda, van il·luminar alguns passatges en el meu caminar pels anys 80 i em va doldre molt aquest àlbum, per a mi el seu pitjor disc, miraré de ser raonable, equànime, amb ulls del segle XXI i fer una crítica tan ajustada com sigui possible. Els Smithereens van debutar amb dos àlbums més que notables com són Especially for You iGreen Thoughts, àlbums amb un evident gust retro, però que en mans d'un gegant de la producció com és en Don Dixon va poder equilibrar tota la part nostàlgica i es van fer uns àlbums que a ulls alternatius eren més que acceptables. Només dir que en Kurt Cobain mentre treballava de transportista es va amarar ben bé de tot el pop del Especially for You i que ell mateix va reconèixer. Per a mi les coses es van començar a torçar amb el següent disc, 11. No és un mal àlbum, però aquí van canviar de productor i començaren a forçar tot el vessant més pretèrit i deutor. En efecte, els Smithereens són una banda de fans, uns fans acabats dels Beatles, de la British Invasion, dels Beach Boys, de la Motown, de tots els grans noms en el rock i en el pop dels 60 i 70 i em sembla bé, però per crear necessites quelcom més que saber-te tots els acords que empren els Rolling Stones. I és quan arribem al disc que analitzem avui i a més, en unes dates molt paradigmàtiques, ho sé, utilitzant el recurs del toro passat, de veure les bandes, les dades, els singles, tot el que segur que en Mike Mesaros i els altres no oblidarien.
Així doncs, que és aquest disc? Doncs és una mirada totalment enrere, és voler ser un beach boy, un fab four, una ronette i no saber que la història de la música estava a punt de fer una volta de guió ben sonada. Es varen deixar endur pels seus gustos i es van veure totes les costures, totes les seves influències restaven al descobert i tant de bo els hagués servit, però el que va passar és que semblava una banda ancorada en el passat i la història, immisericorde, els passaria pel damunt en qüestió de dies. No va ajudar gens el productor, l'Ed Stasium, que potser per altres bandes hagués funcionat, però en el cas de la banda d'en Jim Babjak va ser molt contraproduent. Dol, perquè el cantant i creador de quasi totes les cançons com és en Pat DiNizio és, era i segueix sent tot cor, amb una veu molt especial, dol perquè fet i fet la banda ja no podria aspirar a més. Fem una mica de repàs a aquest treball. Emmarcant el que dit abans, aquest àlbum comença d'una manera més que obvia, més aclaridora com és la primera cançó i el primer single, "Top of The Tops", un homenatge als xarts, als temes que servien per enganxar i per vendre vinils. Un tema que també és paradigmàtic, vol ser un mig i mig de rock i pop, amb una tornada enganxosa i repetitiva. És divertit i tot, és com cuinar un pastís per a la Maria Antonieta mentre les peixateres revolucionàries ja són molt a prop de Versalles. O el mateix, un single que vol ser rock, vol ser surf, vol ser pop i el resultat és ben minso i es perd pel camí.
Top of The Tops - The Smithereens
"Too Much Passion" és un homenatge al soul, també a les grans orquestres al servei dels crooners, però que personalment trobo la cançó molt intranscendent, amb una tornada sense emoció. Deien en la pel·lícula "24 Hour Party People" que quan una banda rockera s'embolicava a fer jazz és que ja no tenien res a dir i que musicalment estaven sense nord i és el que passa amb aquest segon single, que pot haver-hi un bon suport instrumental però no és un tema per llançar-la com a senzill, és més aviat un tema de farciment.
Too Much Passion - The Smithereens
"Tell Me When Did Things Go So Wrong" és un exemple perfecte de com l'anterior àlbum, 11, va tenir una descendència nefasta. Rock pel broc gros, anant a tot gas, amb aquest punt en què els Smithereens es saben manegar molt bé, que és fer una cançó pop amb una bona pàtina de rock, però fallen, no l'acaben de resoldre bé, tant se te'n dóna aquest tema, al cap de pocs minuts t'oblides que existeix. Una cosa semblant passa amb "Evening Dress", una tonada que sembla que vulgui emular a "Blue Period" o "Maria Elena", tema que camina a poc a poc i es fa eterna. Tenim per fi, una cançó que està totalment reeixida i que sense cap mena de dubte hauria sigut un gran primer single i hagués resultat amb èxit segur, és inexplicable l'elecció de tonades per promocionar l'àlbum, perquè "Get a Hold of My Heart" és un grandíssim tema, el millor de la collita del 1991 dels Smithereens. Reconec que les vegades que m'he posat a escoltar el Blow Up vaig a pinyó fix i fins fa molt poc no he descobert tota la dimensió d'aquesta cançó. Coescrita junt amb Diane Warren, té un excel·lent suport d'orquestra, extraordinàriament arranjada, amb un gran treball en la veu d'en Pat DiNizio i la tornada magnifica amb la Diane i a sobre, aquesta composició té dos ponts, que no malmeten en res la composició, al contrari, la realcen. Escolteu-la i digueu-me que en penseu.
Get a Hold of My Heart - The Smithereens
On en l'anterior tema estava tot encertat, a "Indigo Blues" fa aigües per tot. Sí que hi ha un magnífic treball amb l'orgue, amb els vents i el solo d'en Jim Babjak no està malament, però tot lo altre és més que discutible, una tornada que produeix cansament i a sobre és més que "matxacona", uns cors que no resulten i amb una part final confosa, és com si no haguessin trobat la manera d'acabar-la. No sé si és de les pitjors composicions del combo de New Jersey, però segur que ningú té massa ganes de recordar-la. "Now and Then", cançó composta per en Jim Babjak torna a pecar de tots els mals d'aquest disc, que es fa eterna, repetitiva i no acaben d'agafar el to. "It's Alright" un altre tema que sembla descartat de les sessions del 11, sona potent, els cors estan encertats, hi ha un bon solo a càrrec d'en Jim, però no deixa de ser el típic tema power pop de sempre, el pont no em convenç, es fa massa llarg i la cançó se n'acaba ressentint. En canvi "Girl in Room 12" està ben resolta, sona ferma, compacta i amb un ritme sense aturador, amb un bon treball amb la guitarra i per a mi és la segona millor cançó de l'àlbum.
Girl in Room 12 - The Smithereens
Arribem al final amb "If You Want the Sun to Shine", coescrita junt amb Julian Lennon. Abans ja us he advertit de la tirada retro dels nostres amics i aquí van anar molt lluny amb les seves filies i com haureu endevinat, aquí no es tracta de què soni a Julian Lennon, es tracta de posar-lo com excusa perquè soni el més Beatles possible. Jo crec que el fill d'en John Lennon no sabia on es ficava quan el Dennis Diken i companyia el van cridar per gravar i es tindria d'haver negat en rodó. Escolteu i reflexioneu.
If You Want the Sun to Shine - The Smithereens
Aquest disc va ser un fracàs en comparació a la resta de llançaments d'aquesta banda i la companyia discogràfica ja estava preparant la seva sortida després dels mals resultats d'aquest treball. El Grunge va arribar per quedar-se, just el 1991 i moltes bandes van quedar obsoletes davant del naixement de noves formacions o les que aprofitaven l'onada per fer escalar les vendes. Aquest va ser el cas dels Smithereens que van quedar despenjats, malgrat la solvència de la seva carrera. Van fer a continuació dos àlbums més, A Date with The Smithereens i God Save The Smithereens dos àlbums millors que el Blow Up però ja era massa tard, la banda va pendre un descans a partir del 2000 i fins al 2007 no van tornar a gravar, ja amb una direcció més nostàlgica i aprofitant la base de fans que Amèrica en tenen un bon tou. Per últim, lamentar la mort d'en Pat DiNizio el 2017, i que li vaig retre homenatge (➜ AQUÍ). Smithereens, en record, amb nostàlgia i reivindicant les cançons, malgrat que no sempre ho van fer perfecte.
Salutacions, amics! Estic en un mes en què haig de fer molts d'articles, un mes setembre de fa 30 anys on van passar moltes coses i crec que tindré poques ocasions per fer posts aleatoris i sobtats com el d'avui. De fet estic escrivint a una hora poc típica i us vull preguntar si us passa vosaltres, que de cop i volta us ve una febrada d'un grup i esteu tot el sant dia escoltat-l'ho? A mi em passa aquestes jornades amb els Lords of The New Church, a part que tinc pendent veure un documental sobre el Stiv Bators i el seu darrer any en el planeta. I aprofitant que aquests dies hi ha tota una polèmica amb Rússia, m'ha vingut de gust fer unes línies ràpides, de matinada i amb els Lords sonant a tota hòstia!!! VISCA RÚSSIA!!!!
Salutacions amics. Hi ha àlbums de música, cançons que no puc evitar que em quedin impregnats en indrets, d'una manera definitiva i constant. És el cas d'aquest músic country i el seu treball. Records d'un pub - karaoke de l'Eixample de Girona avui en dia ja desaparegut, entrat l'any 1992, on vaig conèixer a tot un expert en música country i per aquells dies estava exultant, el disc que avui repassem estava trencant molts de motlles, molta gent que no havia escoltat country en la seva vida s'hi tirava de cap amb l'artista d'avui. Tot i que penso que entre copa i copa, estàvem emborratxats per la música i el que és bonic d'això és saber que pots accedir, que pots paladejar primer, menges que molta gent voldrà també degustar.
Aquest músic d'Oklahoma inicia la seva carrera a mitjans dels 80 i comença a tenir èxit i molt ràpid. Els seus primers dos discs (Garth Brooks (1989) i No Fences (1990)) són èxits molt potents tant a l'entorn country com a tots els Estats Units d'Amèrica. El més sorprenen és que amb Ropin' The Wind fes un pas més i arrases a escala mundial, com no ho havia fet cap altre artista en la seva disciplina. I és que aquest disc es va enfrontar en un mes decisiu per a tota la música dels anys 90 i va arribar a dalt de tot dels xarts, desbancant a molts dels artistes que ja trepitjaven fort en aquests primers trams de la dècada. Fem una mica d'anàlisi d'alguns dels temes que conformen l'àlbum.
"Against the Grain", un inici que no deixa cap marge de dubte, pur estil country amb un ritme trepidant i amb tots els instruments desplegats, com són les guitarres, el pedal steel i el violí, que aquí fa el solo i que també dóna rèplica a la poderosa veu d'en Garth.
Against the Grain - Garth Brooks
"Rodeo", un tema que sorprèn amb aquest teclat blusie que emmarca tot el tema, un mig-temps inoblidable, potent i que desperta passions.
Rodeo - Garth Brooks
"What She's Doing Now" amb una intro de piano tan reconeixible, tant en el seu lloc, tant amb gust americà. Aquí juga amb el pedal steel que junts van acaronant tota la tonada. Un tema tranquil, seré, però ferm com les Muntanyes Rocalloses. "Burning Bridges", sense cap mena de dubte, un dels grans temes d'aquest treball, on ens parla de les oportunitats perdudes, de camins que no es poden tornar a recórrer i d'un amor no correspost. També és un tema tranquil, aquí són les guitarres i el pedal steel que li imprimeixen caràcter i el piano que acaba d'arrodonir el tema al final.
Burning Bridges - Garth Brooks
"Shamelees", el single que va fer famós al protagonista d'avui en tot el planeta, que en realitat és una versió d'en Billy Joel i òbviament és un tema que brilla, que enlluerna en la veu de Mr. Brooks.
Shamelees - Garth Brooks
"Cold Shoulder", un dels temes que amb més estima recordo, pel fet que tracta temes que llavors m'eren molt propers, com són la vida a la carretera i la soledat que implica.
Cold Shoulder - Garth Brooks
"We Bury the Hatchet", un altre tema blusie i ple d'humor, on els instruments tornen a jugar, el piano, la guitarra, el pedal steel, el violí. Senzillament magistral. "The River", un tema lent i sinuós, les notes de conclusió perfecta per a un àlbum inoblidable.
The River - Garth Brooks
En Garth va seguint girant i llançant àlbums en els següents anys fins que a principis del segle actual va fer una parada en el camí durant un temps. Va reprendre la seva carrera en el 2005, fins al dia d'avui.
Un altre disc històric del 1991 per a la música i que ens va fer grans a tots, tant a Oklahoma com a les comarques gironines. Aneu a cerca el vostre vell LP, de la vella cinta o el CD i tornem a aquells dies!
Salutacions amics! Aquí tenim un altre disc cabdal dels anys 90, el primer àlbum d'aquest grup després que la majoria dels membres de la banda ja s'havien foguejat abans en altres formacions. Els al·ludits d'avui, a parer meu, estaven a prop del grunge (el conjunt va néixer a Seattle) i que havien tocat amb gent d'aquest estil, però personalment penso que no ho són, les seves directrius musicals a part, són molt clares, com són el hard rock, el rock alternatiu i el rock hereu de les bandes americanes dels anys 70. En resumits comptes, que aquest combo està molt més a prop de les coordenades de Bad Company, Eagles, Bruce Springsteen o Neil Young que no pas dels Sex Pistols, Black Flag, Sonic Youth o Melvins. Aquest àlbum, quan realment va explotar va ser en l'any 1992, d'acord amb el que va passar a les acaballes del 1991, quan el grunge es va fer conegut a tot el planeta i ells en gran manera els va impulsar. Tots miraven a les bandes sorgides de Seattle i Pearl Jam era la banda amb les directrius rock més clàssiques, més reconeixibles pel públic d'Amèrica i la resta va ser quasi bufar i fer ampolles. Tot al que és relatiu als inicis de la banda són llargs, tortuosos, de vegades tràgics i també hi ha dades que són falses o tergiversades. No deixa de ser una banda clàssica amb un frontman prou carismàtic com és l'Eddie Vedder, inclòs alguns el van veure com un hereu d'en Jim Morrison, malgrat que penso que l'Eddie està molt integrat a la banda, no té ganes de destacar i sempre es fon amb els altres músics, en això trobo un encert, perquè no ha sigut una formació que hi hagi depès d'un líder, sinó que tots han anat en bloc i de forma compactada. En aquest sentit i com vaig fer amb l'àlbum de Metallica (➜ AQUÍ), em centraré més a retratar alguns dels grans temes d'aquesta òpera prima. "Once", obre l'àlbum amb unes notes ambientals de baix, percussió i efectes, fins que una guitarra ho estripa per la barra i just després entra a sac l'Eddie, amb la seva inconfusible veu de gat per desenvolupar un tema prou canyer. "Even Flow" per a mi la presentació perfecta d'aquesta banda. Rockera, vital, amb una tornada inoblidable. En aquesta cançó, però, vull que us fixeu en el vídeo, que en realitat no és la versió de l'àlbum sinó una gravació en directe i que és com un presentació mundial d'ells, amb molta de la parafernàlia que seria moda i seria habitual en els 90: camises de quadres, pantalons curts, gent saltant des de l'escenari i la interacció entre els artistes i públic. Aquí en el videoclip veiem com l'Eddie li demana al començament al director del vídeo que tregui les llums, que això és un fotut concert de rock. A part, veiem un dels shows que solia oferir el cantant en la presentació del Ten i era passejar-se per les llums i la infraestructura del concert, com si fos el Spiderman.
Even Flow - Pearl Jam
"Alive", un dels temes més reconeixibles de l'àlbum i el tema com els vaig conèixer. Arrenca amb potent riff, però la cançó navega trenqui-la, serena, amb l'Eddie fent un gloriós treball de veu i també hi flueix un imponent solo de guitarra. Sí, en efecte, és el rock de sempre per a una nova generació.
Alive - Pearl Jam
"Why Go", un tema veloç, ratllant el hard rock, amb una intro amb wha-wha i la guitarra que va jugant amb la veu de l'Eddie, capa sobre capa, un altre gran tema i un altre solo pirotècnic on s'ensenya a les futures generacions el perquè del poder de les cordes d'acer.
Why Go - Pearl Jam
"Black", tema lent, majestuós, amb uns cors melangiosos, tristos, una premonició del que serien moltes de les vides en aquest primer tram dels 90.
Black - Pearl Jam
Hi ha retrats de vides tràgiques que han estat plasmats d'una manera magistral i que sempre els portarem a dins, que han cristal·litzat enmig d'unes notes musicals. Cançons com havien sigut "Hurricane" d'en Bob Dylan, "Biko" d'en Peter Gabriel o "Diane" dels Hüsker Dü i cançons que després serien "Polly" dels Nirvana o el "Lightning Crashes" dels Live, "Jeremy" en el cas dels Pearl Jam. Tema descriptiu, lent, però que ens va submergint en la història d'assetjament escolar, de la impotència dels qui ho viuen i que acaba de la pitjor manera possible, com relata magníficament el videoclip. Un tema profètic, del que passaria en moltes escoles d'Amèrica i també que ha passat en les nostres terres (ho sento, tindreu d'accedir d'una forma lateral al videoclip, Blogger ho censura, seguiu les instruccions que hi ha en el interior del recuadre).
Jeremy - Pearl Jam
Com he dit al principi, aquest àlbum es va desplegar amb tota la seva potència l'any següent, desplaçant a molts de grups rockers i alternatius que còmodament estaven assentats i que nos sabien molts la tempesta que els venia al damunt i que acabaria amb moltes formacions que van arrencar en els 80. Pearl Jam en els anys següents traurien a continuació dos álbums (Vs. i Vitalogy) que segueixen la mateixa estela màgica del Ten, per continuar després amb una carrera musical interessant però ja mancada de tota la grapa dels seus inicis. Grans esdeveniments van passar a partir d'aquest magnífic treball que avui he fet ressenya, d'aquell inoblidable any i amb bona música per descomptat! Escolteu, reflexioneu, gaudiu, rememoreu!
