Ha arribat el dia de fer punt i a part. Aquesta vegada el blog no es tancarà, tinc la idea de restaurar alguns articles que ben bé es mereixen polir-los, posar-hi música i imatge si han tret el vídeo i esmenar un xic més tot el que es refereix a deixar ben quadrat el text en les entrades. Ha sigut un any semblant al 1994, amb dificultats i entrebancs, potser més del que hagués volgut i amb menys articles que el 1991 i on ha guanyat un pèl més de protagonisme els articles d'opinió. Dir-vos, que els articles dedicats l'any 1994 m'han costat més del desitjable, encara que n'hi ha alguns que prou orgullós n'estic. Per altra banda, estic molt agraït a tots els que heu tingut l'amabilitat d'acostar-vos aquí, llegir-me i també els que m'heu comentat, moltes gràcies per la gentilesa i arrodonir amb les vostres paraules, els articles aquí exposats. És hora de marxar, de repensar i també deixar la ment en blanc. Salutacions, moltes mercès i fins aviat!
Potser el que diré aquí pugui irritar o molestar i he de dir que ho faig des de la meva modesta posició de només opinador, encara que vaig sentir en un programa que si et passes més de set anys fent coses de periodista ja ets periodista, encara que també vaig veure que el parer d'una polèmica escriptora i periodista que l'intrusisme dins d'aquest àmbit ha de ser benvingut, inclòs que refresca i renova la professió, en fi.
Massa vegades he vist que un periodista, sense que ningú ho demanés, es posiciona políticament, no només això, en fa gala i defensa uns ideals, quan el que tindria de fer el qui es consideren del ram és aportar informació, contrastar-la i que fos sense cap mena de posicionament polític. Malauradament, ja no hi ha diaris o periòdics que puguin sobreviure sense que els hi ragi un bon munt de calés de l'estat i de tots nosaltres. I ja se sap, qui paga mana i ens fan l'efecte a la majoria dels ciutadans, que tots els qui escriuen en un rotatiu tenen el cul llogat. També em fa molta llàstima, que els que són periodistes tinguin d'entrada un biaix polític o veure que alguns, acabats de sortir de la facultat, ja s'apunten a un partit polític, ja sigui per escalar, per posicionar-se i tenir un lloc preeminent. Repeteixo, em fot molta llàstima això, veure nanos que tindrien d'exercir el noble art d'informar, sent mers portaveus d'un fastigós partit polític, els podeu trobar a les xarxes, fent blogs o videoblogs. No sé fins a on arriben les atribucions dels col·legis de periodistes, però sembla que literalment s'estiguin gratant els ous, augmentant el descrèdit que té ja la professió. Aquí arriba la meva opinió, una entrada que fa molt temps que barrino i que poc abans que m'acomiadi, aquí us l'he servit. Salutacions!
Aquest tema serà dels més típics tòpics que posaré a EL PROFETA ESTUDIANT, ja que s'ha utilitzat aquest tall fins a la sacietat, quan s'ha volgut posar un fons transcendent, impostat i molts cops de falsa reflexió. Penjo aquest tema recordant els primers dies del segle, quan servidor feia les primeres passes a internet, quan començava a escriure de forma acceptable, sense tant de caos, quan potser no hi havia tant de verí en les xarxes i tot prenia un aire pioner i d'innocència. Però hi vull treure transcendència, perquè com molt en aquesta vida, has de fer passes, moltes vegades errades; trobo que em va servir i punt. Somiem i tornem a inspirar-nos.
Creació i destrucció: el signe d'aquest àlbum, el signe d'aquell any
Al llarg de molts anys de veure biografies de bandes, resulta miraculós com una banda que en el seu principi era tan autodestructiva segueixi encara avui en dia dempeus. No, no faré una biografia d'aquesta banda, però sí que faré esment que fins a les darreries del segle XX, aquesta gent vivia molt sensibilitzada, literalment el seu trescar era com si portessin a la seva esquena un carregament de nitroglicerina. I no només amb ells mateixos tenien els nervis de punta, també els seus dards es dirigiren contra la indústria musical o també contra l'empresa Ticketmaster, que ja llavors fou molt sonada la seva guerra i que els va condicionar a l'hora de girar, precisament quan llançaren aquest àlbum. També les drogues i l'alcohol marcaren un disc que els costà gairebé un any en gravar, a parer meu, amb molts de paral·lelismes amb el VS. i que conforma junt amb el Ten, una trilogia primerenca irrepetible i que ells ja no tornarien a picar tan alt en la resta de la seva carrera. Amb tot, és un disc molt complet, on hi ha racons per experimentar i també per lluir-se, és un treball amb la fusta dels àlbums de l'època, on malgrat les dificultats que travessava la banda, ens donen una lliçó de qualitat i de fermesa amb les seves conviccions. Fem una repassada a alguns dels temes. Obren amb "Last Exit", amb una intro semblant de com obrien el VS. i on la bateria del Dave Abbruzzese ens matxaca com un martell piló i un asprós riff de guitarra acompanya la veu d'en Eddie Vedder, que des d'un púlpit existencialista ens alliçona, com fèiem tots en l'època. El que hem viscut 30 anys després ho veiem potser d'una manera més tranquil·la i no tan dramàtica.
Last Exit - Pearl Jam
Qui hagi experimentat escoltar vinils amb un equip d'alta fidelitat es veu totalment reflectit amb "Spin the Black Circle", un tema que parla d'això, de tenir quelcom més que un fons sonant, és experimentar quelcom quasi religiós.
Spin the Black Circle - Pearl Jam
"Not for You", un mig temps que juga amb l'electricitat, amb la pausa i després amb la fúria més violenta, on les guitarres es llueixen a base de bé, amb un més que excel·lent solo i amb l'Eddie que torna a fer-se un garbuix reflexiu, però donant-ho tot a la veu.
Not for You - Pearl Jam
Amb "Nothingman" arriba la primera balada d'aquest treball, on ens retrata a una parella a punt de trencar, on el futur es veu negre quan una relació ha sigut un desencontre. Un dels grans temes aquí inclosos.
Nothingman - Pearl Jam
"Corduroy" és sens dubte un dels millors talls del Vitalogy, amb un part instrumental ferma com el ciment i on l'Eddie ens regala una tornada amb canvi de to inoblidable. La fama, el mercadeig i totes les implicacions que se suposa que t'acompanyen quan arribes a un cert nivell és com ho retrata l'Eddie aquí.
Corduroy - Pearl Jam
I "Better Man", una altra tonada gegant, on la futilitat, les esperances trencades posen el marc d'una altra cançó immortal, curulla de tristesa i impotència.
Better Man - Pearl Jam
No us heu d'estranyar de la negativitat que acompanya la majoria de talls, era com molts ens sentíem, potser preveiem que moltes coses tant en l'àmbit personal, com en el món de la música s'acabarien. També hi ha gent que atribueix la fi de l'època daurada dels Pearl Jam a la marxa d'en Dave Abbruzzese, de fet ell era el component més rocker del grup i més paradigmàtic no pot ser en veure la trajectòria següent de la formació de Seattle, avantatges que es tenen en veure-ho tot en el seu conjunt després de 30 anys.
Outro
Aquí acaba el meu repàs d'aquests 20 àlbums més preeminents a parer meu de l'any 1994. He de dir que enguany ha sigut semblant a aquell any, on moltes dificultats s'han acumulat, també a l'hora de redactar el contingut de les crítiques d'uns discs que, com ja he repetit un munt de vegades, marcaria el punt màxim de la dècada. En el que restava fins a arribar al segle XXI, seria una lenta però constant decadència. Res més a dir, passen les dècades, però la música sempre hi serà.
(La imatge que us he posat és de la pel·lícula Fahrenheit 451, en el moment en què un informant anònim introdueix la seva denúncia a la bústia dels bombers.)
Vaig néixer als anys 60 i, des de llavors, he viscut intensament la música. Puc dir, encara que sigui amb la boca petita, que sé alguna cosa sobre el que diuen moltes cançons i a escala ideològica, també en conec el contingut. Igualment, sé què són els mecanismes de censura, tant aquí com en moltes altres parts del món, i conec la persecució que molts règims, entitats, institucions i empreses intenten instaurar mitjançant denúncies anònimes o interessades. Avui, a l’Estat espanyol, en ple 2024, tenim persones que, amb denúncies d’aquesta mena, pretenen imposar una nova inquisició i una nova caça de bruixes.
Recordem la Inquisició: només calia que un veí ens tingués mania perquè s’activés l’instrument repressor de l’Església catòlica, sense cap fre. O la Revolució Francesa, quan les llistes negres que anaven a la banyera de Marat es publicaven en el seu diari, i tots els que hi apareixien es convertien en carn de guillotina. O, més recentment, l’era de McCarthy: si eres citat pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, quedaves sota sospita, assenyalat per a tothom, i podies perdre la feina.
No podem seguir així, amb elements repressors com els bombers d'en Montag, que creuen estar fent el bé mentre destrueixen vides, confiança i convivència. I tot perquè alguns exaltats fan bandera dels seus execrables discursos. La cançó que us poso és la que em ve al cap quan veig persones que pretenen que es tornin a instaurar els actes de fe.
Vaig descobrir aquesta banda a través d'un recopilatori de Rock de Lux, The Day We Exhumed Disco, l'any de gràcia 1994 i elles estaven les primeres amb un gran tema com és el "Forsythia" i la resta és història.
Originàries de Chicago, aquesta banda que va prendre el nom d'una de les protagonistes de la novel·la de Roald Dahl, "Charlie i la fàbrica de xocolata", van trencar les llistes alternatives el mateix any 1994, amb un to netament hardrocker, però amb un rerefons indie. És com si les Heart fessin passar l'estona amb temes dels Pixies. Fem un breu repàs d'aquest gran àlbum de debut. Potser unes coses que els hi retrauria seria com obren els àlbums i voldria que estudiessin més com col·locar les cançons en els àlbums, perquè el "Get Back" és un bon tema, però una mica relentit, netament és un tema bo perquè amalgami l'interior de l'àlbum, no per encetar aquest treball. En canvi, el "All Hail Me" hauria estat un magnífic tema d'entrada, amb una tornada irresistible, amb un to rocker sense aturador i uns miols que l'acaben d'arrodonir.
All Hail Me - Veruca Salt
"Seether", el tema que va seduir al sector alternatiu, amb les veus a duo mil·limetrades, aquí el to hardrocker és més que evident, un tema melós i esmolat a l'hora.
Seether - Veruca Salt
Personalment, trobo el "Spiderman '79" com un dels punts més baixos de l'àlbum, no entenc per què l'interpreten en viu, és un tema de farciment total, en excés llarg. En canvi, el "Forsythia" em té robat el cor des de fa 30 anys, amb aquest baix marcant tota la cançó, amb un joc de veus tornat a encertant-la i les guitarres esplaiant-se tant com volen, magnífica!
Forsythia - Veruca Salt
Una garrotada ben rockera és el "Victrola", un altre tall potent, amb un riff que crema i tota la banda anant a tot gas.
Victrola - Veruca Salt
I "Number One Blind", on a la lletra és un seguit de retrets en una parella i que orbita de forma metafòrica sobre la ceguesa. I a parer meu, jo diria que és la tonada més emblemàtica de l'àlbum i aquí és on s'apropen, molt, moltíssim als Pixies, però són les Veruca Salt, senzillament genials!
Number One Blind - Veruca Salt
Passats els anys es confirmarien fermament amb el Eight Arms to Hold You, però això, potser ho comentem per a més endavant.
Aquest és el meu homenatge, a tots els que han patit la tragèdia que ha assolat el País Valencià. Tinc gent propera que ha estat molt a prop de no explicar-ho i que viuen en carn pròpia els estralls de la DANA i també, la incompetència d'uns polítics que han maximitzat el dolor amb la seva indolència i la seva poca sensibilitat davant tant de dolor. Voldria donar tota la meva força, tot el coratge als germans valencians en aquests dies tan foscos i que tant admiro, tant estimo i que sempre que pugui, al seu costat estaré.
Disculpeu la nota personal, però en això la música mostra la seva grandesa, en què tens moments associats a les cançons que recordes tota la vida. I parlant d'aquest àlbum, recordo que estan a Girona, en espera en una oficina per fer una recollida, va sonar una cançó de Nirvana, del seu primer àlbum que no coneixia, era l'"About A Girl" i òbviament encara no tenia aquest àlbum, em va semblar una cançó pop més que brillant. I va sonar en la principal cadena que emetia música en aquells dies, on quasi tota la seva programació eren cançons pop comercials i la merdosa "música màquina".
About A Girl - Nirvana
I sí, aquest concert és volgudament, la fi d'una època. Certament, és un directe icònic, amb molt de simbolisme crepuscular, els temes tenen un aire de comiat i també de tristesa; Espelmes negres, lliris, en Kurt com a mascaró de proa d'un vaixell que es dirigia cap a l'iceberg. Hi ha un munt de versions i temes de la banda no massa coneguts i crec que van fer bé d'enfocar el concert en aquest sentit.
Jesus Doesn't Want Me For A Sunbeam - Nirvana
Fins llavors, el tema "The Man Who Sold The World" d'en David Bowie era poc conegut i havia de fer un munt d'anys que el duc blanc no interpretava aquesta tonada. De fet, quan la banda d'en Kurt Cobain va assolir l'èxit, en David es va encarregar de tirar tota la merda possible contra ells, deia que havien saquejat tot el llegat de Pixies. M'imagino que amb la interpretació d'aquesta versió, en Kurt li va tornar la pilota i de quina manera! Quan el senyor Bowie va veure com es feia conegut el tema i suposo, quan li arribaven els royalties, la seva opinió va canviar, es desfeia en elogis i era la seva intenció de conèixer als Nirvana, cosa que no va ser-hi a temps, com tots sabem.
The Man Who Sold The World - Nirvana
Si mirem el set list, és com un testament, com si volgudament ens fes
esment del que li passava a ell personalment. Hi ha el "Pennyroyal Tea",
com marcant les seves addiccions, el "Come as You Are" com la
premonició més fatal i el "All Apologies" com se sentia, jo crec
engabiat, engarjolat per la seva relació.
Pennyroyal Tea - Nirvana
I reblant aquest concert
històric, una versió del "Where Did You Sleep Last Night" d'en Leadbelly,
més sentida, més estripada, com mai s'hagués pogut fer abans i que
potser ningú, mai més superarà.
Where Did You Sleep Last Night - Nirvana
No sé, però crec que tota una època
musical a partir d'aquest any va enfilar el camí de baixada, que no
sabíem, però ara, tants anys després, ho veiem.
Tots ho fan, ABSOLUTAMENT TOTS! Els polítics els primers, quan ells tindrien de no només ser garants de tenir les mans netes com una patena, sinó ser molt severs amb qui roba als ciutadans. Veiem els polítics, que quan tenen un xic de poder fan tasques extractives utilitzant el seu lloc on els han posat els ciutadans. Els jutges com alegrament es posicionen políticament i a cara descoberta, aboquen tota la seva idiologia sense envermellir-se i quasi ningú es fot amb ells, pocs els han condemnat per prevaricar. Els empresaris, sempre estan atens què ningú miri per esprémer als seus treballadors i saltar-se tant com poden les lleis, aquests merdosos saltamarges els he vist en quasi totes les empreses que he treballat. Des del que pagava en negre, fins a la desgraciada que si ens podia robar una pesseta, ho feia descaradament. Sí, fart d'aquest món, fart que a la mínima que et descuides et tornen menys canvi i es queden una propina sense adonar-te'n. Als infants, als joves se'ls hauria d'advertir que no tot és de color de rosa, ni que tots van en bones intencions. Inclòs en el videoclip que avui us plantifico, hi ha més del que no s'explica. Es veu a la Patricia Morrison, que és com un agent de camp multidisciplinari, que sap moure's en un país estranger i que al final sembla com si s'hagués carregat a l'Andrew Eldritch i aquest hauria acabat fet fiambre en el maleter del cotxe. Doncs ara torno a la realitat i us dic que el cantant viu més cabró sobre la capa de la terra es va fer amb els drets de totes les cançons on participava la Patricia i els va registrar a nom seu. La pobra baixista quan es va adonar que li havien pres el número el va demandar, però tot figurava com a propietat de l'home de les ulleres fumades i com es natural ella va perdre. Recordeu, quan sortiu de casa, que TOTS MENTEIXEN, TOTS ENGANYEN, TOTS MANIPULEN, TOTS ROBEN.
Darrerament, els dies que em toca anar al supermercat, em sorprèn agradablement que en el fil musical hi aboquen música alternativa, res a veure amb el "xunda-xunda" o el regetón d'uns grans magatzems que hi acostumo a anar-hi i que els pobres empleats han d'estar fins als ous, no només pel tipus de música, sinó que està a un volum un xic per sobre el que hi ha en aquests indrets i jo no ho podria aguantar, sincerament. Just ahir van posar la versió de The Clash del "I Fought the Law" i fa unes setmanes, sonava la cançó que us poso avui. I el curiós és que feia la tira que no la sentia i que em va costar un xic identificar als autors. Que la gaudiu!
Com vaig dir en el meu article sobre l'àlbum Ceremony (➜ AQUÍ), en aquest següent disc és on l'Ian Astbury tallaria més el bacallà, perquè sabia que ja tenia molt poc marge per innovar o almenys, trencar l'empremta que tenien The Cult de banda de hard rock amb tots els típics tòpics d'aquest tipus de formacions, de fet van travessar amb la gira del Ceremony, moments molt autodestructius, ja llavors la col·laboració amb el Billy Duffy era molt difícil. Posem-nos en situació: el grunge estava en el seu pic, bandes com Metallica també havien emprès el camí alternatiu, esgarrifant a més d'un fan. I el que van fer els nostres amics i crec que en part van fer bé fou mirar enrere i de fet, aquest àlbum és un gest de desconstrucció, de poar a on la crítica els va posar en un altar. Doncs si, els nostres amics es van fixar en el seu àlbum Love, aquesta psicodèlia amb algun toc gòtic tan "sui generis" va ser la idea de refer el seu camí i mirar de no ser el següent dinosaure que es repeteix com un lloro. Malauradament, ja no aconseguirien fer cançons com "Revolution", "Nirvana", "Hollow Man" o "Rain", en aquest àlbum hi ha tocs un punt més obscurs, un punt més sòrdids, però no tenen el carisma, el glamur, la potència del seu disc del 1985 i com era d'esperar, rere aquesta renovada façana hi ha, sense que l'Ian ho pugui evitar, tot el rerefons hardrocker, en Billy Duffy amb algunes coses sí que deixaria fer, però tots els àlbums més potents i en definitiva, més triomfadors també van deixar la seva petja permanent a la banda. Aquests darrers dies només he fet que escoltar-lo i a parer meu no arriba a l'alçada d'un Sonic Temple, però si considero que està en paral·lel amb el Ceremony, no té un single tan clar com el "Wild Hearted Son", però no té tantes cançons de farciment; els temes que podem anomenar com a secundaris són aquí molt més sòlids. El moment d'arrencada d'aquest àlbum que no pot ser més anticlimàtica, estranya, amb un piano i un baix que ens endinsen amb el "Gone", em recorda un xic a l'inici del "Dazed and Confused" dels Led Zeppelin. La tonada va travessant capes d'una guitarra desfermada en to Hendrix amb altres on torna la part més calmada, si volien descol·locar als seus incondicionals, de debò que ho van fer segur; la lletra tracta el món de l'adolescència, on t'han deixat sense xicota i penjat d'alguna substància poc aconsellable.
Gone - The Cult
El primer single fou "Coming Down (Drug Tongue)", que sí hauria sigut un tema d'inici espectacular; aquí primen els efectes de guitarra, la veu poderosa de l'Ian, una cançó que per res es fa embafadora i és afermada com un roure centenari. I on es tornen a tractar el tema de les substàncies i amb un marc de fons hippie, per imaginar-nos per on van els trets.
Coming Down (Drug Tongue) - The Cult
Un tema que s'apropa molt al Love és "Real Grrrl", amb aquestes guitarres que sonen per una part amb un punt psicodèlic i en d'altres es decanten cap a un rock més dur i aquí l'Ian declarant que està penjadíssim per la seva xicota.
Real Grrrl - The Cult
Si hi ha un tema que és on The Cult fan un màxim esforç per deslliurar-se del seu llast més hardrocker és amb "Black Sun", sis minuts i escaig d'un tall musicalment captivador inclòs solemne, que jo diria que té certa sintonia amb el llegat de The Doors, on l'Ian fa denúncia de l'assetjament i maltractament infantil i que ell també va patir. Un dels temes que més m'agrada d'aquest disc.
Black Sun - The Cult
Una altra tonada remarcable és "Joy", que és una barreja estranya, increïble, al·lucinada, d'un munt de coses; hi ha una guitarra lacerant, un orgue que no podia ser més punyent i protagonista, inclòs el solo té un toc jazzístic, senzillament genial!
Joy - The Cult
"Star" va ser el segon single i sona als Cult de tota la vida, de dalt a baix, no hauria desentonat gens en el Ceremony o en el Electric, encara que té el toc més psicodèlic a la guitarra i aquí l'Ian torna amb un tema devocional envers la seva noia, fregant el fetitxisme i el que faci falta.
Star - The Cult
A "Emperor's New Horse", l'Ian fa un repàs de la seva vida de rocker, des de la seva experiència amb les substàncies fins al seu avorriment que li produeix promocionar-se a la BBC. Per altra banda, no és fàcil desempallegar-se del passat i és que a "Be Free" sonen més tòpics, més en la seva línia que aquí hi cauen de quatre grapes, però ho sento pels seus detractors, és un tema que m'encanta, amb aquest toc del wha-wha i el solo tan típic del Billy Duffy.
Be Free - The Cult
I "Saints are Down", en la línia dels temes lents i tranquils del Ceremony i aquí, encara que sembla que torna a dedicar-li un tema a la seva xicota, però també reflexiona sobre la pèrdua de poder de les creences.
Saints are Down - The Cult
Malauradament, aquest treball no va funcionar, les vendes foren escasses i el que malament anava, més hi va anar. I després de la gira, The Cult semblava que s'havien acabat, de fet no va ser fins 7 anys després que tornarien a gravar un àlbum d'estudi, però això, amics, és una altra història.
Vull esmentar i celebrar amb vosaltres aquest recorregut de 20 anys dels Carcoma. Amb el Juanvi ens coneixem des de fa molts anys i he tingut la sort de conèixer-lo en persona juntament amb el Vi Cent l'any 2013. I es que Carcoma ha sigut una banda honesta que, a poc a poc, ha anat escalant des d'un racó de la Marina i han pogut afermar una carrera que molts ja voldrien i el que crec que és més interessant: que han fet compatible la vida de cada dia amb el fet de bastir una banda de rock. M'ha tret un somriure veure que el llunyà 2010, amb les primeríssimes passes d'aquest humil blog, els vaig fer una recomanació MySpace, juntament amb un repàs del seu primer treball Mejor en el infierno (➜ AQUÍ). Gràcies Carcoma, per aquests 20 anys, felicitacions per materialitzar el somni d'una banda de rock i que el rock es una visió de vida, un cor que batega amb nosaltres i vosaltres. FORÇA CARCOMA!
Un
altre àlbum paradigmàtic que cau i que va ser important per a mi,
perquè em va marcar, inclòs tinc la vivència que la primera volta que
vaig sentir parts d'aquest disc va ser a la Virgin Megastore de
Barcelona i que allà mateix me'l vaig comprar. A principis d'aquest any
quan vaig començar a programar els àlbums que sortirien en aquesta
sèrie, tenia en la ment ser molt crític amb aquest treball, en aquest
moment no ho seré tant, ja que entenc millor la intrahistòria de la
producció del disc i també, es compren que estava passant a la banda.
Abans de tirar-nos de cap, recomanar-vos l'article que vaig fer de
manera conjunta amb el Midas del blog EXQUISITECES (➜ AQUÍ), on es fa una anàlisi en profunditat de quasi la totalitat de carrera de la banda d'Athens: R.E.M.: CRÓNICA ACELERADA(➜ AQUÍ). Després de fer dos àlbums, dels millors de la dècada dels 90, com són l'Out of Time i l'Automatic for the People,
els R.E.M. volien tornar a la carretera amb un nou àlbum, estàvem en
una època en el pic del grunge i el que no tindrien d'haver fet mai és
posar-se en línia del que es feia. No, el present àlbum no és una
tornada als dies del Green, que hauria sigut potser una via molt més
exitosa i segura. Però el que basteix la banda d'Athens a partir
d'aquest treball fins al Reveal és una recol·locació de tots els
paràmetres, replantejar-se molt cap on anar i sobretot i crec que és una
de les raons del perquè volien fer un gir tan dràstic és precisament
que els seus dos discs anteriors no els llastressin a l'hora d'avançar
en la seva carrera, cosa que no acabaren d'aconseguir, com ja veurem més
endavant. És per això que no és un disc reeixit, diríem que els seus
objectius s’assoleixen només a mitges, tenien ganes
d'experimentar i retrobar-se amb el seu caire més rocker. Evidentment,
no només volien rockejar però tampoc és un salt el buit. Volien provar coses noves i és normal que hi hagi punts imperfectes,
construccions que s'ensorren i també encerts. A més, la gravació va
estar marcada per la mort d'en Kurt Cobain i la d'en River Phoenix, a
qui li dediquen aquest treball. Sobta que després de fregar la
perfecció tant estilística, com musical, aquí comencen a fixar-se massa
en les coses del famoseig, a donar-se el luxe d'escriure cançons
estúpides, barrejant-les amb temes ben seriosos. Inclòs estèticament van
canviar, el Michael Stipe ja a partir d'aquí lluiria el cap rapat i el
Mike Mills es va deixar el cabell llarg i va començar a lluir vestits
llampants. Fem un repàs de la llista de cançons. Quan van llançar el
single "What's The Frequency, Kenneth?" no em va impressionar gens, de
fet, em sonava a cançó R.E.M. tipus, personalment i encara el dia
d'avui, no li trobo ni la gràcia, ni és que tingui massa ganes de
posar-la. A sobre tracta sobre un fet ocorregut al presentador de TV Dan
Rather que va rebre una allisada per part d'uns desconeguts mentre
repetien el títol de la cançó, sense que res tingués sentit. En
declaracions del Michael, el tema és uns avis a la gent madura que no
s'assabenta del que passa. Només ens faltava això, que es posseïssin
moralistes, en fi...
What's The Frequency, Kenneth? - R.E.M.
El
primer cop que vaig sentir el "Crush With Eyeliner" em va encantar com
sonava la guitarra, amb aquest efecte tremolo del pedal Boss TR-2,
inclòs em vaig mirar de fer-me amb un quan tenia la banda. Amb el temps,
encara que trobo interessant com en Peter Buck va filar l'efecte, però
tot lo altre, bfff. Començant per la lletra, absurda, sembla una sobrada
típica del Michael i acabant amb videoclip, on surten uns japonesos
fent pallassades i que els hi té d'importar un zero a l'esquerra el que
fan en Berry i companyia.
Crush With Eyeliner - R.E.M.
A
partir d'aquí l'àlbum millora amb tres temes que són bastant encertats i
en la meva visió personal, són el bastiment en segon pla que aguanten
tot l'àlbum i que per sort, tenen ecos dels R.E.M. més clàssics. "King
of Comedy" és com penso que haurien d'haver rutllat les coses, amb un
ritme sense aturador i amb un so gruixut, amb les guitarres d'en Buck
acompanyant i saturant els beats, en Michael amb la veu tractada i la
veu femenina fent de rèplica i suavitzant el conjunt. I aquesta aturada
dels beats que fan poc abans del final amb aquest arpegiat és simplement
sensacional.
King of Comedy - R.E.M.
"I
Don't Sleep, I Dream", un mig temps majestuós, com solament els R.E.M.
saben fer, inclòs aquí el falset d'en Michael a la tornada li escau. La
lletra és una relació d'estira- afluixa on hi són presents els somnis i
també, tot el que es pot imaginar que es fa al llit.
I Don't Sleep, I Dream - R.E.M.
Amb
"Star 69" recuperem a la banda que sap fer un tema que saltironeja,
àgil, alguna cosa que va quedar entre el Document i el Green i aquí a la
lletra, el Michael fent de queixós i repassant un llistat d'acusacions
sobre algú que el va putejar fort.
Star 69 - R.E.M.
En aquest tram, l'àlbum torna a trontollar, amb bons i mals moments. "Strange
Currencies" és un dels temes més avorrits que han fet mai, el sorprenent
és que sortís com a single; igual que "Tongue", una collonada a les
lletres d'en Michael, fent tot el tema en falset i amb un irritant
orgue, que per experimentar em val, però per a res més, és un tall que
quan l'has escoltat una vegada, no vols que es creui mai més amb tu.
"Bang and Blame", també va ser single, un tema que no fa ni fred ni
calor, té un punt poderós a la tornada i un bon solo, però res més. "I
Took Your Name" aquí es torna amb so del pedal de guitarra Boss TR-2,
que ja s'ha utilitzat abans a "Crush With Eyeliner" però tot està molt
més compacte, sona més poderós a l'hora de construir la tonada, dels
temes que més m'agraden del Monster.
I Took Your Name - R.E.M.
"Let
Me In" és el tema que dedicaren a Kurt Cobain, musicalment m'avorreix,
aquesta guitarra distorsionada tota l'estona, sona com una rentadora
centrifugant, malgrat que l'orgue aquí està superb i que té un vessant trist i que fa molt bon acompanyament amb la lletra,
on resideix realment el valor d'aquesta tonada, és com si en Kurt hagués
dictat les paraules a en Michael.
Let Me In - R.E.M.
I
"Circus Envy", un tema potent, que guspireja com un cable pelat en una
banyera, que m'haguessin posat dos temes més en la mateixa línia com
aquest, l'àlbum hauria guanyat. Sens dubte és un tema teletransportat
dels dies del Green, de guitarres pesants i del perquè aquesta banda fou
gran.
Circus Envy - R.E.M.
Fins
fa poc que m'he assabentat del perquè aquest àlbum no és ni té l'alçada
de treballs anteriors i és que la banda va haver-hi un moment que va
estar a punt de trencar-se i potser els va costar més del que haguessin
volgut, era molt el pes que van tenir de l'Out of Time i de l'Automatic
for the People, que de fet, en el seu següent àlbum, el New Adventures
in Hi-Fi, mostren la part que els hi escorava més i era una continuació
natural dels dos treballs esmentats i que la seva influència ja no els
deixaria en la resta de la seva carrera. En febrer del 1995 vaig
assistir al concert que van oferir els R.E.M. al Palau Sant Jordi de
Barcelona, en la seva primer actuació en terres catalanes i em va
decebre molt que el Monster fora el fil conductor del setlist, quan és
un treball amb atzagaiades i temes que més els hi calia estar en el
calaix dels temes experimentals, deixant de banda moltes cançons
clàssiques que aquell cop no van voler tocar, que hi farem.
Estic recordant l'any 1994, no només a nivell musical, sinó també cinematogràfic, amb grans pel·lícules com la que us porto avui. Amb pocs elements, Roman Polanski aconsegueix treure a la llum el pitjor de la naturalesa humana i justament aquesta peça musical es transforma en un vòrtex d'horror i tortura. Encara que a l'escena final sembla que "la vida continua", en realitat no és així. Quan un queda marcat pel passat, és com un ganivet clavat que mai més podràs treure.
És dur lluitar contra un mateix, perquè un mateix és el pitjor crític,
el més àcid oponent, el més sarcàstic censor. Fa uns dies que res m'ha
rutllat i un mateix veu que més errors no pot cometre. Per això
m'identifico totalment amb aquest tema, interpretat en el mític programa
"Plàstic". Tampoc és fàcil aixecar-se, ni tirar endavant; en això estic i aquest petit article n'és una mostra.
Nota preliminar: Faig un petit comentari sobre el retorn dels Oasis, que ha estat notícia en l'àmbit mundial i que jo desconeixia totalment. La meva intenció amb aquest article era rememorar una gravació del passat i celebrar el seu aniversari, que com veureu, també està empeltat de circumstàncies personals i no fer un escrit oportunista, sinó que la data del llançament d'aquest àlbum és la que és i com he fet amb la resta d'àlbums d'aquesta sèrie dedicada als grans treballs de l'any 1994, penjo els posts just el dia que fan 30 anys.
La primera pedra d'un destí ple d'èxits i desavinences
Fa molts dies que penso, cavil·lant què va significar aquest àlbum per als anys 90, pel món de la música, pel fet de trescar un estil musical, que sense saber-ho, s'abocava no a una mort anunciada, sinó a una disminució que començaria just l'any següent, sense que nosaltres i ells ho sabéssim. No em ve de gust fer la història de la banda, perquè va fer un camí, com dic al títol, ple de topades i baralles, a part que van destruir el que era la banda original i quan tot va acabar, només quedaven els germans com a membres originals. Personalment, crec que aquest recull de cançons va impactar perquè tenia més que abonat el camí i ells van ser capdavanters. Tota la música que venia d'Amèrica demandava una resposta i òbviament, un indret on la música és com un element nacional, com ho és al Regne Unit, la va tenir. Per veure les influències de l'agrupació dels germans Gallagher, normalment es citen quatre bandes, on els Beatles hi contribuirien com l'ossada fonamental; dels Rolling Stones, potser més com funcionaven les coses dintre de la banda i per tenir una formació instrumental igual; dels Stone Roses, la part més psicodèlica i estètica; i dels Smiths, la importància que tenien llavors els singles per anar fent salivar l'audiència i també tota la política de composició emprada per Noel Gallagher, sobretot quan havia de bastir el discurs de la guitarra. Dues consideracions més. Primera: la psicodèlia dels 60 i la renovada pels Stone Roses té més importància del que es veu a Oasis i en aquest àlbum. Lletres com les que hi ha a "Shakermaker" o a "Supersonic" són proves més que evidents, com la càrrega efectista a les guitarres, per no dir el títol d'aquest treball, que té un toc surrealista i contradictori. I la segona: deia el Sting a propòsit de la música manufacturada en el present segle, que els compositors ja no fan ponts als temes. Doncs una de les coses de les quals es poden vanagloriar els Oasis és que fan uns ponts magnífics, que arrodoneixen els temes de forma molt brillant. Un exemple és el senzill "Whatever", que va ser publicat fora de la llista del Definitely Maybe i que el pont emprat té un toc "beatle" i ben significatiu, en comparació amb la resta de la cançó, que la trobo un pèl desmenjada. Repassem doncs, el que hi ha dins d'aquest treball, on arrenquen amb una triada més que potent i clara. Com a mascaró de proa, "Rock 'N' Roll Star", ja posant la directa de bon començament i on llancen als quatre vents una profecia autocomplerta, que volien ser unes estrelles del rock i deixar els seus treballs ordinaris de merda, com a milers.
Rock 'N' Roll Star - Oasis
Tinc molta estima pel "Shakermaker", que em transporta directament als meus dies d'assajos, un tema surrealista i totalment deutor de la psicodèlia.
Shakermaker - Oasis
"Live Forever" és una resposta dels Oasis a tota la negativitat que venia de Seattle; concretament, la va escriure quan va escoltar "I Hate Myself and I Want to Die" dels Nirvana i es va dir a ell mateix que no, que ells viurien per sempre i així va néixer la tonada. En el vídeo musical hi és enterrat viu el bateria, que amb el pas del temps seria el primer que va haver d'abandonar la banda per ordres d'en Noel.
Live Forever - Oasis
Sempre m'ha agradat molt el "Columbia", amb aquest aire ampul·lós que gasta, amb una intro imitant el cant de les balenes i la lletra no deixa de ser coincident amb la matèria psicodèlica, on sembla reflectir el que és una experiència alterada de percepció, sigui amb drogues o amb altres elements o circumstàncies. En Paul Arthurs "Bonehead" sol citar-la com la seva cançó preferida per tocar-la, ja que només ha d'emprar tres acords que creen un ritme hipnòtic al llarg del tema.
Columbia - Oasis
Sens dubte, el "Supersonic" és un single absolut i fou un èxit instantani, malgrat que la lletra estigui curulla de surrealisme i sigui un sense sentit.
Supersonic - Oasis
"Bring It on Down" és un tema ràpid, amb guitarres estripades, una altra cançó que m'agrada molt d'aquest àlbum i on la lletra sura tot el que és la diferència de classe, d'estar exclòs perquè no pertanys a un grup o una elit.
Bring It on Down - Oasis
I "Slide Away", el tall més extens del disc, que té un punt de nostàlgia i on ens comminen a escapar, a deixar-ho tot i fotre el camp davant d'un present sense esperança.
Slide Away - Oasis
Amb els germans tindria una pila de retrets, tant pel que són els seus directes, com la direcció de la banda, que mantenia amb puny de ferro en Noel, però he mirat de posar-hi també tocs personals a aquesta revisió, perquè des de la distància o més a prop, tots els que hi érem el 1994 vam viure aquest debut, amb sensacions trobades, però era el que teníem i avui us n'he fet memòria.
Recordo que en un reportatge del TN de TV3, sortia el mateix Lalo Schifrin descrivint l'acabament d'aquesta icònica pel·lícula, on el final de l'assassí, també és el final del Harry Callahan com a policia. Comentava mentre tocava un piano, que cercava la manera que fos una cloenda discreta, trista i amargant i crec que ho va aconseguir.
El que hauria pogut ser i que el destí va manllevar
Dissabte, 17/08/2024, 23:04, sense inspiració, escoltant ara mateix el Grace. Puc dir sense avergonyir-me que en Jeff Buckley no va ser en l'any 1994 un referent tan clar com avui li tinc, però sí que em refermo en què el seu àlbum de debut va un dels grans esdeveniments d'aquell any. No us puc assegurar res, només dir que faré tot el possible, per la memòria d'ell, per ser respectuós, per tantes coses que a un li deu a l'art i més a ell. Fill del cantautor Tim Buckley, en Jeff va tenir la sort de poder créixer en un ambient en què la música no estava censurada, tot el contrari, va estar del tot recolzat perquè la seva carrera no tingués cap entrebanc des del principi. Tot li va venir rodat i els seus primers concerts a principis dels 90, van captar l'atenció del públic i també de la indústria. I així arribem al llançament del Grace, que va rebre el reconeixement tant de la crítica com ja més moderadament el de vendes, però que el fa especial? Jo crec que té tots els ingredients dels àlbums que són més que un grapat de cançons, té el punt de passió, el punt de rock, el punt tràgic i també, la visió més sentida i espiritual. Desgranem alguns dels temes. "Mojo pin", el tall que obre l'àlbum és com una muntanya russa d'emocions, on va del to més calmat a un torrencial guitarrer, em recorda molt aquesta dinàmica al "Heroin" de The Velvet Underground i curiosament aquesta cançó tracta de l'obsessió i encara que aquí ho enfoca en una relació, podria ser també l'addicció a una substància, tenir una dèria, es pot abordar de forma molt genèrica.
Mojo Pin - Jeff Buckley
La cançó que dona nom a l'àlbum serpenteja còmode entre estils i el punt de passió que grava el Jeff és antològic, sobretot quan s'ajunta la veu i la música, la cançó es torna psicodèlica i expansiva.
Grace - Jeff Buckley
A "Last Goodbye", aferma més l'àlbum amb una poderosa guitarra acústica, un toc orquestral i amb els refilets que ja són marca de la casa. Fa feredat el contingut de la lletra, el to elegíac i alhora premonitori que emmarca les seves paraules.
Last Goodbye - Jeff Buckley
En el tema "Lilac Wine" ens trobem al senyoret Buckley més baladístic, més sobri i alhora minimal, un to calmat, hipnòtic i transcendent i la veu, la veu ho cobreix tot, queda tot amarat pel que ens diu. "So Real", malgrat que és un tall més experimental, és sens dubte d'un carisma garratibant, pots escoltar-la mil cops i descobrir nous matisos, aquesta tornada on repeteix el "so real" un cop i un altre, el solo més que lisèrgic i aquest crescendo amb la veu entre extasiada i lacerant, senzillament et deixa de pedra.
So Real - Jeff Buckley
No sé què més dir de la seva versió d'en Leonard Cohen, el "Hallelujah", que no s'hagi repetit mil vegades. Podria ser una de les millors versions que s'hagi fet mai. Màgia és el que transmet, aquí només tenim la guitarra i la seva veu, el to mínim reforça encara més l'embolcall més íntim i espiritual del tema. Potser el que em sap més greu és que es reconegui ben poc aquesta gran interpretació, sempre que hi ha algun espavilat que s'ha volgut posar transcendent, tan sols li cal imitar malament al malaguanyat Jeff, inclòs fa uns anys, a TV3 van fer un repàs de les millors versions d'aquesta cançó i apareixia si, en Jeff, però com un més, quan ell va ser el màxim responsable que fos un gran tema, abans era una cançó entre d'altres de l'àlbum Various Positions del senyor Cohen.
Hallelujah - Jeff Buckley
"Lover, You Should've Come Over" s'inicia amb un harmònium, per després aferrar-se a una sòlida guitarra acústica, amb un orgue dylanià omnipresent en tot tema i en segon pla i on tenim a Mr. Buckley en la seva plenitud, amb un mestratge sense esmenes de com construir la balada perfecta.
Lover, You Should've Come Over - Jeff Buckley
I "Eternal Life", el toc rocker i alhora descarnat, amb un baix rebentat i on el nostre protagonista va amb una actitud xulesca que sorprèn, després d'un àlbum curull de balades i mitjos temps i també, un altre tema entre irònic i premonitori.
Eternal Life - Jeff Buckley
Aquest potser no serà el millor article d'aquest àlbum, que un es pot dedicar tota una vida a descobrir-lo, el que em dol és que si en Jeff no ens hagués deixat, tindríem a un artista que ens proporcionaria més moments inoblidables, segur, i que el nostre trescar pel segle XXI hauria tingut un relleu més brillant i esperançador, en això que en diem música i art. Llarga i eterna vida per en Jeff!
Aquest un text va amb tota la intenció, amb tota la mala llet que es mereix el personatge. Tenim algú que només ens pot portar mals auguris pel país, per aquesta actitud pèrfida que no pot amagar, amb poques nocions de llenguatge corporal es pot veure la rasa que gasta el fotut. Tota la il·lusió de molts anys s'ha malaguanyat per gent que ha menystingut el que dèiem i fèiem molts de nosaltres i que han cedit a pressions que es maquinaven rere l'escenari, això ho tinc més que clar, per més màrtirs que era es posin i es vulguin disfressar. A part, sembla que aquí l'esport preferit dels polítics és apunyalar-se entre ells i de passada mentir tot el que es pugui a l'electorat. Prego perquè qui hagi venut la nació tingui la seva justa medecina de tornada. I és ara quan més lluita s'ha de fer, quan sembla que estem inundats de merda fins a les celles. Poso en Dave, just quan fa més de 20 anys ens va deixar impressionats amb aquesta cançó. Salutacions!
És innegable la influència i l'impacte en els anys 90 que va tenir tot el moviment iniciat a Seattle, inclòs a gent ja bregada i amb molta experiència, es va trobar en la tessitura de fer un gir en els estils propis per deixar-se amarar per aquest corrent nou, en la majoria dels casos l'experiment no va sortir bé, per la senzilla raó que no només era augmentar les distorsions de les guitarres o endurir el discurs. Del senyor Young obviaré la seva carrera, però sí que m'agradaria fer esment que ell, quan li ha sortit dels ous, s'ha submergit corrents que s'aparten del rock clàssic, només recordar que en els 80 va voler fer de tastaolletes i fer provatures amb allò que li portava l'instint. L'any 1989, amb l'àlbum Freedom, retorna al seu so característic dels anys 70 i que el va elevar a l'Olimp del rock amb el Rust Never Sleeps del 1979. A continuació vindria el Ragged Glory, on va afermar més la seva mirada al passat i després d'un àlbum en viu, ens vindria aquest Sleeps with Angels, on ens serveix un àlbum ben característic d'ell, però també, on aporta algunes sonoritats noves i també malauradament, algun desencert que ja comentaré. I posa en marxa la màquina amb un començament que ens deixa molt extasiats, amb aquesta intimitat d'un piano honky tonk i on el cor és el que ens guia i també que ens fa dubtar i que personalment i com jo m'hi veig, és com em sentia aquells dies llunyans de mitjans dels 90, amb incertesa i de somnis que un volia que es materialitzessin.
My Heart - Neil Young and Crazy Horse
L'arrencada d'aquest àlbum continua amb "Prime Of Life", on tret d'algunes parts de guitarra distorsionada, tot el tema transmet serenitat i un toc rítmic tranquil, però ben afermat, amb una omnipresent flauta que pinta un leitmotiv al llarg del tema.
Prime Of Life - Neil Young and Crazy Horse
La cançó que dona títol a l'àlbum està dedicat a Kurt Cobain, que en la nota que va deixar després del seu suïcidi, va fer esment d'un tema ben conegut d'en Neil i ell li va dedicar en retorn aquest tema, que a les lletres és com un reguitzell d'instantànies del que havia de ser la seva vida abans que succeís la tragèdia.
Sleeps with Angels - Neil Young and Crazy Horse
He escoltat aquest tema i per a mi i sentint-ho molt, "Change Your Mind" és un dels temes més avorrits fets per en Neil. 14 minuts en què el nostre amic fa el que li dona la gana, tant a les lletres com en la interpretació, una tornada que sembla mal feta a posta, uns cors vergonyants i no hi podien faltar un parell de solos quilomètrics. M'estalvio posar-ho i tot. Inclòs m'he molestat a veure què opinava la gent i és al·lucinant, comparant aquesta cosa al nivell dels temes inclosos en el Harvest o el Tonight's the Night. En canvi, a "Safeway Cart", tot està encertat malgrat no ser un tema curt, aquest toc a dark country, el deix atmosfèric, t'introdueix a l'instant a les grandioses planes, a visions de ciutats desolades, a aquesta profunditat en blanc i negre que tant reconeixem i que ens rendim als seus peus.
Safeway Cart - Neil Young and Crazy Horse
I "Piece of Crap", és una llambregada furiosa i rotunda, que trenca amb la dinàmica d'un àlbum amb molts de temes tranquils.
Piece of Crap - Neil Young and Crazy Horse
Resumint, aquesta col·lecció de tonades en general és brillant, però també té alguns raconets un xic autocomplaents i, per altra banda, amb una trajectòria tan extensa com la del senyor Young, és totalment normal. Sleeps with Angels va servir per greixar encara més un rodar pels 90 més que meritori per al vell Neil, per recordar l'ahir i l'avui, mirant dins, mirant enfora.
Acabo aquesta sèrie dedicada als polítics, amb la recreació musical que tenen les seves accions o les reaccions de la gent de les seves decisions que afecten a milions d'individus i moltes vegades es veu de lluny que tant se'ls en dona, moltes de les seves actituds freguen la psicopatia, es creuen dalt de la piràmide social, quan el que haurien de ser els primers servidors del poble i del país.
Aquest tema d'en Peter Gabriel està inspirat en un llibre escrit pel mateix perpetrador d'un atemptat, concretament "An Assassin's Diary" de Arthur Bremer i que també ens remet en part, al magnicidi d'en Kennedy a Dallas.
Family Snapshot- Peter Gabriel
La feina del polític té la part grotesca, d'espectacle, que necessiten per captar vots i també, la part narcisista, que no cal ser cap expert en llenguatge corporal per copsar la porqueria que carreguen a la seva esquena aquest tipus de gent.
Two Tribes - Frakie goes to Hollywood
Aquest tema dels U2 ho és en context de la guerra freda dels 80, però no només il·lustra de forma magistral com és la mort per bomba atòmica, que amb un segon tot s'acaba, sinó com els titelles d'un i d'altre bàndol manegaven el món com els hi dona la gana i encara ho fan.
Seconds -U2
I "La fera ferotge", que és un conte metafòric de què pot fer qui té poder i qui no en té, de què un polític pot destrossar una vida si li plau, perquè els polítics tenen la vara per atiar la violència segons ells legal, per descarregar-la contra qui no es pot defensar, és així i d'exemples n'hi ha a milers.
